RÀDIO ARRELS – 31 de desembre del 2019 – Crònica d’actualitat 172
A Catalunya 2019 és un any d’angúnia i ràbia contingudes pel judici polític al Tribunal Suprem, i de desfogament després d’una sentència injusta, amb bases falsejades. A Espanya s’exasperen les oposicions internes, irromp un partit feixista i la vida política és en un impàs. Al desembre amb la sentència del TJUE declara Oriol Junqueras diputat europeu amb immunitat des del moment de la seua elecció. Boris Johnson tindrà majoria absoluta als Comuns però el Partit Nacional Escocès, que no vol del Brèxit, arrasa a Escòcia amb 80% dels escons i demana un nou referèndum d’independència.
L’any 2019 a Catalunya i a Espanya
Avui és el dia per fer el balanç de l’any 2019 a Catalunya i a Espanya, marcat pel judici als presos polítics catalans.
L’any 2019 ha estat a Catalunya un any d’espera, d’angúnies i fins i tot de ràbia continguda davant del judici polític al Tribunal Suprem, i de decepció i desfogament davant l’escàndol d’una sentència injusta, desproporcionada i sobre bases falsejades. Els observadors internacionals, que a l’inici no volia el propi tribunal, han subratllat l’absència de respecte dels drets individuals i de la defensa, els dubtosos testimonis a càrrega, les males condicions fetes als acusats i l’absència d’acarament dels testimoniatges amb les proves documentals i audiovisuals.
A més hi va haver falsos testimoniatges, que haurien de ser perseguits per la justícia i que el Tribunal Suprem va recollir com a vàlids i com a base de la condemna. Ara se sap de manera certa que havien mentit sota jurament, car tenim declaracions posteriors en aquest sentit en el judici del major Trapero, el cap dels Mossos d’Esquadra. Hi havien ordres que venien de dalt ordenant la repressió de l’1 d’octubre, com semblava evident i ho van negar davant del tribunal els caps polítics, de Mariano Rajoy fins al secretari d’Estat a la seguretat. El més gran mentider sota jurament fou el coronel Pérez de los Cobos, que portava la coordinació de la policia espanyola i de la Guàrdia Civil. En efecte els tres comandants sobre el terreny han declarat que tenien ordres superiors, quan Pérez de los Cobos deia que eren iniciatives puntuals sobre el terreny sense ordres seus.
El propi Mariano Rajoy ha revelat a la tardor que la intervenció i la repressió a Catalunya eren preparades des del 2015. Només faltava un pretext. Això significa que totes les sumacions al president Carles Puigdemont i totes les declaracions del govern espanyol per a empitjorar les relacions amb Catalunya, que la intransigència a no voler ni parlar feien part d’una estratègia per a portar Catalunya a fer un acte que sigui pretext a una repressió, ella mateixa planificada. El mateix Mariano Rajoy ha revelat també que, malgrat el caràcter en aparença improvisat de la resposta a la declaració d’independència, l’article 155 era preparat amb anterioritat.
Malgrat aquesta implacable i premeditada preparació, malgrat el patiment de la població i de les famílies, malgrat les condemnes dels presos polítics, cal dir que les coses no els hi han anat bé a Catalunya. La gent no s’ha atemorit, ha manifestat tot l’any, s’ha revoltat després de la sentència i sempre planta cara. Des de l’octubre del 2017 hi va haver tres eleccions, totes guanyades per l’independentisme a Catalunya, les eleccions autonòmiques forçades del 21 de desembre del 2017 i aquest any les eleccions europees i les eleccions generals espanyoles. Fracàs interior a Espanya, sense govern estable i sense pressupost, amb quatre eleccions en quatre anys, i incapacitat de constituir una majoria de govern sense els diputats independentistes catalans, que perseguien. Fracàs de la seua política exterior i una imatge que se va degradant.
Vols insistir sobre les eleccions espanyoles.
La segona cosa a destacar per l’any 2019 a Espanya és l’exasperació de les oposicions internes, amb entre altres la irrupció d’un partit feixista, i l’impàs de la vida política. Unes primeres eleccions generals a l’abril no donen cap majoria de govern. Sota la pressió de la dreta, de les grans empreses i del propi partit, el primer ministre Pedro Sánchez no vol passar un acord amb Podemos ni amb ERC, que s’oferia sense condicions, pensa guanyar escons i convoca noves eleccions pel novembre, que donen la mateixa incapacitat a formar govern, en pitjor car obté menys diputats. Allavontes pacta amb Podemos i pidola l’ajuda d’ERC, que fa la “coquette”, la presumida, i posa condicions. Aquí n’estem pel cap d’any 2020. És probable que l’acord se farà. La pregunta és : a quin preu pels uns i pels altres ?
A finals d’any, al desembre, va arribar el veredicte del Tribunal Europeu.
Finalment, la bomba ha esclatat el 19 de desembre amb la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, que té seu a Luxemburg. A una pregunta prejudicial dels advocats d’Oriol Junqueras, tramesa i falsejada pel Tribunal Suprem, el TJUE diu que Oriol Junqueras és diputat europeu amb immunitat des del moment de la seua elecció. Per tant la sentència espanyola que el condemna hauria de caure i ell hauria de ser en llibertat. No és el que passa i, per tant, ara per ara la justícia espanyola no acata la justícia europea, que li és superior. Qui n’aprofita són el president Carles Puigdemont i Toni Comin, que són també eurodiputats i van ser acreditats al parlament europeu. S’espera la decisió del Tribunal Suprem d’aquí pocs dies, a l’inici de gener.
L’advocada de l’Estat, la mateixa que va demanar per Oriol Junqueras una pena de tretze anys de presó per sedició, ha aconsellat ahir al Tribunal Suprem de deixar-lo anar a Brussel·les a ser acreditat. Però és possible que la decisió del tribunal sigui negativa i que Oriol Junqueras quedi empresonat. Seria un escàndol a Europa, però la justícia espanyola no és a una injustícia de més o de menos.
En efecte la pregunta dels advocats va ser canviada. Era : a partir de quan un elegit a les eleccions europees és diputat i té immunitat ? Va ser transformada pel president de Tribunal Suprem Marchena en : és que una persona en detenció preventiva té immunitat si és elegida diputat europeu ? Per tant el jutge Marchena pot jugar sobre el fet que la sentència europea s’aplicava abans de la sentència espanyola però no ara per un condemnat.
Tot va ser fet per això, premeditat. Se veu fins a quin punt va ser un judici polític. Va durar quatre mesos, però se va accelerar al final per poder tancar-lo vist per sentència la vigília de les eleccions europees. Per tant el resultat d’aquestes eleccions no anul·lava ni suspenia el judici, que li era anterior. Després, se farà la pregunta al tribunal europeu i aquest dirà que estudiaria el cas el 14 d’octubre, data a partir de la qual el cas seria seu i bloquejaria qualsevol decisió del Tribunal Suprem en espera de la sentència europea. Però tot i fer la pregunta, el Tribunal Suprem espanyol dicta la sentència condemnatòria també la vigília. Amb aquesta segona maniobra i manipulació el Tribunal Suprem pot, si vol, no respectar la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea. Aquí n’estem.
Espanya s’hi juga la credibilitat de la seua justícia i de la seua pretesa democràcia. Però què valdran davant l’instint de violència estatal que s’ha manifestat tantes vegades a Espanya durant el segle vint i des de fa dos anys ?
Boris Johnson accentua fronteres amb Escòcia
Canviem de tema i de país, amb les eleccions al Regne Unit.
A Europa l’any 2019 ha estat dominat pel Brèxit i per la incapacitat dels primers ministres anglesos Teresa May i Boris Johson de resoldre el tema. Finalment les eleccions generals angleses han donat el seu veredicte. Boris Johnson ha guanyat la seua jugada i té majoria absoluta als Comuns, l’assemblea parlamentària britànica, per fer efectiu el Brèxit. Ha aconseguit 43% dels vots i 365 diputats, quan en cal 325 per la majoria absoluta. És clar que el sistema electoral accentua els resultats car a cada circumscripció guanya qui arriba primer a una volta única. Un pot ser diputat amb només 25 o 30% dels vots si hi ha diversos candidats que se reparteixen l’electorat. Els laboristes baixen i perdent seixanta diputats.
El Partit nacional escocès – el Scottich National Party – és el tercer de la cambra amb 48 diputats. És un èxit i arrasa a Escòcia on té el 80% dels escons. A costat d’ell els conservadors tenen només sis diputats i els laboristes un de sol. Aquest gran resultat s’explica per la progressió de l’independentisme però també per la campanya de Boris Johnson essencialment orientada a favor del Brèxit. No el volen els escocesos car volen quedar-se dins la Unió Europea. Ho ha declarat sense embuts la primera ministra escocesa Nicola Sturgeon, dirigint-se al primer ministre anglès Boris Johnson : “Teniu mandat d’Anglaterra per fer el Brèxit, però no teniu el mandat d’Escòcia. Tinc el mandat de mantenir Escòcia dins la Unió Europea”.
Per tant, Boris Johnson ha accentuat la frontera entre els dos antics regnes units, Anglaterra i Escòcia, que són ara desunits. Ha passat el mateix a l’Ulster, la Irlanda del Nord on, amb menys proporcions, els unionistes protestants han perdut un diputat i són ara superats pels diputats independentistes catòlics (que també són unionistes, però amb la República d’Irlanda) del Sinn Féin i del partit social i democràtic.
A l’octubre la primera ministra Nicola Sturgeon havia declarat que en cas de Brèxit demanaria un nou referèndum sobre el manteniment dins la Unió Europea i la independència abans de finals d’any. Confortada pel resultat electoral ha fet aquesta demanda al primer ministre anglès Boris Johnson, que li ha refusat. Mentrestant el parlament escocès prepara pel gener una llei sobre la consulta per referèndum, és a dir per via unilateral. Significa que, com a pressió, l’Escòcia segueix el s’anomena ara la via catalana.
Referència àudio: https://www.radioarrels.cat/podcast/447/la-cronica-dactualitat-de-joan-becat-dimarts-31-dedesembre-del-2019