Membre depuis le 15 novembre 1991 de
la Section de philosophie et des sciences
sociales de l’Institut d’Estudis Catalans

Le recours contre Occitanie. L’Eurorégion à Perpignan. Les papiers de Salamanque.

RÀDIO ARRELS – 27 juin 2017 – Chronique d’actualité 41 Joan BECAT avec Rafel RENYÉ

Dans la perspective de l’audience du 7 juillet les arguments et les supports des recours sont examinés. L’Eurorégion se réunit à Perpignan, qui sera son siège. Le retour de tous les papiers de Salamanque est réclamé depuis quinze ans. Ils sont la spoliation des documents et archives publiques et privées de Catalogne par le franquisme en 1939, pour alimenter la répression et ôter la mémoire historique.

El recurs contra Occitània

Comencem parlant de la data en la qual s’estudiaran els dos recursos presentats contra el nom de la regió, el 7 de juliol.

El 7 de juliol a les dues de la tarda. Ja era hora car feia dos mesos i mig que se podien jutjar, però el president del Consell d’Estat havia fet saber que esperaria que passessin les eleccions. Per nosaltres és millor car durant les eleccions el tribunal sap que la seva decisió, bona o dolenta per a nosaltres, té un impacte polític. Ara és un moment “normal”.

Hi ha dos recursos presentats. El primer, de l’Associació ciutadana per Occitània-País Català portada per Renée Soum, de la qual faig part, va ser dipositat el 30 de setembre del 2016. Ataca tant la forma, és a dir tot el procediment, la consulta, les preses de decisions pel Consell regional i pel primer ministre Manuel Valls, com el fons. Les raons són les següents. Si ataquem només la forma, per exemple punts del procediment, imaginem que guanyem i que s’anul·li el decret: el nom no ha estat atacat, el consell regional se torna a reunir, vota Occitània i ho tenim per sempre. Doncs cal que els attendus toquin tant el nom mateix com la forma. Calia atacar els dos aspectes.

Per això també s’ha presentat el référé en suspensió i la QPC, qüestió prioritària de constitucionalitat. L’objectiu era que se jutgés el fons, car quan el Consell d’Estat té un problema gros, com el nostre, busca un detall i se desembarassa del cas sense parlar del fons. Amb la QPC li demanàvem de deixar la qüestió del fons al Consell Constitucional. Ha dit no, ho jutjaré jo. Doncs haurà de parlar del fons, és a dir del nom mateix. Per això fan l’audiència en assemblea. Podríem dir que és un recurs tot terreny.

El senyor Casanovas, com a president del Comitè per l’autodeterminació de Catalunya Nord, ha dipositat un recurs únicament contra la consulta. Evidentment, la manera de com es va preparar i desenvolupar la consulta va ser un horror. Quan aquest recurs, posteriorment al nostre, va ser declarat vàlid, ens hem vist i hem intercanviat informació i documents. L’objectiu comú no és de saber si guanya l’un o l’altre, car serem jutjats al mateix temps i entrarem en la mateixa sentència i, per tant, o guanyem tots dos o perdem tots dos. No calia que al moment de l’audiència hi hagués discrepàncies entre nosaltres i conseqüències negatives.

De la mateixa manera avui mateix hi ha una conferència de premsa que farem junts. El dia de l’audiència serem tots presents i entrarem al mateix temps. És a dir que, tot i les diferències de contingut i d’estratègia, l’objectiu és el mateix: fer anul·lar el decret sobre Occitània.

Per ser complet, vull insistir sobre la importància dels co-requérants, dels codemandants. És impressionant i no s’havia vist mai en un recurs davant el Consell d’Estat. No és una associació sola, dins el recurs de l’Associació ciutadana hi ha també el Consell departamental i catorze intercomunalitats que representen 220 municipis sobre els 226 del departament. És un país sencer. Per això també fan l’audiència en assemblea. Cal saber que el Consell d’Estat té deu cambres amb un jutge, car té molts afers de contenciós. Quan hi ha possibilitat d’anul·lació, doncs que el cas és més seriós i delicat, aleshores s’adjunten dues cambres. És només en casos excepcionals, un o dos cops l’any, que convoquen l’assemblea, és a dir la totalitat de les cambres i dels jutges. En tindrem disset al davant. Significa també que no estan tots d’acord, ja veurem. Però el segur és que serà un dels casos grossos de l’any. Sobre aquest tema haurem sacsejat el Consell d’Estat.

L’Euroregió a Perpinyà

Altra tema tractat avui, l’Euroregió.

Finalment torna a Perpinyà. Quan s’ha creat amb Llenguadoc-Rosselló, Migdia Pirineu i Catalunya, la seu era a Perpinyà. El batlle Paul Alduy ho havia aconseguit i havia ofert l’Hôtel Pams. Després Tolosa s’ho va acaparar, ja que a Montpeller no l’interessava gaire a l’època del Georges Freixe. Després al Christian Bourquin l’interessava, però ja la seu era a Tolosa,que la volia controlar. Doncs ara torna i serà al Centre del Món. Coincidència, el president Carles Puigdemont té la presidència de l’Euroregió, precisament quan se farà el referèndum per la independència.

Vaig saber, per una persona de la Generalitat que va assistir al primer encontre entre Carles Puigdemont i Carola Delga a Tolosa. No hi havia el govern de les Illes Balears, era un encontre bilateral. Què se va dir sobre el nom de la regió? Carles Puigdemont va fer observar que Occitanie-Pyrénées-Méditerranée feia confusió amb l’Euroregió que se deia ja Pyrénées-Méditerranée. Carole Delga va contestar: no passa res, li posarem Occitània-Catalunya. Carles Puigdemont va fer observar que hi havia també dins l’euroregió les Illes Balears i que potser no serien d’acord amb una denominació del territori que les descartés. Vol dir que ella s’ho pren, com se diu a França, par dessus la jambe. Tant li fa.

En dedueixi que, o bé té un gran desconeixement de la situació i del context, cosa molt possible, o bé me crec més que fa amb les Illes Balears la mateixa cosa que amb Catalunya Nord. Dins la nova regió Catalunya Nord és un departament sobre tretze, per ella no compta i se fa sense ell: se posa el nom que se vol i fora. Les Illes Balears són l’equivalent d’un departament, en superfície i en població. Doncs Catalunya sent l’equivalent de quatre, la regió de tretze, posem el nom nosaltres els dos grans, i l’altre que se’n vagi a pastar fang. Hi veig una actitud de menyspreu per la democràcia, que és fer cas de tothom. Visiblement, aquesta senyora té un problema de cara a la repartició de les competències i el respecte de tots.

Els papers de Salamanca

Ens queda temps per un altre tema.

Voldria parlar dels papers de Salamanca. És possible que la major part dels oients de Ràdio Arrels no sapiguin de què va. Molt breument, dir que fa quinze anys que se reclamen. Són papers i arxius de Catalunya que són a Salamanca, confiscats durant la guerra civil espanyola. S’han de retornar a Catalunya, segons una decisió presa fa una vintena d’anys.

Gent que havia estat detinguda…

Més que això. Al final de la guerra civil, el 1938 i el 1939, quan les tropes franquistes entraven dins Catalunya i que se sabia que al final ocuparien tot, tenien espies que, sistemàticament, metòdicament, feien l’inventari dels llocs on hi havia documents administratius o altres, els arxius de la Generalitat, dels partits polítics, de les diputacions, dels ajuntaments, dels sindicats, etc. A quins locals i què contenien. Quan les tropes entraven a un lloc, hi havia una brigada especialitzada que els requisava i els estocava a un local qualsevol o a una església. Després camions i trens cap a Salamanca, l’equivalent de centenars i centenars de camions. Han buidat tot Catalunya dels seus arxius i documents.

També ho han fet a cases de particulars, personalitats de la política, intel·lectuals, escriptors i artistes. Hi ha gent que ens ha dit que les fotos de família, els llibres de la biblioteca del seu pare i fins els quadres del menjador són a Salamanca. Van agafar tot, llibres, records, correspondència de persones.

Tot posat en caixes a Salamanca dins un antic convent. Va servir durant anys per posar gent als tribunals militars o d’excepció. Tenien persones que anaven obrint les caixes, que notaven els noms que hi eren citats. Els feien plets i els posaven a la presó. Quan aquest període de bastants anys, de la postguerra al anys seixanta i setanta, se va acabar, se va deixar aquest botí allà, sense classificació, tal com era el 1939.

Quin era l’objectiu dels franquista? Molt simple: treure la memòria de Catalunya i que no se pugui mai recuperar. És exactament un etnocidi, és a dir matar un poble matant la seva memòria. Que no se pugui explicar què havia passat des dels inicis del segle XIX fins al moment de la presa de poder de Franco. És un cas únic al món per la seva amplitud i el seu caràcter pensat i sistemàtic.

Es va constituir a Catalunya una Comissió de la Dignitat que va reclamar el retorn. Quan els diputats de Catalunya van ser necessaris a les Cortes espanyoles perquè pogués continuar governant en minoria Felipe González i després José Maria Aznar, la Generalitat va demanar el retorn d’aquest papers espoliats. Una llei ho va ordenar. Però hi va haver una maniobra increïble del PSOE, dels socialistes espanyols. Primer se va dir que no era un dipòsit de guerra no classificat, sinó que eren els arxius de la guerra civil i que, per tant, se’ls guardaven. Eventualment se’n feia una fotocòpia per Catalunya. Finalment van tornar per alguns, els ajuntaments, els sindicats i en part la Generalitat. Els socialistes del PSOE els van retornar en comptagotes durant deu anys, però evidentment, des que és al poder, el Partido Popular no ha retornat cap paper. Però falten papers de la Generalitat i tots els papers dels particulars.

El retorn dels seus arxius quedarà doncs un dels temes que una Catalunya independent haurà de negociar amb Espanya.

Una part dels arxius requisats pel règim franquista al final de la guerra civil espanyola i dipositats a Salamanca (font: araomai.cat, 2014)

Una part dels arxius requisats pel règim franquista al final de la guerra civil espanyola i dipositats a Salamanca (font: araomai.cat, 2014)

Referència àudio:

Articles récents

Que sortira-t-il aux législatives en Catalogne Nord? Un tournant dans la guerre en Ukraine?
31 mai 2022
Le gouvernement nouveau est arrivé. Plus de Catalangate. Extraditions, fugues i migrations de travail.
24 mai 2022
La trame du Catalangate est à découvert. Quelques brèves notices du front électoral.
17 mai 2022
Législatives : rien n’est simple, tout se complique. Le président Puigdemont choisit le Conseil pour la République.
10 mai 2022
Le scandale du CatalanGate, de proportions internationales. Le ballet des stratégies pour les législatives.
3 mai 2022

Archives