Membre depuis le 15 novembre 1991 de
la Section de philosophie et des sciences
sociales de l’Institut d’Estudis Catalans

Les élections législatives en France.

RADIO ARRELS – 20 juin 2017 – Chronique d’actualité 40 Joan BECAT avec Rafel RENYÉ

Après le verdict du second tour des législatives et la victoire écrasante d’En Marche, les résultats en France et en Catalogne Nord sont commentés, avec les résultats des différents partis et les perspectives des groupes de d’opposition.

Encara una vegada parlem d’eleccions…

Efectivament. Ho tindrem molt difícil d’ara endavant car érem tan acostumats des de fa un any a parlar d’eleccions, que ja les trobi a faltar.

A l’Estat francès perquè s’apropa un referèndum a Catalunya…

Per sort! Diumenge s’ha celebrat la segona volta de les eleccions legislatives. Molta abstenció, hi tornarem, car no crec que tingui la significació que alguns li donen, i una assemblea amb una majoria de la República en Marxa. A moltes circumscripcions, i per certs candidats a Catalunya Nord, eren desconeguts en política fa pocs mesos i se troben elegits. Clarament, van ser elegits no perquè la gent els valora, sinó per permetre al president Macron de governar i fer les reformes que va prometre. Doncs aquestes reformes es faran, car té majoria i la gent votant les ha acceptat.

Que hi hagi molt o poca abstenció no importa. En un sistema democràtic compta la gent que vota. Pels altres, si és un malestar ho cal procurar resoldre, però l’abtenció no treu la legitimitat. He sentit a dir que no era el que s’esperava per LREM, la République en Marche, que el fet de tenir 350 diputats, i no 400, era un fracàs. Somii. A veure, hi ha una majoria absoluta que només es pot comparar a la del Mitterrand del 1981 o a la del Chirac el 1993. És doncs una situació que s’ha produït molt poques vegades a França. El president Macron pot governar amb majoria absoluta fins i tot sense els centristes del Modem que el recolzen. Parlem d’un partit que no existia fa un any. El moviment En Marche va ser anunciat per Macron a l’abril del 2016, i és amb un discurs el 12 de juliol que va començar la campanya. Durant molts mesos se va dir que no duraria i se desinflaria. Ara té una majoritat absoluta de LREM, és una victòria històrica.

És el que podem dir d’En Marche. Els seus rivals, socialistes i republicans, són ben parats car tenen grups de diputats, però mal parats si es mira la situació d’abans.

Exactament. A cals Socialistes i a cals Republicans, semblen contents dels diputats que tenen. Això me sorprèn tant com el que es diu d’En Marche. Estan contents quan tenen la més petita representació que han tingut mai! Toques el fons i tot va bé. Sumant 113 republicans, 18 UDI i 8 diversos dreta fan 137 diputats de la dreta (en tenien abans 229). No els permet un paper d’oposició forta. Si sumem els 29 socialistes, els tres radicals d’esquerra i dotze diversos esquerra que s’han presentat contra un candidat socialista, en tenim 43 (en tenien abans 331) . Com que s’esperaven a molt menys, queden satisfets. Enhorabona! Obliden que per ells dos és la derrota més grossa sota la cinquena República. Mai uns i altres havien tingut tan poc elegits. Els espera una crisi interna de les grosses.

Han perdut tots els seus líders, eliminats pels electors. Qui portarà aquests grups a l’assemblea? Com diuen à França, des seconds couteaux. Els elefants, o bé han perdut o bé, com que només es pot tenir un sol mandat, s’han quedat als seus ajuntaments o regions, car han vist a venir la tempesta. A més uns i altres poden veure trencar-se el seu grup parlamentari en dos grups segons que els diputats vulguin col·laborar o no amb el president Macron. A la crisi política se’ls hi afegeix la crisi financera car perdran molts recursos de l’Estat. Per exemple els socialistes perdran setze milions d’euros cada any, car han tingut pocs diputats i menys vots. Els republicans veuran la seva dotació baixar de meitat. Hauran de tirar gent al carrer.

Alguns dels líders que podien tenir, car són elegits, han estat triats per Macron, que ha fet la jugada mestra de fer elegir els seus diputats i una part dels de la seva oposició, car no ha posat cap candidat LREM en front dels que havia triat. Ni els socialistes ni els republicans podran ser l’oposició, ara per ara, o liderar l’oposició, car tenen massa problemes interns per resoldre.

Dins l’oposició trobarem Marine Le Pen i Jean-Louis Mélanchon.

Dins la pràctica, i per temps, és a dir fins que se reconstitueixin, deixaran que aquest paper a Jean-Luc Mélanchon i a Marine Le Pen, que seran al davant de l’escenari. Què pot passar? Molts crits, crítiques, declaracions enceses, però poca cosa més car no tenen cap pes a l’assemblea. Mélanchon té un petit grup de disset diputats, més deu comunistes. Si s’hi integren hauran de deixar-li el lideratge en no poder ara per ara fer constituir un grup parlamentari. Marine Le Pen, amb vuit diputat no podrà fer un grup, cosa que limitarà les seves intervencions. Noten que cinc venen del Nord i tres del Llenguadoc-Rosselló: Catalunya Nord, Besiers i el Gard. En conjunt, un gran fracàs del Front Nacional en relació amb les esperances que tenien.

Qui trobarem en el grup dels no-inscrits? A més dels vuit FN, belleu un ecologista i un Debout la France, que se poden ajuntar a l’esquerra i a la dreta, i cinc regionalistes, com diu el ministeri de l’interior: tres diputats corsos del partit nacionalista Per Còrsega – un gran èxit car l’illa té només quatre diputats – , un de Polinèsia i un de Martínica. S’hauran de repartir la paraula entre ells. Segur que ho faran perquè tots tenen interès a fer sentir la seva véu. Notem que després de vagues espectaculars i de cridar molt, els guaianesos envien dos diputats clàssics: on és el canvi?

Observacions complementàries. És una assemblea amb més dones que la precedent: 223 o sigui el 40%, sobretot gràcies a LREM, car als altres partits són gairebé tot homes. Me sembla que l’elecció de Jean-Luc Mélanchon i de Marine Le Pen és una bona notícia pel president Macron. Se faran sentir, però com que són als extrems espantaran la gent i podrà governar amb més tranquil·litat, perquè tothom sap, a començar per ells, que no són una alternativa de govern, ni ara ni més tard. Ho ha confessat clarament Mélanchon quan va prometre que seria la veu que cridarà la gent al carrer. Què pot fer dins l’assemblea? Res sinó parlar-hi de tant en tant i fer declaracions als periodistes a fora, a la Salle des Pas Perdus. Hem notat molta abstenció, uns 57% dels inscrits, i molts vots blancs i nuls, per desinterès, renúncia, i també per allunyament de la vida política, A la segona volta, 75% dels joves de 18 a 25 anys no han votat.

Estem analitzant els resultats de la segona volta de les legislatives. Tornem a Catalunya Nord?

A Catalunya Nord hem elegit tres LREM i un FN, Louis Aliot. La République en Marche ha patit dolents reports de vots de la France Insoumise i dels socialistes. Una part important de la gent de dreta ha votat pel Front Nacional, com previst i com ho havien fet anteriorment. Per Louis Aliot, degut a la feble diferència de vots, se pot dir que és l’esquerra que l’ha fet passar, car observem que hi va haver molts vots FN, tant als pobles de l’Aglí i del Fenolledès, de tradició d’esquerra i de vot Mélanchon a la primera volta, com a la plana baixa i a la Salanca on la dreta ha fet sempre bons resultats. Per exemple Estagell – però seria el mateix a Maurí o a altres pobles -, on hi ha un vot FN majoritari, i de Sant Llorenç de la Salanca, on el traspàs dreta-FN funciona sempre.

A Estagell a la primera volta tenim 762 votants i a la segona 686, doncs 76 menys, un un 10%. El senyor Aliot ha guanyat 82 vots i la senyora Espert 124. Doncs uns 280 vots entre l’abstenció i els nous vots repartits. D’on venen? Si mirem els vots disponibles, un centenar pels comunistes, uns vuitanta de la France Insoumise, quaranta del PS, alguns pels ecologistes, total: 232. El senyor Siré, dels republicans, ha fet 56 vots. Hem vist que l’Aliot n’ha guanyat 82. Com que es pot suposar, com a altres llocs, que una part de la dreta no ha anat a votar, el seu increment ve per la meitat de l’esquerra, comunistes, socialistes o FI que han anat a votar directament pel Front Nacional. Aquest fet s’observa gairebé a tot arreu.


El Palau Borbó de nit, la seu de l’Assemblea Nacional francesa, a París (font: commons.wikimedia.org)

Per Sant Llorenç de la Salanca, us estalviaré el detall de les xifres per no ser pesat, no és tan accentuat car hi havia més vots de dreta, però també l’Aliot ha crescut més perquè una part de l’esquerra radical o de l’esquerra descontenta, per amargor, no ha tingut hesitació a votar Front Nacional. És això que trobi preocupant. No tant que la permeabilitat hi sigui tant entre la dreta i el Front Nacional, a casa nostra, com ja havia passat, sinó que l’esquerra també s’hi posi. Se deia que passava només entre comunistes i Front Nacional, tot i que no s’havia observat gaire aquí. Ara, el senyor Aliot pot dir gràcies a la France Insoumise, pot dir gràcies a certs socialistes, a la gent d’esquerres.

Referència àudio:

https://soundcloud.com/radio-arrels/joan-becat-20062117-resultats-a-les- legislatives

Articles récents

Élections coronavitriolées. Covid19, comment réactionnent les États voisins?
17 mars 2020
29 février, une affirmation politique d’une grande puissance. Manu veut revenir en France après avoir échoué à Barcelone.
10 mars 2020
Un 29 février réussi à Perpignan : une organisation parfaite, une autodiscipline impressionnante, une leçon pour Perpignan et pour la France. Combien étions-nous ?
3 mars 2020
Obstruction parlementaire. Éléments d’analyse du contexte du 29 février.
25 février 2020
Le 29 février s’approche. Maires et élus à l’honneur. Réflexions diverses sur la Catalogne.
18 février 2020