RADIO ARRELS – 6 novembre 2018 – Chronique d’actualité 112 Joan BECAT avec Laura BERTRAN
Aucune surprise pour le référendum sur l’indépendance de la Nouvelle Calédonie où le oui gagne, si ce n’étaient les résultats inespérés des indépendantistes, beaucoup plus élevés que prévu. Il se crée le Conseil de la République, la première institution républicaine, avec la phase d’inscriptions des citoyens au registre de participation. Le procès contre les prisonniers politiques catalans entre dans une seconde phase avec les conclusions de l’instruction et les mémoires des avocats.
Els resultats del referèndum de Nova Caledònia
Tenim els resultats del referèndum sobre la independència de Nova Caledònia. Han caigut aquest diumenge. No hi ha cap sorpresa. El No ha obtingut 56,7% i el Sí 43,3%. Per tant, ara per ara, Nova Caledònia queda dins la República Francesa. Dic per ara, car si així ho volen els kanaks – i sembla que ho volen -, hi haurà un altre referèndum d’aquí dos anys i un tercer d’aquí quatre anys, sempre sobre la independència.
Curiosament aquests resultats, tot i perdre, aquests resultats van ser celebrats pels independentistes, car s’esperaven a molt menys. Els sondejos preveien prop de 80% de No i només 20-25% de Sí. Per tant són encoratjats a perseverar. A més, com us ho vaig comentar fa un mes, la població kanaka no arriba al 40% dels habitants, o sigui que han tingut més vot que el nombre que són. A més una part significativa d’ells no vota, sigui perquè són abstencionistes habituals, sigui perquè són marginats i tenen dificultats per accedir als bureus de vot.
D’una certa manera és un resultat inesperat per ells. Se veia també a la cara que feien els unionistes, o loyalistes, contents en aparença, però no tant. Feia l’efecte que tot i guanyadors, els resultats els hi queien com una dutxa freda. És que abans del vot i confiant amb els sondejos, ja parlaven d’anul·lar els dos altres referèndums i de donar els independentistes com a definitivament marginats. Però amb més de 43%, se pot dir que la població és gairebé mig partida i que cal més que mai diàleg, cosa que els líders dels unionistes, que són del partit Les Républicains, no semblaven gaire disposats a fer.
Els resultats per circumscripcions mostren encara més la partició del territori i de la població. Nova Caledònia és una gran illa allargada, amb un arxipèlag d’illes més petites, les Illes Loyauté. Doncs a tota la costa nord i a les Illes Loyauté, és a dir a la zona amb majoria kanaka, el Sí guanya amb percentatges que van de més de 60% a 95%. La mitjana de la província nord és de 75% i puja a 82% a les Illes Loyauté. A l’invers, la costa sud i Nouméa, poblades de descendents dels colons francesos i d’immigrants d’Àsia i del Pacífic han votat No a més de 60% i fins a més de 80% a la capital Nouméa. Hi ha doncs dos blocs afrontats, gairebé de pes equivalent.
A la televisió francesa he seguit, com vosaltres belleu, els debats i els intervius a Nova Caledònia mateix abans i després del vot. La situació dels kanaks és terrible i no se pot negar que Nova Caledònia sigui encara avui dia una colònia, on els autòctons són marginats i menyspreats. No se pot negar també que hi hagi una mentalitat colonial bastant estesa dins la població caldoche, nom donat als descendents dels colons. Amb els fets que els tertulians comentaven i amb les reflexions dels habitants enquestats, d’un cantó i de l’altre, me va semblar que feia un retorn en el passat de cinquanta anys, a l’època de finals de la descolonització d’Àfrica i de la guerra d’Algèria. He sentit aquest diumenge blancs parlant d’indígenes per designar els habitants autòctons de l’illa, els kanaks, quan els uns i els altres són teòricament ciutadans francesos. Si no és racisme, com a mínim és un esperit colonial sempre present. On se pot anar amb aquestes mentalitats? Se veu també que la població kanaka té uns revinguts de meitat dels altres habitants, que només 6% accedeixen a la universitat, contra 70% pels altres, que existeix un apartheid de fet, car hi ha poquíssims casaments mixtos. Cadascú a part.
Amb aquest context és cert que el 43% de Sí aconseguits obligarà l’Estat francès a repensar què passa a Nova Caledònia. França negava que fos una colònia. Ho deia l’ONU perquè no s’hi havia fet cap referèndum. Ara no serà més el cas. El que dic jo és que en les mentalitats, en els àmbits socials i econòmics, és sempre una situació colonial. En dubtava però ara m´ho crec. Els francesos caldoches que he sentit, que són francesos com jo i com els kanaks. m’han fet vergonya.
La creació del Consell de la República
Per mi la creació del Consell de la República és la informació política més important de la setmana. S’havia anunciat fa uns deu dies i ho havíem comentat però, com Sant Tomàs, només crec el que veig i constati. Doncs dimarts passat el Consell de la República se va presentar al Palau de la Generalitat, al gran saló de Sant Jordi, amb una pantalla gegant on se va veure el president Carles Puigdemont i Toni Comin fent els seus parlaments. Els objectius són molt clars, el Consell serà una primera institució de la República. Per fi ens arriben coses concretes. Carles Puigdemont l’ha definit: “El Consell de la República servirà per arribar allà on les institucions no puguin arribar” i per “avançar en la via dels fets”. Permetrà de saltar les limitacions que té la Generalitat, sigui perquè és una autonomia de l’Estat espanyol, sigui perquè és constantment sota vigilància i amenaçada de represàlies judicials i polítiques.
Una web explica com funcionarà. Us convidi a anar-hi. És molt simple: a internet feu consell.republicat.cat i tindreu les explicacions i el registre si us voleu inscriure. Com serà i ja és? El Consell se basa sobre la participació de la gent, dels ciutadans, siguin de Catalunya o dels Països Catalans. Per això se cal inscriure en el registre que serà l’instrument per decidir col·lectivament i compartir informacions. Hi ha doncs participació i contacte directe. La quota és només de deu euros, per cobrir les despeses. No depèn doncs de diners públics sinó dels qui adhereixen. Aquestes inscripcions són la primera etapa. Els inscrits al registre triaran en principi al desembre uns delegats, una assemblea de cent membres que elegiran el Consell de la República. És doncs un òrgan d’elecció directa ciutadana independent dels partits polítics, tot i que hi participen.
En aquesta assemblea vint-i-cinc membres seran de la societat civil de Catalunya, vint-i-cinc seran electes locals de Catalunya, vint-i-cinc electes legislatius de Catalunya (del parlament de Catalunya, dels elegits catalans a les Corts de Madrid i a Estrasburg) i finalment 25 membres representant residents exteriors al Principat, o sigui els catalans residents a l’estranger, i la gent dels Països Catalans, entre altres de Catalunya Nord. Per això us animi a vos inscriure en aquest registre. Us recordi la web: “consell.republicat.cat”.
Per tancar ara per ara aquest tema, us diré que aquest Consell de la República és una entitat de dret belga, és a dir fora de la competència de l’Estat espanyol, de la seua policia i de la seua justícia. Com ha dit el president Puigdemont en la seua presentació: “L’Estat no pot aplicar-hi el 155”.
Segona fase del judici contra els presos catalans
La primera fase va ser la llarga instrucció del jutge Llarena, que va donar les seues conclusions fa deu dies, que diuen el que sempre ell ha dit: rebel·lió, sedició i prevaricació. Notem que el judici és contra els polítics catalans presos a Espanya i contra uns quants més encara en llibertat, com el major Trapero, dels Mossos d’Esquadra. Però les conclusions de Llarena no inclouen una inculpació a Carles Puigdemont per no haver de treure la rebel·lió de les acusacions, que ha negat la justícia alemanya. Ens trobem doncs en una situació aberrant on, pels mateixos fets, uns són acusats i altres no ho són, especialment el que era el cap del procés, el president de la Generalitat.
Després van venir les recusacions de la defensa i les demandes de les acusacions, que és el que tenim ara. Recordi que és el govern de Mariano Rajoy qui ha judicialitzat el procés a Catalunya. Avui dia el govern socialista de Pedro Sánchez podia treure la queixa o modular-la i no ha canviat res. S’hi afegeix l’acusació particular de Vox, que és clarament un partit feixista car així ho diu el seu líder. Fa poc, en un míting a Madrid va declarar (traducció): “No tingueu vergonya de dir-vos fachas” (fachas és una abreviació popular per feixistes). Per tant tenim a Espanya un partit feixista acusant representants democràticament elegits.
En total el fiscal general – le procureur – demana 214 anys de presó: 25 per Oriol Junqueras, 18 pels Jordis i Carme Forcadell, de 17 a 6 pels altres. L’advocada de l’Estat és “generosa” car només demana 12 anys per Oriol Junqueras, és a dir la meitat, i no veu rebel·lió, però sí tot lo altre. Per tant tothom vol presó per molts anys. Pedro Sánchez podia intervenir car ella el representa, i no ho ha fet. Les coses són clares. Per Mariano Rajoy els presos eren gent a castigar, per fer exemples. Per Pedro Sánchez els presos són clarament ostatges polítics per fer xantatge a Catalunya i intentar anar en contra del procés. S’ha parlat amb raó de venjança i no de justícia. Vox, per la seua part, reclama més, per exemple 72 anys de presó per Oriol Junqueras, cosa que el portaria a més de 120 anys per ser lliure si se seguien aquestes demandes.
En front d’aquestes acusacions i penes demanades, quina misèria són les discrepàncies polítiques entre els partits independentistes catalans.
Referència àudio:
https://www.radioarrels.cat/podcast/183/la-cronica-dactualitat-de-joan-becat-dimarts-06-de-novembre-del-2018