RÀDIO ARRELS – 5 de setembre del 2017 – Crònica d’actualitat 51
Finalment, després de diversos intents, la universitat s’instal·la dins la ciutat, com ho han fet des del seu origen contemporani les universitats de Girona i de Tarragona. El festival Visa per la Imatge és ben arrelat a Perpinyà, desdoblat per un Visa Off que omple el centre de la vila. Algunes claus per entendre una setmana decisiva a Catalunya.
El campus Mailly dins la ciutat
Avui parlarem de Catalunya Sud, ben segur, però abans tenim alguna cita a Catalunya Nord, començant per la universitat de Perpinyà.
Vull evocar el famós Campus Mailly, dit així pel carrer Mailly, on serà la futura presidència de la universitat. De fet en tindrà dues, la d’ara, allà dalt al Molí de Vent, i la de baix a la ciutat. És la facultat de dret, una de les més grosses, amb la de lletres, que s’instal·la dins la ciutat, a diferents llocs. Un és al barri de Sant Jaume on hi havia la famosa antiga universitat de Perpinyà, creada el 1350, la segona de Catalunya i just després de la de Montpeller. S’hi ha construït un nou edifici i se’n recuperen d’altres, cosa que renovarà aquesta part de la ciutat vella i lligarà la universitat a la ciutat.
No és un invent nou, car ja Paul Alduy – el pare Alduy – volia instal·lar una part de la universitat a la caserna de la ciutadella, on hi ha ara les grans orelles de l’exèrcit francès. Alguns eren d’acord per anar-hi, eren ja la facultat de dret i els més vendre, tot i que no l’utilitza, car en fa servir només una petita part.
Després estudis catalans. Finalment no s’ha fet car la universitat no ho va voler. Anys més tard la universitat n’era d’acord però ja era massa tard car l’exèrcit no el volia, un altre projecte de Paul Alduy va ser d’instal·lar facultats a l’antiga universitat i a l’hotel Pams, és a dir on es fa ara. Més endavant, recordo que l’any 2002, quan me vaig presentar a la presidència de la universitat – i que consti que no vaig passar – el meu projecte era de posar algunes facultats dins la vila. Concretament a l’antiga universitat, també on s’ha fet el teatre de l’Arxipèlag i una altra possibilitat era a Sant Assiscle, prop de l’estació, on s’ha fet el Centre del Món i l’edifici de la comunitat urbana. Tenia el suport de la vila de Perpinyà i de les personalitats exteriors, però la majoria dels de dins no me van seguir car volien un gueto universitari fora de la ciutat.
Aquesta estratègia, no me la vaig inventar, ni tampoc els que ho fan ara. És el que han fet des del seu origen contemporani les universitats de Girona i de Tarragona, fa més de trenta anys. A Girona ho va facilitar que el batlle Joaquim Nadal, Quim pel amics, fos el germà de Josep Maria Nadal, en Pep Nadal, que era el rector, el president de la universitat. Els campus són repartits dins la ciutat, amb un de nou a Montilivi i dos dins la ciutat vella, un d’ells tocant al call jueu, la zona més turística de la ciutat. Això dona activitat, car els estudiants lloguen pisos, van als comerços i donen vida. Eviten de tenir carrer buits a certs moments, creen una barreja de població i un aire de joventut.
A Tarragona han fet el mateix, i la universitat és a quatre llocs diferents, un d’ells a l’exterior. Un d’ells és dins els barris històrics. Recordi que quan s’entra a la facultat de dret, al hall, a l’espai d’acollida, hi ha un terra de vidre i se veu a sota, a l’equivalent d’una cava, les ruïnes romanes. És Joan Martí, el primer rector d’aquesta nova universitat que va fer aquesta jugada amb l’acord de la ciutat. És una molt bona estratègia comuna.
A veure com es traduirà aquí a Perpinyà.
Anirà bé. Primer pels temes d’activitats, de comerços de valor de les cases. Segon perquè les ciutats mitjanes no poden girar l’esquena a la seva universitat, car és una de les seves activitats principals, i la universitat no pot ser com una estrangera dins el món on viu i que l’ajuda, com ho ha fet des de l’origen la universitat de Perpinyà. Fins ara ha estat una universitat colonial. No l’interessa el país on viu. Que hi hagi ara una presidència que vagi per un altre camí, jo ho trobi molt bé. Aquest lligam nou és un fet molt positiu.
Es diu que el president de la universitat té ambicions polítiques, n’hi ha que diuen que vol ser batlle de Perpinyà. És clar que la instal·lació de la universitat al centre de la ciutat l’ajudaria. Dins un interviu a l’Indépendant ho diu ell mateix, parlant des riverains: “Ils me font savoir qu’ils sont contents. Ils me disent parfois qu’ils sauront s’en souvenir”. Home, no són ells qui elegeixen el president de la universitat, però són ells qui elegeixen el batlle. Si per cas és veritat i és elegit, suposi que aquest lligam continuarà.
Visa Off
És el primer tema d’avui. Parlarem ara de Visa per la imatge.
És també una bona cosa per la ciutat. Al seu origen ve també del Paul Alduy. Volia una activitat de finals d’estiu per la ciutat. Era l’època on a tot arreu florien festivals, sovint de música, de teatre, però també de tot i del que sigui. Resultats, tots són iguals i anònims. Recordi que va demanar un estudi d’impacte per saber quins temes se feien i quins no. Va sortir el fotoperiodisme. L’aposta era arriscada: com passar d’un del mil festivals de l’estiu a una manifestació de primer pla? El fotoperiodisme era negligit, la gent i la premsa es fixaven més aviat amb els grans reporters, que són reconeguts. Són les plomes, com diuen. Són al davant, se’ls cita, se’ls convida a emissions. Però els que prenen les fotos no. Quan van de reportatge en aquests llocs tan difícils i que tenen un problema o un bon clixé, se’ls cita un dia i ja està. El tema del fotoperiodisme era inèdit en els festivals. Ara bé era cert que els fotorepòrters feien part de la família de la premsa, i era cert que en parlarien els periodistes i els seus mitjans de comunicació.
Així se va fer, amb tres periodistes, un d’ells Jean-François Leroy, i el director de Paris-Match. És a dir que se van adossar a un mitjà conegut que tenia visibilitat. He llegit que aquest festival és l’únic a Europa, i un dels pocs, o potser l’únic al món. El resultat és una fama considerable.
El festival Visa per la Imatge és ben arrelat a Perpinyà. Però a més voldria subratllar, a la visibilitat i el prestigi que dona a Perpinyà, l’empenta que ha pres el Visa Off. És un festival paral·lel, espontani que desdobla el primer. Si els mitjans de comunicació i la professió se fixen amb el festival oficial i els seus premis, el festival off, és a dir paral·lel i espontani anima tota la ciutat, a tot arreu. Comptem més de noranta llocs d’exposició amb visita oberta. Cada lloc exposa el treball d’un o dos fotògrafs o aficionats. Per exemple són restaurants, agències, comerços diversos, cafès, perruqueries, galeries comercials, floristes, tallers… És un encontre entre la ciutat, la gent que va a fer compres i la i l’art. Ho trobi extraordinari, una ciutat immersa dins la cultura i la comunicació.
Setmana decisiva a Catalunya
És ara, aquests dies a Perpinyà, tant el Visa per La Imatge com el Visa Off- Parlem de l’actualitat sud catalana, amb una setmana important que s’obre.
Algunes claus per a entendre la setmana decisiva que comença. Ho serà la del 1er d’octubre car tot indica que la gent podrà votar, però la setmana essencial és aquesta, car s’hi decidirà ser o no ser. Ja fa temps que vaig parlar del xoc de trens quan, a un moment donat, l’Estat haurà de prendre una decisió: talla o no talla el moviment independentista. Passar d’amenaçar com fins ara a decidir actes forts, que obligatòriament tindran un ressò internacional extraordinari, sobretot ara que tothom té els ulls fixats sobre Barcelona i Catalunya.
L’element fort serà el vot de la llei pel referèndum. És en principi competència de l’Estat, però els 72 diputats de la majoria van ser elegits sobre un programa que deia que s’organitzaria un referèndum. Per tant és la legitimitat de la constitució de l’Estat contra la legitimitat de les urnes. Doncs se votarà aquesta llei. Jo crec que també se votarà la llei de transitorietat, que afirma en el seu primer article que hi ha una República. Si se vota aquesta segona llei, la independència se pot proclamar a qualsevol moment. Si se vota només la primera i que l’Estat prohibeixi d’una manera o d’una altra el referèndum, aquí tot s’acaba. El millor – i en això la CUP i Esquerra Republicana tenen tota la raó – és votar les dues lleis. La primera és aplicable i permet el referèndum, la segona és guardada sota el colze i se la pot sortir quan es vulgui.
En aquest moment l’Estat ha de reaccionar. No pot continuar amb un consell de ministre que diu no i amb un Tribunal Constitucional que anul·la, haurà de prendre altres disposicions més concretes. És aquesta setmana que, d’un costat i de l’altre, les decisions se prendran. És evident que ara s’hi juguen tot. Tothom sap que les entitats cíviques estan a punt de manifestar. No ho faran immediatament car l’Estat ho podria interpretar com una revolta al carrer. Però si hi ha perill pel govern o el parlament de la Generalitat les manifestacions començaran.
És cert que amb els vots d’aquesta setmana, l’Onze de Setembre pren una altra significació. No és més la manifestació multitudinària per dir “Volem”, serà la manifestació per fer aprovar per la gent el que haurà decidit el parlament de Catalunya.
Una jornada de l’Onze de Setembre molt important, com també demà i demà passat al parlament de Catalunya.
Una curiositat, que mostra fins a quin punt el calendari el decideix Catalunya i la Generalitat, demà, mentre el parlament sigui reunit – i pot durar hores – el govern de l’Estat serà també reunit de manera excepcional i en permanència per poder reaccionar immediatament.
Referència àudio: