Membre depuis le 15 novembre 1991 de
la Section de philosophie et des sciences
sociales de l’Institut d’Estudis Catalans

Que ferons-nous devant un aiguat comme en 1940? Des juges argentines poursuivent des franquistes. Soutenons et défendons nos enseignants.

RADIO ARRELS – 20 octobre 2020 – Chronique d’actualité 214

Un nouvel aiguat est inéluctable et beaucoup d’équipements ou de protections sont inadaptés et à réformer. Beaucoup de zones à risque sont urbanisées, où l’information et l’alerte des habitants sont vitales pour éviter des drames. Une instruction ouverte il y a dix ans en Argentine poursuit des franquistes pour des crimes commis pendant la dictature. L’un d’eux, Rodolfo Martín Villa, reçoit le soutien des quatre anciens chefs d’État espagnols. L’assassinat d’un professeur par un islamiste radical révèle la perversion des réseaux sociaux. Les politiques voteront la loi Macron ?

Què farem amb un aiguat com l’any 40?

Diferents temes que tractarem ara, en els pròxims minuts. Per començar ens preguntem què farem amb un aiguat com el de l’any 40 ?

Un aiguat com el de l’any 40 tornarà a passar i la probabilitat augmenta. L’Aiguat del 40 va fer moltes destrosses a tot arreu i més de cinquanta morts a Catalunya Nord, i entre dos i tres cents a les valls de la Muga, del Fluvià i del Ter a Catalunya. Els ensenyaments del passat haurien de guiar-nos per les nostres estratègies actuals. Constatem que molts equipaments o proteccions són inadaptats. Els caldria reformar o millorar. Sobretot s’ha deixat construir en zones de risc.

Per aquests sectors urbans hi ha situacions diferents. La primera són les zones que van ser afectades per l’Aiguat del 40 i que s’han reurbanitzat. És el cas per exemple de la part baixa d’Arles, o encara als Banys d’Arles on l’aiguat va danyar les cases de baix del poble, ara protegides per un dic on s’ha posat la via a vora del Tec. Però sobretot el Tec va arrasar la riba esquerra, la Petita Provença, que no era tan urbanitzada com ara. Se troba a la riba externa d’un meandre, sempre la més afectada per les riuades. És probable que les cases se protegiran les unes les altres, però per les primeres, a l’inici, on el llit del Tec no és tan profund sembla que el perill hi sigui sempre.

Tot al llarg del Tec i de la Tet no se pot retreure gaire als batlles i a les autoritats estatals que hagin autoritzat les construccions fetes abans del 1990. Hi ha malgrat tot batlles que han refusat de construir en la zona on havia passat l’aiguat, com Baó, Vilanova i Sant Esteve, que no tenen cap urbanització a sota dels pobles vells, sinó per damunt. Però els altres no han tingut la mateixa prudència.

Ara bé, després de l’Aiguat del 40 el servei estatal de les Aigües i Boscos (les Eaux et Forêts, avui l’ONF) va comprar o expropiar tot el massís del Canigó, van fer treballs de contenció, repoblat massivament d’arbres. Per tant, durant els anys 60, 70, 80 del segle passat, se podia pensar que un altre aiguat seria atenuat i més controlat, doncs que se podia construir on havia passat i inundat. Als anys 90 els estudis científics i les simulacions van mostrar que no. Si hi ha un altre aiguat pot passar el mateix. Evidentment, les urbanitzacions posteriors -i són nombroses- s’han fet en coneixement de causa. Per tant, què fer?

Després de l’Aiguat del 40, les inundacions a l’avall del Soler. Se veu perfectament que la Tet ha saltat els dics i ha inundat i destrossat el seu llit major i tota la baixa terrassa. La línia més fosca d’arbres i vegetació al rerefons marca el límit de la terrassa més alta on són construïts els pobles de Baó, Vilanova de la Ribera i Sant Esteve, que no van ser inundats. Des de l’Aiguat del 40 els batlles d’aquests pobles han refusat de deixar construir aquesta zona perillosa, cosa que no han fet a Perpinyà, Bonpàs, Vilallonga de la Salanca i Santa Maria (foto X, Arxiu Terra Nostra).

He fet moltes conferències sobre l’Aiguat del 40, la última a Prats de Molló, i sempre insisteixi sobre les precaucions que s’haurien de prendre i sobre els llocs on tot indica que seran afectats, a muntanya com a tota la plana. En aquest context, on no se poden canviar les implantacions urbanes, l’important és la vida de la gent. Evitar les pèrdues humanes. Tot lo altre, tant se val !

La primera cosa és que els habitants de les zones afectades ho sapiguin. Caldria aprofitar la celebració dels 80 anys de l’aiguat per sensibilitzar tothom. També caldria que les autoritats departamentals, els batlles i els bombers tinguin la llista dels telèfons de tots aquests habitants per a poder en pocs minuts alertar la gent, que se puguin preparar o que marxin. A cada municipi aquests habitants haurien de saber què han de fer. Per això hi ha hagut morts al rerepaís de Niça, perquè no sabien què calia fer.

Al gener del 2020 l’alerta per la tempesta Glòria ha mostrat a la Salanca que se pot alertar la població i evitar que les persones se trobin en perill. Evidentment un aiguat com el del 1940 seria molt més fort, raó de més per què la població sigui informada, preparada i reactiva. A la diferència de fa només vint o trenta anys ara la informació meteorològica, el seguiment del temps i la progressió de les tempestes són precisos i ràpids, gairebé instantanis. Com que hi ha poc temps entre les pluges i la crescuda dels rius, menys d’una hora a muntanya i poques hores a la plana, les cal aprofitar i tenir-ho tot preparat. No és encara el cas però és possible fer-ho, i no costaria gaire sous. Crec que és una inversió prioritària, com ho és també la informació individualitzada de la gent en zones de perill. I sobretot, quan arribi l’aiguat, que ningú no digui que és la fatalitat o que era imprevisible, com ho he sentit a dir per l’aiguat del rerepaís de Niça.

Jutgesses argentines persegueixen franquistes

Doncs en parlem perquè es commemoren els vuitanta anys de l’Aiguat del 40, amb l’avís avui de Joan Becat. Ara anem a Argentina on se persegueix el franquisme.

Fa unes setmanes us comentavi la carta de suport al rei Juan Carlos de Borbón de diversos polítics espanyols i remarcava fins a quin punt eren impresentables els que portaven la iniciativa. Un d’ells era l’antic ministre franquista Rodolfo Martin Villa, que era perseguit amb altres franquistes per crims durant la dictadura per una jutgessa argentina, Ana Messuti.
Doncs fa uns vuit dies va ser obligat d’anar a l’ambaixada d’Argentina a Madrid per ser interrogat per visioconferència per aquesta jutgessa. Va ser l’ocasió pels quatre antics caps de govern espanyols, de fer una carta de suport per demanar – o exigir – que se retirin els càrrecs contra ell. Sí, sí, ho heu sentit bé, primers ministres d’una democràcia demanant que no se persegueixin crims d’una dictadura feixista.

Rodolfo Martín Villa, il·lustració de l’editorial de Vicent Partal a Vilaweb : “Querella argentina : a l’ombra més fosca és on la llum esclata més clara” (font: vilaweb.cat, 01/09/2020).

La firmen dos membres del Partido Popular, José Maria Aznar i Mariano Rajoy, i dos socialistes, Felipe González i José Luís Rodrigo Zapatero. Els dos les PP són hereus de bona part de la ideologia franquista, i un socialista, Felipe González va dirigir un govern que va suscitar els GAL, un terrorisme d’Estat amb execucions sumàries contra ETA a Espanya i a França. Pot témer que també les jutgesses argentines l’investiguin a ell, perquè hi ha motius.

Què és el que se’n diu ara la querella argentina ? Davant la impossibilitat a Espanya de tenir reparació i memòria històrica, de saber la veritat i quins són els responsables dels crims i de les tortures del franquisme, uns afectats i familiars s’han dirigit a jutgesses argentines en nom de la justícia universal, el mateix principi que permet al tribunal de la Haia de perseguir crims contra la humanitat.

Doncs, el 2010 la jutgessa de Buenos Aires Maria Savini de Cubría va obrir una causa sobre els fets, delictes i crims perpetrats pel franquisme a través d’uns casos precisos i una llista de franquistes encausats, on hi ha Martin Villa. És un equip de jutges que porta el cas i ara sobretot Ana Messuti. Ella és advocada i professora a la universitat de Buenos Aires. És especialista del tema ja que la seua tesi doctoral porta com a títol (traducció) : “La obligació internacional de l’Estat de perseguir penalment els crims internacionals”. Curiosament la va defensar el 2013 a la universitat de Salamanca.

Qui ha portat queixa ? L’any 2010 eren dues queixes de familiars d’afusellats o assassinats. Ara són cent cinquanta, i la investigació porta sobre crims que van del 1936, a l’inici de la guerra civil espanyola, fins al 1977, quan canvia el règim. S’hi han afegit crims que han patit els que van lluitar contra la dictadura franquista, com Salvador Puig Antich o militants bascos.

Per tornar a la carta dels ex-caps de govern espanyols en suport a Rodolfo Martin Villa, observi que a Espanya ho tenen ben muntat. Me fa pensar a les nines russes, que són l’una dins l’altra. Tenim polítics que defensen un ex- franquista acusat de crims, que ell mateix defensa un rei acusat de delinqüència. El sistema pot durar temps. És autosuficient. “Tout est dans tout, et réciproquement”, deia Pierre Dac.

Recolzem i defensem els nostres ensenyants

Per acabar tenim un altre tema que volem destacar en aquests moments. Vols enviar un missatge per recolzar i defensar els nostres ensenyants.

La mort per degollament del professor d’història i geografia de Conflens-Sainte- Honorine, on Michel Rocard va ser batlle, diu molt de la utilització de les xarxes socials per atacar en grup, “en meute” qualsevol persona o qualsevol fet, deformant la realitat i creant un relat que justifica qualsevol barbaritat o matança. Són també culpables els qui han muntat l’acorralament i la campanya de denigrament, donant nom, adreça i amenaçant, com també tots els que han repercutit el missatge. No caldria que se’n sallessin immunes. Ja fa temps que les xarxes socials són pervertides i serveixen al dia a dia a acorralar joves o persones qualsevol per motius diversos, sense que hi hagi delictes ni protecció dels afectats.

En aquest cas, mortal, és la voluntat de musulmans radicals de censurar l’ensenyament, creant por i autocensura. També a la premsa. En el fons, és la voluntat de transposar les normes socials de països teocràtics, és a dir on mana la religió, als països democràtics i laics europeus. Les reaccions col·lectives són necessàries en dies de xoc emocional com els que vivim.

Però que passarà d’aquí unes setmanes quan caldrà votar les lleis per controlar facebook i les altres xarxes, i per caracteritzar delictes relacionats amb l’ús de les xarxes socials ? Els líders de tots els partits polítics s’han solidaritzat ara amb els ensenyants i han condemnat l’assassinat polític del professor. Ho han fet els de dreta, però a veure si votaran la llei prevista pel govern Castex i el president Macron ? Ho han fet Mélanchon, François Hollande i els socialistes, quan durant anys han pecat per angelisme, girant la cara de l’altre costat. L’esquerra votarà la llei o farà com sempre la boca petita ?

Fins i tot recupera l’emoció l’oportunista Manuel Valls, convidat per BFMTV i participant a la manifestació de París, declarant : “Quand mon pays est attaqué, je suis là”. En dedueixi que Catalunya i Barcelona, on és elegit, no són el seu país. Que són doncs per ell ? Un país de babaus on hi ha oportunitats a la manera del Topaze de Marcel Pagnol i els seus afers marroquins ? És que és cert, és que a Catalunya Manuel Valls no vol que s’investiguin responsabilitats sobre els atemptats islamistes del 2017 a Barcelona i a Cambrils. Amb què quedem, Manuel ? A Barcelona no cal investigar i a París sí ? O cal fer-ho a tot arreu ? Me cansen tots aquests guinyols.

Hem de recolzar i defensar de debò els nostres mestres i professors, que s’intenta terroritzar. He constatat sovint en la meua carrera que se troben sols davant les seues classes i els pares d’alumnes, sense suport de la seua jerarquia i dels que ara estan manifestant. Ja he notat aquests dies que bastants periodistes eren prudents a l’hora de qualificar els islamistes radicals que, a diferents nivells, han fomentat l’assassinat del professor. Primer hi ha la paraula. Qui participa al terror alimenta el terrorisme. Però qui s’arronsa o gira la cara l’encobreix i li dona via lliure. És hora ara per tots de ser valents.

Referència àudio:

https://www.radioarrels.cat/podcast/862/la-cronica-dactualitat-de-joan-becat- dimarts-20-doctubre-del-2020

Commenter

Articles récents

La formation honteuse des maîtres bilingues de catalan. Yvan Auguet, nouveau président de l’Université. Les militaires fascistes espagnols et le roi Felipe VI.
8 décembre 2020
Les trente deniers des Évangiles. Le Train Jaune et son électricité.
1 décembre 2020
Où passera la ligne TGV entre Toluges et Salses? Les députés de Vox sont ridicules en Europe.
24 novembre 2020
Le post-trumpisme a commencé. Le major Trapero à nouveau chef des Mossos d’Esquadra.
17 novembre 2020
Les américains disent assez de trumpades!
10 novembre 2020