Membre depuis le 15 novembre 1991 de
la Section de philosophie et des sciences
sociales de l’Institut d’Estudis Catalans

Radio Arrels, la journée mondiale de la radio. Le président Roger Torrent à Prats de Molló.

RADIO ARRELS – 13 février 2018 – Chronique d’actualité 74 Joan BECAT avec Rafel RENYÉ

Pour la journée mondiale de la radio on évoque la naissance de Radio Arrels et son évolution jusqu’à aujourd’hui. Le président du parlement de Catalogne Roger Torrent était présent à la Diada nacional de l’exil et de la déportation ‘a Prats de Molló malgré les plaintes du consul d’Espagne à Perpignan et les restrictions du préfet.

Avui 13 de febrer és el dia mundial de la ràdio.

Se sap la importància de la ràdio dins la vida de la gent com també el seu poder d’influència política. Per això qualsevol règim, democràtic o no, vol controlar els mitjans de comunicació, i en primer la ràdio. Car se pot escoltar a tot arreu, en qualsevol circumstància, fent altra cosa. Però vull insistir sobre el seu paper de lligam social. Quan un escolta la ràdio no és tot sol, és amb els altres, els que parlen, els que telefonen i tots els que escolten. Avui hi ha les diverses altres xarxes socials on també la ràdio penetra.

Jo us voldria parlar de Ràdio Arrels i del que representa per mi i per molta gent de Catalunya Nord. Ja s’ha dit aquest matí que va néixer el 1981 gràcies a l’elecció de François Mitterrand, que s’havia compromès a autoritzar-les, les ràdios que en deien lliures, i ho va fer. Mes se’n parlava ja feia temps. Per poder pagar el primer material i assegurar una mica de continuïtat, a la ràdio i a l’escola Arrels, se va reunir un grup d’una trentena de persones que se van comprometre a pagar una aportació cada mes, i això durant anys, car no era un projecte que se podia fer i després abandonar. Les altres ràdios que se van crear allavontes van progressivament desaparèixer, o se van vendre per recuperar la seua freqüència o van tancar. Me sembla que, a Catalunya Nord, Arrels és la sola que encara queda d’aquesta època.

Arrels són també noms. A l’inici, entre altres, recordi en Pere, en Bringuet i l’Aleix, com s’anunciaven, és a dit de Pere Manzanares, Berenguer Ballester i Aleix Renyé, i les desenes de participants del país, de vegades amb un català aproximatiu i sempre amb bona voluntat. Traspuava una amistat que donava ganes de posar-s’hi. Sempre aquests participants han donat i donen encara un caràcter autèntic, demostraven l’arrelament al país i a la seua gent. És la ràdio nostra.

Després va caler triar: sempre Ràdio en català, mes amb o sense publicitat? Se va triar el camí difícil, sense publicitat. Belleu per això la gent va continuar a se la fer seua, perquè sap que si tu l’escoltes, si tu l’ajudes, hi telefones, si participes, si dones informacions, la fas viure i la fas encara més pròxima.

Primer Ràdio Arrels va ser un temps a la Plaça del Puig. Recordi els primers estudis, a Cànoes. Eren dins un angle d’una nau industrial de la Ruta de Pollestres. N’havia deixat un tros, un despatx i un lloc a arreglar, en Francesc Noell, un empresari de construcció i un catalanista fervent, una persona que se mobilitzava pel català. D’aquests primers estudis en tinc un record personal, car calia construir l’estudi, és a dir fer parets, posar la porta, una finestra amb un vidre que permetés veure el que passava a dintre i a fora de l’estudi. Mon pare era peirer, i jo vaig fer de manobre. El Francesc Noell ens va dir: si al dipòsit trobeu alguns totxos i altres materials, els agafeu, si no us espavileu. I així ho vam fer, fins i tot amb un cop de mà d’en Pere Manzanares. Per tant puc dir que vaig veure el primer estudi.

Després van venir altres veus, noves i joves, les de l’Albert, de la Laura, del Rafel i d’altres que s’afegiran.

Cal ajudar i mantenir Ràdio Arrels, perquè és nostra, perquè és lliure, perquè és la ràdio del país. Me fa realment fredor imaginar que no hi hagi més una sola ràdio en català a Catalunya Nord, totes en francès. Molt bé, tothom l’entén i el parla, però que un país que té la seua llengua no tingui la seua ràdio! Per això l’hem d’escoltar, l’hem d’ajudar i hem de participar, de telefonar, de donar informació. Segur que la nova pàgina web permetrà eixamplar Ràdio Arrels com a lligam comú i nostre. Gràcies a totes i a tots els qui l’heu feta i als que la feu viure ara. Bon dia de la ràdio i per molts anys.

Doncs Joan Becat, que ha contribuït a construir aquesta ràdio en tots els sentits, ja que fa aportacions al micro però també ha posat els blocs per fer l’estudi, i agraïm tots els col·laboradors, que cada dia són tres, quatre, cinc persones que venen del Conflent, del Vallespir, de Cerdanya, de Perpinyà, de tot arreu, per poder fer funcionar aquesta ràdio, que donen un cop de mà per aquesta programació. Avui, en el dia mundial de la ràdio, volíem deixar a Joan Becat la oportunitat de parlar d’aquest mitjà i aquí de la nostra, de la vostra Ràdio Arrels.

El president Roger Torrent a Prats de Molló

Hem de parlar d’actualitat. La setmana ha estat rica en commemoracions i manifestacions. Una d’elles ha tingut lloc a Prats de Molló.

Aquest diumenge, fa dos dies, se celebrava a Prats de Molló la Diada nacional de l’exili i la deportació, com s’havia fet altres anys, amb la presència del president de parlament de Catalunya Roger Torrent i de cinc diputats catalans, del batlle Claudi Ferrer que convidava, i de diversos batlles del Vallespir. Però, tot i la presència de president Torrent, no hi havia el prefecte del nostre departament. Això sí, hi havia els seus serveis que ho filmaven tot, suposi perquè ho pugui veure tranquil·lament a casa seua o des del seu despatx. Hi havia també el cònsol espanyol de Perpinyà, però sorprenentment era barrejat al mig dels prop de quatre-cents assistents a l’acte. És molt curiós, car el president del parlament de Catalunya és una autoritat de l’Estat espanyol i ell havia de ser al seu costat. Timidesa o falta de coneixement de les normes diplomàtiques? Si és així se l’ha de canviar de pressa.

Tot s’ha passat com cal. S’ha inaugurat una dala funerària al cementiri amb els noms de les desenes de refugiats que van morir allí l’hivern del 1939. Si voleu saber el que va passar allevontes, teniu el remarcable i documentat llibre, amb moltes fotografies, editat per Terra Nostra: Prats de Molló entre la història i la memòria. Són uns cent mil refugiats que van passar la frontera i van ser acollits com podien a Prats de Molló, abans de ser repartits cap avall. Trobareu dins el llibre testimoniatges dels habitants. En reconeixement de la gent de Prats se va també inaugurar una placa commemorativa al Fogar rural, el Foyer rural. Després se va visitar una exposició sobre la retirada i fotos actuals de refugiats del nostre Jordi Bartoli. Tot va ser digne, amb discursos ben sentits.

Però anem més enllà del que va passar i de l’èxit de la diada. Què va passar els dies abans? Doncs sembla que quan se va saber que venia el president Torrent, el cònsol d’Espanya a Perpinyà, el senyor Gauden Villas, se va tornar boig, va imaginar manifestacions independentistes, incidents diplomàtics i belleu aldarulls. Va telefonar al prefecte Philippe Vignes i el va contaminar. Va pujar la pressió i se van posar a fer gestions administratives a la seua manera.

El cònsol d’Espanya ja s’ha fet conèixer per declaracions inoportunes fa dos anys quan a Perpinyà, desprès d’una taula rodona sobre el turisme, va fer aquesta declaració, que podeu sentir i veure a internet car la va fer en un interviu televisat. Va dir textualment: “J’entends trop souvent parler de Perpignan la Catalane alors qu’il faudrait plutôt parler de Perpignan la Française pour attirer les Espagnols.”

És una tonteria. Quants turistes venen de Catalunya i quants venen de Sevilla, Cáceres o Valladolid? Però, sobretot, com se permet aquest senyor criticar l’ajuntament de Perpinyà? Suposi que per ell caldria també treure tots els panells País Català? Què s’ha cregut aquest senyor de venir a donar lliçons a Perpinyà, a la seua gent i als seus elegits democràtics? Quin respecte té de les institucions i de les opcions del país que l’acull? No necessitem aquí gent poc educada i amb supèrbia.

Però deixem aquest cònsol de combat i passem al nostre prefecte Philippe Vignes, que fa uns dos anys que és aquí. Jo el trapava simpàtic aquest prefecte, amb un bigoti negre petit que li dona, com se diu en francès, un air suranné. Aquest bigotet negre i el seu posat estricte me fan pensar a les fotos de burgesos o funcionaris dels anys trenta del segle passat. Me direu que no tots els bigotets negres d’aquesta època eren simpàtics, però el seu ho era. Les seus intervencions fins ara anaven en bon sentit, feia bona feina al departament, tranquil·litzava.

Doncs no. Per influència del cònsol o per les circumstàncies generals que vivim des de fa uns mesos, s’ha pres les coses massa amb cor. Va despenjar el telèfon i diuen que va sodrillar el pobre batlle de Prats de Molló, en Claudi Ferrer. Va prohibir la presència de la gent, va amenaçar de treure les subvencions de l’Estat si hi havia paraules desplaçades o referències a avui dia. Doncs suposi que volia que es parlés només de l’any 39, de la República destrossada, dels refugiats, dels exiliats i del triomf dels feixistes de Franco, i no d’avui. És la deducció que faig si s’havia d’evocar només l’any 39. És el que hi havia a l’exposició. També diversos batlles del Vallespir van ser alertats de no assistir als actes.

Si el que se comenta és veritat, me sorprèn molt d’un prefecte. Quan parla a un batlle, no li cal pressionar ni ordenar, car el batlle sap el que representa el prefecte i el seu poder. No li fa falta utilitzar la població en xantatge. És més simple utilitzar la persuasió: per exemple dir que cal prudència, que d’eventuals desbordaments – que no hi són mai – que una manifestació se giraria contra Catalunya i el mateix president Roger Torrent, etc. Pel mateix resultat tot passa més suaument.

Ara bé, jo l’entenc. No té sort. Li toca ser prefecte d’un departament fronterer i un any després hi ha una enorme efervescència de l’altra banda de la frontera, amb violències policials i branlebas de combat. Se troba doncs en primera línia al mal moment. Deu veure independentistes a tot arreu, té una frontera a vigilar amb la pressió del govern espanyol i del govern francès. A més, si la caga, pot dir adiu a la seua carrera. Per tant és normal que sigui angoixat quan hi ha un acte sobre exili i refugiats com el de Prats de Molló, amb paral·lelismes evidents per tothom entre el passat i el present. Se pot entendre la reacció de voler tot limitar, però jo com a ciutadà francès respectuós de les llibertats, entre altres la d’expressió, demani que se faci confiança als elegits locals i a la gent del país, que ells són demòcrates. En tot cas li desitgi que s’ho prengui d’ara endavant amb més distància i filosofia, car és molt possible que en vegi de més verdes els dies i mesos que venen.

Articles récents

Que sortira-t-il aux législatives en Catalogne Nord? Un tournant dans la guerre en Ukraine?
31 mai 2022
Le gouvernement nouveau est arrivé. Plus de Catalangate. Extraditions, fugues i migrations de travail.
24 mai 2022
La trame du Catalangate est à découvert. Quelques brèves notices du front électoral.
17 mai 2022
Législatives : rien n’est simple, tout se complique. Le président Puigdemont choisit le Conseil pour la République.
10 mai 2022
Le scandale du CatalanGate, de proportions internationales. Le ballet des stratégies pour les législatives.
3 mai 2022

Archives