RADIO ARRELS – 27 avril 2021 – Chronique d’actualité 241
Sous un prétexte soixante députés surtout de LREM présentent un recours contre la loi Molac. On évoque les manœuvres et les arguments antérieurement utilisés contre les langues régionales. Pour la Sant Jordi le Conseil pour la République publie la déclaration d’indépendance du 27 octobre 2017 en une trentaine de langues européennes et les principales au monde.
Recurs contra la llei Molac al Consell Constitucional
Avui començarem parlant del recurs que s’ha presentat contra la llei Molac.
Aquest dijous un recurs contra la llei Molac de protecció patrimonial de les llengües regionals ha esta dipositat prop del Consell constitucional per uns seixanta diputats demandants, la major part d’ells de La République en Marche. Era l’últim dia abans de la promulgació obligatòria al Diari oficial. Per tant la llei no ha estat promulgada i haurà d’esperar la decisió d’aquest consell que, dins el passat, ha donat ja sentències contràries a les llengües regionals.
En efecte per contrarestar la iniciativa del primer ministre Lionel Jospin de ratificar la Carta europea de les llengües regionals i minoritàries, el president Jacques Chirac l’havia consultat i aquest consell ho havia prohibit per inconstitucional car no previst per la constitució, amb arguments que feien posar els cabells de punta. Per tant aquests diputats oposats a les llengües regionals, que han perdut clarament la batalla parlamentària per 247 vots a 76, ara volen aturar-ho tot o fer treure una part del contingut per un organisme del qual ja saben la posició.
L’excusa és el finançament de les escoles. És realment i en sentit propi una excusa de mal pagador que amaga la voluntat d’anul·lar tot. En efecte dins l’escola pública, hi hagi una classe bilingüe o immersiva com a l’Escola Arrels, o una classe sense llengua regional, el cost és el mateix, cal sempre un edifici, un mestre i el material pedagògic. Quan hi ha una escola per diferents pobles, tots contribueixen al seu cost. Per tant costa tant l’una com l’altra. Dins el passat com ara, l’atac va també contra les escoles associatives -doncs privades- en llengües regionals que aquests talibans jacobins volen bloquejar, les escoles Diwan, Ikastola, Bressola, Calendretes i les alsacianes. No volen que beneficiïn de les ajudes que tenen des de l’època dels governs RPR del general de Gaulle les escoles privades catòliques i confessionals.
Suposi que aquest recurs aixecarà rebombori dins el grup LREM. Recordem que han donat el més gros contingent de diputats a favor, un centenar, entre ells els tres diputats del nostre departament, que han contribuït principalment a fer passar la llei. Però dins el mateix grup cinquanta-set s’hi van oposar, que retrobem dins els demandants, dins el recurs. Just abans de les eleccions regionals, on LREM no és en bona situació. És un regal enverinat que aquests diputats oposants han fet als candidats LREM a les regions on hi ha llengües regionals, és a dir la meitat de l’Estat. Això vol dir que la defensa de llur ideologia centralista i etnocidi passa per damunt de qualsevol altra consideració. És fanatisme. Fins ara els únics que s’havien oposat en bloc a la llei eren els diputats de La France Insoumise, Jean-Luc Mélanchon al davant. Ara sabem que hi ha també una part de LREM.
Passem a parlar del arguments que hi ha en contra?
Per jo no hi ha dubte que ho mirarà tot. Pel Consell constitucional l’argument principal serà sempre el mateix, el francès és la llengua oficial i qualsevol reconeixement de les llengües regionals els hi donaria una realitat jurídica que perjudicaria la preeminència del francès. Tot se basa sobre la reforma constitucional del 1992 on calia adaptar alguns articles per permetre la ratificació del tractat de Maastricht. Se tractava de la transferència a la Unió Europea de competències sobre la moneda i permetre la lliure circulació dels ciutadans europeus a França, amb el reconeixement de llurs drets fora del seu Estat d’origen, com el dret al treball, el reconeixement dels diplomes, el vot a certes eleccions, etc
És aquí que se va presentar una esmena -un amendement- per introduir a l’article 2 “la langue de la République est le français”, que va passar per gairebé unanimitat. Se tractava d’evitar que ciutadans alemanys, anglesos o altres residents a França demanessin, pagant l’Estat francès, una escola en la seua llengua pels seus fills, documents administratius traduïts o bilingues, o fins i tot de ser tractats per l’administració francesa, oralment o per escrit, en anglès, alemany o una altra llengua. El francès sent la llengua de la República, això tallava arran qualsevol altre dret lingüístic. Però tenia una altra conseqüència directa, car tallava també arran qualsevol possibilitat de reconeixement de les llengües regionals, de les llengües territorials pròpies de l’Estat francès.
Veient això, uns diputats que havien preparat una llei sobre les llengües regionals -que no va ser mai examinada- van dipositar una segona esmena per a preservar explícitament les aquestes llengües.. Va ser rebutjada al mig de declaracions d’amor a les llengües regional que són discursos d’antologia de cinisme i de “tartufferie”. Ho podeu llegir al Diari oficial dels debats de l’Assemblea Nacional del 12 de maig del 1992, a les pàgines 1009 i següents. Tots els parlamentaris que pujaren a la tribuna, tots, dels diferents grups van fer declaracions d’amor i de respecte de les llengües regionals, la mà al cor, però tots van votar contra.
Dos anys més tard, el 1994, després d’una batalla parlamentària èpica una altra reforma institucional introduirà un afegitó ambigu: “sans préjudice des langues régionales”. Curiosament aquest complement que sembla protegir s’ha girat a l’encontre de les llengües regionals, car segons els juristes frenchimans o el Consell constitucional, el fet que el legislador no precisi ni la llista ni els drets de les llengües regionals fa que no tinguin cap dret ni reconeixement. És el contrari de la doctrina anglosaxona on el que no és concretament prohibit és autoritzat o tolerat, sinó la doctrina legislativa francesa on s’interpreta que el que no és explícitament autoritzat és prohibit.
Va ser l’argument del prefecte Bonnet -que no tenia res de bo o de bonetcontra la correcció dels noms del cadastre de Perpinyà l’any 1996. Retrobem arguments semblants i pitjors dins l’informe del professor Carcassonne al moment del debat per la ratificació de la carta europea l’any 1999 i dins la sentència que he evocat fa un moment. Per tant això ve de lluny.
Esperi que el fet que la llei hagi estat votada i que no sigui revolucionària sinó pragmàtica i moderada permetrà al Consell constitucional d’acceptar-la. Ara bé, sempre és possible que hi hagi algun retoc. Seria un escàndol que la rebutgés en totalitat.
La Declaració d’independència de Catalunya en trenta llengües
El Consell per la República acaba d’obrir a internet una línia de publicacions a l’ocasió de la Diada de Sant Jordi. És una excel·lent iniciativa, destinada a difondre internacionalment el procés d’independència de Catalunya i que prefigura un siti de publicacions oficials en línia, que a tot moment poden entrar en un diari oficial de la República. Aneu a consellrepública.cat/publicacions/
La primera publicació és la “Declaració d’independència de la República Catalana aprovada el dia 27 d’octubre del 2017”. A més del text integral en català a disposició de tothom (recordem que no és al Diari Oficial del parlament de la Generalitat a Barcelona), té la gran originalitat de ser en nombroses llengües. Podeu anar a la versió en català o en francès i veureu com la publicació és acurada.
El dia mateix de Sant Jordi era penjada en quinze llengües i s’anunciava la publicació imminent en quinze altres, i altres més endavant. Va ser possible per la participació voluntària de persones que han fet les traduccions. Hi tenim evidentment l’alemany, l’anglès, l’espanyol, el francès com acabem de dir, l’italià, el portuguès, però també el rus, el japonès i el xinès, l’àrab i l’urdú, que és la llengua oficial al Pakistan i a l’Índia. Evidentment hi ha el basc, el gallec i l’occità per la Vall d’Aran.
Trobem també la versió de la Declaració d’independència en la llengua d’Estats semblants al que seria Catalunya o que li han manifestat simpatia, com el lituà, el suec, el noruec o el neerlandès, i també de pobles que cerquen el seu reconeixement o que fins i tot són el lluita, com l’edició en sard, en kurd, em escocès, en tibetà, en bereber o fins i tot en uigur, la llengua d’aquest poble d’Àsia central que persecuten a Xina.
(font: consellrepublica.cat/publicacions/).
Us recomani d’anar a les pàgines del Consell per la República i de seguir d’ara endavant les pròximes publicacions. No hi ha dubtes que contribuirà a fer conèixer millor a tot arreu el procés d’independència de Catalunya i li donar concreció i consistència internacional. La tàctica és evident: afirmar-se, ensenyar que les coses són serioses i crear referències que l’Estat espanyol i la seua diplomàcia exterior no pugui esborrar o deformar.
Referència àudio: https://www.radioarrels.cat/podcast/1126/la-cronica-dactualitat-de-joan-becatdimarts-27-dabril-del-2021