Armilles grogues i debat. Els feixistes de Vox són decisius a Andalusia. El vodevil dels pressupostos espanyols.

Armilles grogues i debat

El moviment de les armilles grogues continua. Al desembre i a l’inici de gener semblava que els més durs havien pres el pas sobre els més moderats, molts dels quals, tot i autoproclamats pacífics, pensaven que la violència els hi servia. Sobretot ara que s’obrirà una consultació general, la qüestió és saber si les armilles grogues han de participar a aquest debat, ja que el president Macron ha cedit, o si cal continuar i ser “jusqu’auboutiste”. Se sap que en un moviment reivindicatiu o una revolta social la majoria de la gent és més o menys activa, en general poc bel·ligerant i seguidora. Hi ha una minoria activa, que pot ser fins i tot revolucionària, en el sentit de voler pertorbar o destruir les institucions. Semblava ser el cas de les armilles grogues, amb la seua evolució cap a la violència dins les manifestacions.

Però la manifestació d’aquest dissabte – la novena – ha aportat novetats. Per primera vegada a París, a Bourges i a altres ciutats hi havia un servei d’ordre dels manifestants, moltes de les manifestacions eren declarades. Era aquest servei d’ordre que prohibia a grups de manifestants de escapar-se del trajecte pels petits carrers per anar a altres llocs. Se sap que són aquests petits grups de manifestants o d’infiltrats que provoquen aldarulls i trencadissa. Allavontes sí que se podia dir que la manifestació era pacífica i no volia violència aquesta vegada. Per tant, les violències que s’han produït, menys nombroses per cert, no se podien posar a l’actiu dels organitzadors.

A París s’hi veien banderes del NPA, el Nou Partit Anticapitalista d’extrema esquerra, els militants dels quals hi eren evidentment par anar contra l’Estat i els seus dirigents actuals. Però recordi que el NPA és de sempre a favor d’una política social finançada per més impostos i taxes, quan el moviment de les armilles grogues dins el qual manifestaven demana al contrari menys impostos i taxes. És la il·lustració de la varietat d’opinions dins el moviment.

A Perpinyà eren uns tres mil manifestants u uns 84.000 a tot França. Pot semblar molt i els diaris deien en portada que eren més que el dissabte anterior. En els eslògans, o escrit sobre les armilles, o en els intervius afirmen que són el poble. Belleu sí, belleu no. Estadísticament segur que no. Aquestes 84.000 persones a tot França, un Estat de 67 milions d’habitants, representen el 0,1% i al novembre, quan eren més nombrosos, entre el 0,2 i 0,3%. Trobi que seria un poble molt esquifit, comparat als manifestants a Barcelona per una diada, que són 1,5 milions sobre 7,5 milions d’habitants, o sigui el 20%. La mateixa proporció a França demanaria 13,5 milions de manifestants al carrer. Se veu la diferència. Això no vol dir que no calgui prendre seriosament les reivindicacions que presentin qualsevol grup de ciutadans, armilles grogues o altres. La única cosa que vull subratllar és que de vagades se perd el sentit de les comparacions, doncs de la realitat.

Observi també que, cedint davant de la violència al desembre, el president Macron no l’ha feta disminuir, sinó que indirectament l’ha fet créixer: com que ja ha cedit, se pensa que pot cedir més encara. Aquesta constatació pot suscitar d’ara endavant també violència dins les manifestacions sindicals, ja que s’ha constatat que controlar una manifestació i ser correctes no serveix al final. He llegit que hi ha amargor del dirigents sindicals per aquesta raó. Ho comparteixi. Us havia confessat la meua tristor sobre aquest aspecte en una crònica del desembre passat.

Diversos polítics s’han manifestat a França i a l’estranger. Marine Le Pen s’hi posa, demanant el RIP, la proporcional i la dissolució de l’assemblea. François Hollande critica Emmanuel Macron i dona lliçons. Ho trobi indecent, quan se sap que és el responsable de la situació que critiquen les armilles grogues. Nicolas Sarkozy, també responsable, és més discret. Més sorprenents van ser les declaracions de líders italians actualment al poder. El senyor Di Maio, el cap del moviment Cinc estrelles, proposa cedir a les armilles grogues el seu sistema de contactes per xarxes socials i els anima a presentar-se a les eleccions europees. El seu soci de govern Mateo Salvini, d’extrema dreta i amic de Marine Le Pen, declara. “Més ràpidament Macron marxarà, millor serà”. Mai havia vist declaracions tant violents i directes de govern a govern. És evident que per ells el president Macron i França són la última muralla de la construcció europea, que ells volen destruir, siguin anti-europeus d’esquerra o d’extrema dreta.

Mentre tant, avui comença la consultació de tres mesos, l’anomenat “debat nacional”, amb les primeres reunions descentralitzades i la carta del president Macron als francesos on enumera les seues 35 preguntes. Gairebé tot hi és. Observi que posa al davant els batlles, els sindicats, els parlamentaris, és a dir tots els cossos intermediaris que havia descartats durant el seu primer any de mandat. D’ara endavant serà doncs un joc a tres bandes, el govern, les armilles grogues i els participants al debat, entre els quals hi ha una part de les armilles grogues. Anirà bé a la premsa i a les cadenes d’informació contínua, que tindran altres subjectes a tractar.

Els feixistes de Vox són decisius a Andalusia

Què ha passat? Hi ha una pujada de l’extrema dreta a Europa, per exemple a Itàlia, a França, a Hollanda, als països de l’est. Espanya semblava una excepció car els partits d’extrema dreta, com Fuerza Nueva, no havien aconseguit mai cap diputat. No és que l’extrema dreta no existia a Espanya – amb quaranta anys de franquisme seria estrany – sinó que era dins el Partido Popular, on influenciava el partit i, en bona part, el dirigia. El procés català ha fet revelar actituds latents i mig amagades. Primer en va sàller Ciutadanos, que trobava el Partido Popular massa tou en front dels independentistes catalans i massa poc espanyolista. Se situava doncs més a la dreta que ell, tot i que se proclami centrista.

Amb el procés als presos catalans i les manifestacions antiindependentistes a Barcelona el 2017 i 2018, ha sallit a la llum Vox, un partit d’extrema dreta descomplexada, amb dirigents que s’afirmen públicament dom a “fachas”, és a dir feixistes, cosa que no han fet mai el Rassemblement National a França i els partits comparables a Itàlia, Àustria o Països Baixos.

Vox s’ha presentat a les eleccions autonòmiques andaluses. Ha obtingut un grup de diputats que són indispensables al PP i a Ciutadanos per formar govern. Ho acaben de fer. És a dir que Vox, els feixistes declarats, tenen un peu dins el govern d’una de les principals autonomies espanyoles. El president d’Andalusia és del Partido Popular, el president del parlament de Ciutadanos, tots dos elegits gràcies a un pacte amb Vox.