RADIO ARRELS – 30 mai 2017 – Chronique d’actualité 37 Joan BECAT avec Rafel RENYÉ
Anecdotiques ou non, les poignées de mains entre les présidents Trump et Macron rappellent les stratégies de communication et d’image des présidents de la Generalitat Tarradellas et Pujol. L’instruction du recours est finie et l’audience aura lieu après les législatives. Bilan des positions sur le recours des candidats en Catalogne Nord pour ces élections. En Catalogne sommet des partis favorables à un référendum.
Encaixades de mans i estratègies de comunicació
Aquest dilluns hem vist dos presidents, Vladimir Putin i Emmanuel Macron, que no estan d’acord sobre pràcticament res, però que somriuen i se fan encaixades de mans.
No estan d’acord però ho diuen i se veuen, és sempre millor que fer morros cadascú del seu costat. Però és de l’encaixada de mans entre les presidents Trump i Macron que se n’ha parlat més arreu del món. A veure qui tenia més bíceps, qui era el més fort, l’amo. L’escena tenia un pèl de ridícul i feia somriure, mes en realitat té la seva importància dins les relacions entre les persones, siguin comunes o dirigents. L’objectiu és sempre el mateix, és afirmar superioritat sobre l’altre i quedar avantatjós en les fotografies de la premsa o a la televisió.
Qui guanya l’encaixada de mans?
En aquest cas el president Macron, car tothom se pensava que el Putin i el Trump se’l menjarien. Doncs encara que hi hagi empat, guanya qui sembla més feble. Com a un partit de rugbi, si un equip més feble resisteix i empata, obté una victòria moral. Passa sovint, en la vida quotidiana, quan un es nou se fa un bizutage, és a dir una prova pel que arriba. Si la supera és tranquil per sempre. El que és agradable és veure que són homes com tothom.
Més seriosament, m’ha fet pensar a altres situacions que han passat a Catalunya. És el cas de Josep Tarradellas. Recordeu que va ser el primer president de la Generalitat restaurada; el Carles Puigdemont l’ha citat com a exemple al senyor Rajoy. Se l’havia nomenat president de la Generalitat provisional i, per tant, desembarcava a Catalunya i li calia afirmar aquesta institució, donar-li prestigi. Era un home alt, que s’inspirava molt del general de Gaulle, que ell també volia donar prestigi a la nova funció de president de la República.
Doncs, quan rebia un visitant al Palau de la Generalitat al gran saló que hi ha abans del seu despatx, el calia travessar de punta a punta, de la porta d’entrada a la del despatx. El seu encarregat de protocol me va explicar l’escena que se reproduïa cada vegada, molt estudiada. Primer s’introduïa el visitant al saló. Aleshores el president Tarradellas sortia del despatx i s’avançava cordial i somrient. És a dir que per honorar el visitant no esperava que l’altre vingués. Davant d’aquesta actitud, evidentment, el visitant s’afanyava a avançar-se. A dos metres de la persona, el president Tarradellas parava i allargava la mà. L’altre, amb encara uns metres a fer, allargava també la mà i accelerava. Quan vas més de pressa, el teu cos s’inclina cap al davant. Per tant, al moment de l’encaixada, Tarradellas era molt dret i l’altre inclinat cap a ell, com un vassall. És aleshores que els periodistes, que ja hi eren a un cantó de la sala i amb el president gairebé de front, feien les fotografies.
El president Jordi Pujol, al seu despatx, quan rebia gent, i m’ha arribat algunes vegades, se feia fotografiar a l’inici de la discussió. Dins el seu despatx, que és també una sala gran hi ha, dins un angle, a l’esquerra la seva butaca, un fauteuil amb braços – doncs qui és a dins és com seient sobre un tron i sempre se’l veu de front a les fotografies, doncs presidint -i a la dreta un sofà llarg on hi caben tres persones. Per tant, o bé el visitant se posa al mig, doncs queda lluny i quan parla s’ha d’inclinat cap al davant, o bé se posa a la punta per ser a més a prop, i aleshores sembla que festegi el president. Per tant la imatge era sempre favorable.
Es veu que totes aquestes postures i encaixades no són negligides car, repetides, contribueixen a donar una imatge a la funció. Avui, amb la força de la comunicació compta encara més. Són actituds habituals de les persones, que s’utilitzen i se milloren. És el tarannà de Donald Trump, però l’utilitza com a eina de comunicació i d’intimidació, l’accentua per en treure profit.
Recurs contra Occitània i candidats a les legislatives
Deixarem la gestualitat per parlar del recurs contra Occitània.
Tenim notícies. Cal saber, com us ho vaig dir fa un parell de mesos, que la instrucció s’acabava a l’inici de maig, ja que és a mitjans d’abril que la part adversa, és a dit l’Estat i la presidència de regió van comunicar per escrit les seves últimes consideracions. Normalment s’havia de fer el judici ara, a finals de maig o al juny. El Consell d’Estat ens ha fet saber que l’audiència tindria lloc després de les legislatives, suposi perquè el tema no entri en el debat d’aquestes eleccions.
Com ho havia promès al començament de l’any, això me porta a dir qui dels candidats a les eleccions legislatives s’ha mullat oficialment a favor del recurs. Estic parlant dels que ocupen un càrrec, dels que apareixen en els documents enviats al Consell d’Estat.
A la primera circumscripció, Perpinyà i voltants, Romain Grau i la seva suplent Isabelle de Noell Marchesan, consellers departamentals del Molí de Vent han votat a favor del recurs en el ple del consell. Recordi que el conjunt del Consell Departamental és co-requérant, co-demandant. També Daniel Mach, com a batlle de Pollestres ha firmat, ha donat suport al País Català. M’agradaria saber què en pensa Jean Codognès, car els verds han votat per Occitania. Pitjor, són ells qui han imposat el nom als socialistes, en particular la seva amiga Agnès Langevine. Què en pensa, ja que és el partit que representa que ens ha enxufat el nom? Tots els seus contrincants han estat a favor del recurs.
A la segona circumscripció, la de l’Aglí, de la Salanca i de la plana baixa, hi ha Marie-Pierre Sadourny, que és demandant en el recurs i representant de l’associació per Occitània-País Català, i membre del Consell Departamental que ha donat el seu suport. El suplent de Christine Espert, Charles Chivillo, tant com a batlle de Maurí que com a president de la comunitat de municipis Aglí-Fenolhedès s’ha posicionat a favor i és també demandant.
A la tercera, que va des Riberal al Conflent i a la Cerdanya, hi ha Ségolène Neuville i Robert Olive, que són demandants dins el recurs, amb el sindicat Canigó Gran Paratge i amb la comunitat de municipis Rosselló-Conflent. També ha ajudat el recurs el suplent José Montessino, el batlle d’Eus. Per Catherine Barrère, sé que es membre a títol individual de l’associació per Occitània-País català.
A la quarta, la del Vallespir, de les Alberes i del sud de la plana, hi ha Alexandre Reynal i Nicolas Garcia, consellers departamentals que han votat el suport al recurs. Jacqueline Irles ha firmat pel recurs en nom del municipi de Vilanova de Raó.
Tots aquests nos han ajudat. Per tant, vull recomanar-vos totes aquestes persones. Com que són de signe diferent no se podrà dir que avantatgi un partit determinat. Jo prenc partit pel que he defensat, és a dir que no ens considerin com a occitans i que hi hagi País Català en el nom de la regió.
Cimera pel referèndum a Catalunya
Ens interessem per la cimera pel referèndum a Catalunya, que es va celebrar aquest dilluns.
Ahir doncs, ha va haver una cimera de partits favorables a la independència per ja concretar una data i saber si es fa una llei de transitorietat o si directament se va a un referèndum unilateral. Desprès del discurs de Carles Puigdemont a Madrid la setmana passada queda clar que han cremat els vaixells i no poden tornar enrere. Si es fa primer una llei de transitorietat cal convocar el parlament, es reuneix la mesa, fixa l’ordre del dia i passen uns dies. Doncs deixa temps a l’Estat de fer represàlies i fins i tot de prohibir la sessió. Si se diu el referèndum és tal dia, només se mulla el president de la Generalitat, car és ell qui té poder de convocar. Probablement per això s’envolta dels partits per fer pinya, com al rugbi se fa la mêlée, tots lligats i ben junts.
En el seu discurs de Madrid, el president Puigdemont, va dir una cosa molt interessant. Per demostrar que hi havia mala voluntat del senyor Rajoy, del Partido Popular i dels socialistes espanyols va prendre l’exemple del president Tarradellas. Quan el rei Joan Carles firma el decret que torna a instaurar la Generalitat provisional, la constitució era la franquista. No parlava de democràcia ni de Generalitat, que havia estat anul·lada i perseguida. Doncs anticipava sobre normes posteriors, car la nova constitució no estava redactada. Sempre he explicat als meus estudiants que l’atreviment va ser d’instal·lar un règim en funció d’una constitució que no existia, amb diputats que no l’havien feta. Carles Puigdemont ha pres aquest exemple per demostrar que quan un ho vol, pot fins i tot fer coses no previstes, un acte aleshores inconstitucional, quan el referèndum és constitucional avui dia a l’Estat espanyol. Són vinculants, indicatius, però són legals. Només falta que s’autoritzin. El govern espanyol no vol el contingut i s’amaga darrere la constitució.
Referència àudio: