Membre depuis le 15 novembre 1991 de
la Section de philosophie et des sciences
sociales de l’Institut d’Estudis Catalans

Moralisation de la politique. Puigdemont parle à Madrid. Législatives en Catalogne Nord.

RADIO ARRELS – 23 mai 2017 – Chronique d’actualité 36 Joan BECAT avec Rafel RENYÉ

Préparation d’une loi de moralisation de la vie politique française Quelle aille aussi loin que d’autres pays o moins, il était temps de limiter les abus avec l’argent public. Carles Puigdemont a fait une conférence à Madrid. C’était à la fois un défi et une opération de séduction. Maintenant les choses sont dites. En Catalogne Nord, avec treize ou quatorze candidats par circonscription nous sommes dans la moyenne. Pour beaucoup de partis, petits ou grands, c’est la plupart du temps pour encaisser les dotations de l’État en proportion des voix obtenues.

Moralització de la política

Des de fa uns dies tenim un nou govern a l’Estat francès, que es va anunciar amb vint-i-quatre hores de retard per poder verificar els antecedents dels ministres.

No estic d’acord, no va ser un retard perquè es podia anunciar vuit dies més tard, com ha passat altres vegades. Fer un govern en dos dies és molt ràpid. Habitualment pren una setmana o més, per fer patir.

S’ha dit que era per estudiar el passat d’aquests polítics, llur situació fiscal. Quan se vol fer una llei de moralització de la vida política, millor que siguin nets.

De fet, els ministres socialistes que havien posat diners a un altre país no ho havien dit i havien jurat. Mes és una precaució. Me sembla que era més per que no es pugui dir que no ho havien verificat, que no pas de tenir els resultats en un dia o dos. Com a mínim hi ha la paraula, i queden coberts.

Parlem més precisament d’aquesta llei de moralització.

Se prepara una llei de moralització de la política francesa. Insisteixi francesa, car seria també necessària a l’Estat espanyol i a Itàlia. Ho va comentar el ministre de justícia francès François Bayrou a la televisió, ajudat sobre aquest tema per les declaracions del diputat socialista René Dosière, que ho reclama també des de ja fa temps. Se presentarà abans de les eleccions legislatives.

Com caldria fer? És simple : mirar el que fan a Alemanya, a la Unió Europea i als països escandinaus. Que se vagi lluny com ells o no tant, per a mi serà una llei excel·lent, car al menys prohibirà algunes pràctiques moralment condemnables, o totes. Era hora de limitar els abusos fets amb els diners públics.

És cert, per exemple, que no es podrà més emplear gent de la família, a tots nivells, diputats, regions, departaments o municipis. És un gran canvi. Evidentment, els que ja hi són quan un entra de batlle o de batllessa s’hi quedaran. És durant el mandat que no es podrà reclutar persones de la família. Pot ser delicat a pobles petits on falta més aviat gent per ajudar que no pas possibilitat d’enxufar familiars. Hi pot haver una dificultat pràctica dins els pobles on tots són cosins. Sense bromes, serà limitar alguns abusos. També és cert que el nombre de mandats serà limitat a tres pels diputats, o sigui quinze anys, que és molt car podrien ser dos, com pel president de la República. Seran dos pels batlles, que són dotze anys. Està molt bé, però torni a parlar dels petits municipis, menys de cent, o dos o tres cents habitants, on és difícil trobar gent voluntària per ser batlle. Si s’hi limiten els mandats és possible trobar-se sense candidats.

Ara bé, pels tres mandats consecutius de diputat, es pot suposar que serà d’ara endavant, cosa que hauria de tranquil·litzar els polítics de professió. Per exemple per Marine Le Pen, que es diu en realitat Marion (Marion Perrine), com la seva neboda, i que té 49 anys. Si és elegida acabarà a 64 anys, que és molt raonable. Manuel Valls, que té 55 anys, acabaria a 70 anys.

També deu ser tranquilitzat Jean-Luc Mélanchon, que fa política des de fa 35 anys i amb 15 més li farà cinquanta anys de servei. Mig segle, també és molt raonable. Amb tres mandats, suposant que ara sigui elegit a Marsella, li deixarà dos mandats per acabar el seu torn de França : ha fet París, el Nord, ara és un elegit de Bordeus i es presenta a Marsella. Tindrà encara temps de fer un mandat a Brest i un altre a Estrasburg. Tindrà aleshores 81 anys, que és una edat raonable per la renovació política que diu que vol fer. Per tant, excel·lent reforma en perspectiva.

Puigdemont parla a Madrid

Una mica d’ironia també va bé de bon matí. Seguim amb Carles Puigdemont que donava ahir una conferència a Madrid, com a darrer intent per pactar un referèndum.

Ahir dilluns Carles Puigdemont ha fet una conferència remarcable a Madrid, pel to pausat i també per la força i el diàleg amb la gent d’Espanya, ja que el govern no vol parlar. Les coses són dites. Amb l’ajuda de Raul Romeva i d’Oriol Junqueras, de la mateixa manera que les va plantar a Europa, que és un altre aspecte de la qüestió, les va plantejar a Madrid. Que hi hagi més o menys presents, que se’n faci més o menys ressò, està dit. No es pot retreure que no s’hagi fet cap pas. La significació és tant important com el que es diu. També els catalans que volen un referèndum o la independència se trobaran tranquil·litzats car, ara que és dit a Madrid, “cochon qui s’en dédit”, com es diu en francès. Per tant alguna cosa haurà de fer i tot està més clar. Ara bé, el que ha dit és la repetició del que va dir a Brussel·les, amb uns matisos que valen la pena de subratllar.

Per exemple, es va fer a una sala de l’ajuntament, va agrair la batllessa i va fer una crida a la població civil, als que volen convivència o que entenen Catalunya. Va fer notar que se li va refusar una sala al Senat. Va fer observar amb força que era una refús de Catalunya, car el Senat és la cambra de la representació territorial, on totes les autonomies són a casa seva. Per tant era refusar als ciutadans i a un elegit d’un territori l’ús dels edificis que pertanyen als territoris.

 

El 22 de maig el president Carles Puigdemont i el vicepresident Oriol Junqueras a Madrid (font: elpuntavui.cat)

 

Què ha dit més el president Puigdemont ? Era alhora un desafiament, una operació de seducció pels que acceptarien una consulta o un referèndum. Ara que s’ha afirmat a Madrid, és cert que es farà un referèndum sobre la independència, car no se pot tirar enrere. Vol un referèndum homologat internacionalment, i no se pot negociar si es fa o no, sinó com es fa. Ofereix diàleg “fins a l’últim minut de la pròrroga”. Ha dit també que desprès de fer el referèndum oferirà diàleg, però serà per fixar les normes de convivència entre Espanya i el nou Estat català. Ha fet una crida a la solidaritat de la societat espanyola. Ha afirmat que “l’Estat espanyol no té prou poder per a impedir tanta democràcia”.

Evidentment, aquesta conferència va aixecar molta polèmica, els dies anteriors i el dia mateix. La vicepresidenta del govern va dir que el president de la Generalitat sigui valent i demani el referèndum al Congrés dels diputats. Per la seva part, el senyor Rajoy va dir ahir que si es demana la resposta seria no, i que el president Puigdemont proposi una reforma de la Constitució (que tampoc no es modificarà). Per tant, paret, paret, arreu parets, i cap porta : “Circulez, y a rien à voir”. Per ells ha de votar i dir el poble d’Espanya.

Noti que no passa així a França. Ella no és sempre un model segons quins temes, però en matèria de democràcia, sí. Hi ha el mateix problema amb Nova Caledònia, i França ha acceptat un referèndum que tindrà lloc abans del 2019. No hi votaran els ciutadans de tot França, sinó només votaran els ciutadans neocaledonians. És més, per a evitar una manipulació de l’escrutini, per exemple s’anomenen a l’últim moment molts funcionaris, que l’exercit s’hi desplaci i tots vagin a votar, només podrà votar la gent que tindrà més de tres anys de residència a Nova Caledònia. Es veu doncs que un país democràtic, unitari com és França, pot acceptar un referèndum d’una part de territori perquè són aquests que ho demanen i que són concernits. Jo me pregunti : perquè Espanya que té, diu ella, comunitats autònomes, no accepta que voti una part del seu territori ? Hi ha realment un problema de concepte de la democràcia a l’Estat espanyol. Sobre aquest aspecte no hi ha democràcia, i a Europa no ho entenen.

Legislatives a Catalunya Nord

Doncs un problema de democràcia a l’Estat espanyol. Ara retornarem a Catalunya Nord i a l’Estat francès per parlar de les legislatives. Hi ha molts candidats, perquè ?

A Catalunya Nord no tenim el rècord. Amb tretze o catorze per circumscripció ens situem dins la mitjana. Hi ha llocs on són més de vint candidats. Les raons són simples. D’aquests la majoria sap que no passaran a la segona volta. Perquè es presenten ? Per fer diners, per fer calaix, per fer sous, i res més. Passa tant pels petits partits com pels grans.

Una campanya costa car ?

No tant. Si a un departament un petit partit o un grup troba persones per presentar-se a cada circumscripció,, fins i tot sense fer campanya, quatre comunicats als diaris i llestos, a recollir vots. Si té mil, dos mils o tres mils vots, doncs vinga ! Un vot dona 1,40 euros al partit que presenta un candidat, a condició que se presenti com a mínim a cinquanta circumscripcions i que faci 1% dels vots. Doncs se busca gent, de vegades qui sigui. Mateixa cosa per l’elecció a la presidència de la República. Els partits d’extrema esquerra, Poutou i altres, Asselineau i altres, viuen durant cinc anys del que cobren a presentar-se a les presidencials. A les legislatives es cobra en funció del nombre de diputats i en funció del nombre de vots. Passa també pels partits més grans.

Sembla que els partits més situats presenten candidats a tot arreu, fins i tot on saben que no passaran i a on podrien fer aliances, per cobrar els diners per vots. És el que està passant per exemple pel partit comunista i pel de Jean-Luc Mélanchon. Com es fa que no s’entenguin quan han fet campanya comuna dins el mateix grup a les presidencials ? És simple : els diners rebuts de l’Estat per la campanya presidencial el cobrarà només el Mélanchon. Els comunistes han ajudar però no cobraran perquè no tenien el candidat. Me fa l’efecte que ara el Mélanchon els vol liquidar i absorbir. Per això els hi talla els diners : presentant candidats l’un contra l’altre tindran menys elegits, però Mélanchon pot pensar que ell si tindrà un grup parlamentari i els comunistes no, i més vots doncs més diners. A Catalunya Nord, on es pot pensar que ni l’un ni l’altre no passaran, presentar un candidat és treure vots a l’altre i, per tant, l’eixugar pels diners. És una tàctica.

Referència àudio:

Articles récents

Nouvelle étape dans la guerre de la Russie contre l’Ukraine. Parlons de migrations.
27 septembre 2022
La Generalitat historique et la Catalogne Nord. Madrid, l’Espagne et la dette de l’État. La rentrée parlementaire en France.
20 septembre 2022
La Diada du 11 Septembre déborde les partis. La tentation de l’écologisme de crèche de Noël.
13 septembre 2022
L’Espagne accusée de vulnération des droits politiques. La distillerie de Sant Feliu d’Avall en débat. Le “Mess des Officiers” de Perpignan.
6 septembre 2022
Une UCE d’un niveau exceptionnel. La Catalogne Nord, le pays catalan qui n’avait pas de nom.
30 août 2022

Archives