RADIO ARRELS – 4 mai 2021 – Chronique d’actualité 242
Le Tribunal constitutionnel espagnol confirme la sentence contra Jordi Turull avec le vote contraire de deux magistrats. La voie vers la justice européenne est finalement ouverte. Présentation et analyse des arguments utilisés dans des rapports juridiques contre la reconnaissance des langues régionales et la ratification de la Charte européenne de les langues régionales o minoritaires.
Jordi Turull cap al Tribunal europeu de drets humans
Reaccionem a temes d’actualitat i amb Jordi Turull que va al Tribunal europeu de drets humans d’Estrasburg.
El Tribunal Suprem espanyol ha condemnat a l’octubre del 2019, fa més d’un any i mig, el conseller de la Generalitat Jordi Turull a dotze anys de presó, una pena desproporcionada sobre bases jurídiques dubtoses i manipulades (s’ha inventat la violència sense violència), i sense respectar els drets dels acusats ni les pròpies normes de l’Estat espanyol. Va ser dons un judici polític de cap a cap, i fins i tot més car s’aparenta a una venjança.
Aquest Tribunal Suprem és un tribunal d’excepció, en sentit propi, és a dir fora de les normes dels Estats democràtics. Si per les causes habituals és una segona o última instància, pels presos polítics catalans que ha condemnat el 2019, els va jutjar en primera i última instància, és a dir sense possibilitat de recurs, cosa contrària a tots els principis de la justícia en totes les democràcies europees, com també ho és el dret a un judici just. El jutge belga ha posat en dubte que el Tribunal Suprem respectés aquest dret a propòsit de la demanda d’extradició del conseller Lluís Puig.
Com que no hi pot haver recurs, és a dir un segon judici, Jordi Turull ha presentat un recurs d’empara al Tribunal Constitucional, és a dir que li ha demanat protecció, que digués si el judici havia estat just, si s’havien vulnerat els seus drets. Aquest Tribunal Constitucional, ell mateix polititzat i ideològicament prop del Partido Popular per la majoria dels seus membres, ha trigat doncs un any i mig a donar la seua resposta, car després Jordi Turull podia presentar el seu dossier al Tribunal europeu de drets humans d’Estrasburg, i saben que la justícia europea denunciarà la justícia espanyola, com ja ho ha fet per condemnats polítics bascos.
Doncs la setmana passada ha confirmat la sentència del Tribunal Suprem. Tothom s’hi esperava i els advocats de Jordi Turull i altres condemnats han anunciat que anaven a presentar el cas al tribunal europeu. Però hi ha un element nou i positiu car dos dels magistrats han fet un vot particular, és a dir que han escrit una argumentació contrària a la decisió majoritària. Això serà molt útil a Estrasburg.
En efecte, no posen en dubte la gravetat de la desobediència, fent el referèndum i declarant la independència, però escriuen que la condemna és desproporcionada i que no s’ajusta a les normes de les justícies europees, és a dir que confirmen una part de les queixes de Jordi Turull i reconeixen que el judici no va ser just. Dubten també del delicte de sedició. Diuen textualment que la desproporció de les penes s’allunya “de les tradicions constitucionals comunes dels Estats membres de la Unió Europea”. Vol dir que Espanya s’hi troba fora.
A partir d’ara comença una altra etapa, aquesta vegada fora de l’Estat espanyol i del seu sistema judicial repressiu neofranquista. Però encara pot durar anys, amb sempre Jordi Turull a la presó. És el que volia el Tribunal Suprem.
Els pseudoarguments jurídics contra les llengües regionals
Doncs Estrasburg és la pròxima etapa. Passem a un altre tema. Ara ens vols parlar dels pseudoarguments jurídics contra les llengües regionals.
Tot i que concerneixi les llengües regionals i el seu reconeixement, aquest tema no és directament relacionat a l’actualitat. És destinat a donar a conèixer barbaritats jurídiques que s’han escrit a França sobre elles. Se tracta de juristes francesos de primer pla, sobre els quals se basa la doctrina jurídica estatal que ha prohibit que França ratifiqui qualsevol acord internacional sobre drets lingüístics o reconeixement de llengües minoritàries.
Trobem per exemple aquests falsos raonaments dins el conegut rapport Carcassonne de l’any 1998 que té per títol: “Étude sur la compatibilité entre la Charte européenne des langues régionales ou minoritaires et la constitution. Rapport au premier ministre”. És sobre aquesta base que el Consell constitucional va prohibir la seua ratificació l’any 1999. El mateix Consell constitucional que està examinant actualment el recurs contra la llei Molac. Aquest informe està penjat a internet a la web oficial de la República Francesa vie-publique.fr on podreu llegir-ne el text i comprovar les citacions que faig.
Els raonaments són a base de sofismes, és a dir argumentacions fal·lacioses que comencen per una afirmació inexacte científicament o per un aspecte concret, seguits per una demostració amb una aparença de rigor, i que acabaran amb una conclusió d’aparença lògica però que és enganyosa. De fet són demostracions no pensades per a caracteritzar el tema tractat -aquí les llengües regionals- sinó per justificar una posició política o ideològica prèvia. Principalment s’ha de demostrar que les llengües regionals no són territorials (malgrat el seu nom) ni col·lectives (quan una llengua és sempre una pràctica social doncs col·lectiva). Per tant no ha de tenir ni drets territorials ni drets col·lectius. Punt. “Circulez, y a rien à voir!”
Quins arguments contra les llengües regionals?
Examinem els punts principals desenvolupats pel professor Carcassonne (nascut a París i amb una carrera universitària i política parisenca). Per exemple diu (trad.): “El coneixement de les llengües regionals o minoritàries com a riquesa cultural consisteix a organitzar llur protecció com a llengua més que donar drets al profit dels seus locutors”. és a dir que se podria protegir una llengua sense que se doni el dret d’usar-la.
Sobre aquest aspecte més que sorprenent afegeix que “la primera tria encertada (de la carta europea) ha estat de preocupar-se de les llengües més que d’aquests que les parlen”, car segons ell és perquè són definides com a riquesa cultural.
Nega que una llengua regional sigui relacionada a una regió. Com ho aconsegueix? Doncs afirma: “Errònia la concepció que una llengua sigui relacionada a un sòl, com ho demostra l’exemple francès, parlat, escrit, ensenyat com a llengua oficial als cinc continents. Ho demostra també l’exemple dels criolls caribenys que compten avui dia més locutors en regió parisenca que a les Antilles. La mateixa remarca val també per la llengua corsa, que té més locutors sobre el continents”.
Per tant arriba amb el seu sofisma a la conclusió que la llengua corsa no és de Còrsega sinó de tot França i, per tant, no li cal donar drets territorials com a llengua d’una regió. Per reblar la seua demostració al·lucinant afegeix: “De fet, la veritable localització d’una llengua és el cervell de qualsevol persona que la coneix, i per tant se mou tant com ell”. És també negar que una llengua és primer de tot un instrument de comunicació, una pràctica social.
A més, fa confusions voluntàries entre la protecció d’una llengua regional i el seu ús oficial. És evidentment per espantar els polítics que prendrien una tal decisió. La posició política i de principi és clara quan diu: “El francès, llengua de la República, és d’evidència el principi constitucional el més directament posat en causa”. És fals car permetre una protecció o un ensenyament d’una llengua regional no en fa una llengua oficial. Al darrere hi ha encara més. Se diu clarament: “Aquesta concepció d’una localització regional d’una llengua és perillosa car suggereix que hi hauria una unitat, i ben aviat una identitat”.
Parem aquí aquest rosari d’afirmacions increïbles. Però abans d’acabar us vull citar una última perla entre moltes altres. Diu: “Les llengües i llur localització eventual són un producte de la història, no de la naturalesa. Són lligades als homes no al sòl -ningú no ha sentit mai parlar un tros de terra- ni tampoc a la sang -un nin que neix no té llengua, té només una facultat de llenguatge”. Us pot fer somriure, però és amb aquest tipus de pseudoraonaments dignes d’una conversa a la barra d’un bar que s’argumenta en un informe oficial per negar el reconeixement de les llengües regionals.
Se veu a través de tots aquests elements a quin punt, amb arguments falsos i fal·laciosos aquests juristes poden determinar el nostre futur lingüístic. Són dins un altre món que el real, artificiós, però, ai las, que té conseqüències concretes car se consideren com els soldats d’una creuada contra les llengües regionals, al servei d’un Estat etnocidi que vol només una sola llengua.
Referència àudio: https://www.radioarrels.cat/podcast/1150/la-cronica-dactualitat-de-joan-becatdimarts-04-de-maig