Membre depuis le 15 novembre 1991 de
la Section de philosophie et des sciences
sociales de l’Institut d’Estudis Catalans

Mélanchon s’indigne. La CUP menace. Le Conseil de la République. Le Tribunal Suprême et les hypothèques.

RADIO ARRELS – 23 octobre 2018 – Chronique d’actualité 110 Joan BECAT avec Rafel RENYÉ

Jean-Luc Mélanchon fait un scandale à cause des perquisitions à son domicile et au siège de son parti. La CUP menace, critiquant le gouvernement, ERC et le PdCat d’abandonner le mandat du 1er octobre. L’imminente constitution du Conseil de la République est finalement annoncée. Le Tribunal Suprême annule sa propre sentence sur les hypothèques afin d’avantager les banques.

Mélanchon s’indigna

Parlarem de l’actualitat catalana, però començarem amb l’Estat francès i la indignació de Mélanchon.

Habitualment, quan hi ha un informatiu, se comença per les notícies importants i s’acaba per la cultura i els esports. Doncs avui faré l’invers. Començarem pel teatre i els exercicis físics. Feia temps que no veiem una comèdia com la que tothom va poder apreciar al domicili del senyor Jean-Luc Mélanchon i als locals del seu partit La France Insoumise. Una veritable Commedia dell’Arte a l’italiana, amb el Mélanchon en el paper del Capità Matamoros o de Pantalone, acompanyat de tota la seua tropa d’histrions. Els seus crits i la violència d’ell mateix i dels seus seguidors enfonsant una porta, envaint els locals i apretant policies i jutges me va impressionar i, retrospectivament, me va fer por, pensant que de poc un tal personatge podia ser president de la República i tenir a les mans les relacions exteriors, és a dir la guerra o la pau, i la bomba atòmica.

Ara bé, tinc un dubte. El seu cop de sang i el seu furor eren reals o eren una comèdia per impressionar els assistents i fer audiència, car tot era filmat per una televisió?

El motiu de tot aquest enrenou eren unes perquisicions al seu domicili, als locals del partit i al domicili de col·laboradors seus en relació amb la campanya electoral de les presidencials del 2017. Era en el marc d’una enquesta sobre el finançament d’aquesta campanya i de factures un poc massa dilatades, com en la publicitat dels cotxes FIAT, on una pastilla de Viagra entre en el dipòsit de gasolina d’un petit cotxe, que tot d’una s’infla molt i es transforma en un gros crossover.

Ell parla de complot polític de la “macronie” contra ell, d’una justícia política per atacar un adversari. Cal remarcar que les enquestes i perquisicions ja se van fer a la seu del Rassemblement National de la Marine Le Pen, a cal centristes de François Bayrou, per diversos membres d’En Marche, i anteriorment per François Fillon. En general tots diuen que són atacs polítics i que la justícia i la policia són a les ordres dels seus oposants.

També, com per Marine Le Pen, Bayrou i Fillon, hi ha la sospita de desviació de diners públics cap als partits mitjançant el pagament d’assistents parlamentaris. Per aquest segon tema, trobi que de vegades se’n fa un gra massa. Tothom sap que des dels anys setanta, amb la creació dels assistents parlamentaris hi havia laxisme. S’utilitzava la família, se feia la feina del partit, etc. Era tolerat. Avui dia ha esdevingut xocant. Jo crec que s’ha de prohibir i fer net, però que pel passat on el sistema era generalitzat, el millor seria de fer punt i a part. És a dir deixar en pèrdues i profits el passat, menys en el cas d’enriquiment personal, que és belleu el cas de François Fillon i que no és el cas de Jean-Luc Mélanchon, i vigilar d’ara endavant i sancionar el que pot passar.

Ara bé, per les empentes a policies i a un magistrat i per la violència verbal, el parquet ha dipositat una queixa per ultratge a agents de la força pública. Seguirà o no? Ja veurem. A nivell d’estratègia, Jean-Luc Mélanchon ha utilitzat una tàctica que ja havia fet servir; atacar per fer bascular un altre atac, fent una ofensiva mediàtica. Hi ha reeixit i probablement ha fet satisfets els seus seguidors. Personalment, m’ha decebut molt.

 

Jean-Luc Mélanchon amenaçant un policia durant la perquisició a la seu del partit. Il·lustració del tema“Perquisitions surréalistes chez Jean-Luc Mélanchon et au  siège de la France Insoumise”
(font: MyTFI, TMC emissió Quotidien).

La CUP amenaça

Passem a Catalunya sud, on la CUP amenaça.

Dissabte, cop de puny de la CUP sobre la taula: s’ha acabat de jugar al pati, diuen. La CUP decideix que no negociarà els pressupostos de la Generalitat, car no vol consolidar així el govern de Quim Torra, degut a les discrepàncies entre ERC i el PDCat. No vol tampoc participar a les sessions del parlament, llevat dels debats sobre la sobirania, perquè no accepta el seu gir autonomista i l’abandó del mandat de l’1 d’octubre.

Això posa en minoria els partits independentistes que s’han tornat autonomistes i, si se manté aquesta posició, seran necessàries noves eleccions. La CUP les demana car qualifica aquest parlament de nefast. Volen que el protagonisme sigui al carrer, però no diuen de quina manera. Només discutirien amb el president Quim Torra si hi ha “un embat”, és a dir un xoc amb l’Estat.

Tot això no va de broma, car si fem matemàtiques parlamentàries, efectivament l’amenaça de la CUP és seriosa si la posa en pràctica. Al parlament de Catalunya la majoria independentista de setanta diputats és avui desunida, i els altres partits reunits en tenen seixanta-cinc. Amb cinc diputats exiliats o a la presó, a qui la mesa del parlament refusa el vot per delegació – és a dir el president Roger Torrent i els representants d’ERC, socialistes i Ciutadanos reunits contra el PDCat – la majoria baixa a seixanta-cinc diputats, com per la seua oposició. Amb els quatre diputats de la CUP que serien voluntàriament absents, passarien a seixanta-u diputats, és a dir passarien a ser minoritaris. No se podria més governar i podria caure el govern.

Sigui per això o per una altra raó, se torna a parlar del Consell de la República.

El Consell de la República

Després d’una reunió ahir a Brussel·les amb els representants dels parits independentistes, menys la CUP, d’Òmnium Cultural i de l’ANC, els presidents Carles Puigdemont i Quim Torra han anunciat la constitució del Consell de la República i la seua presentació dimarts vinent al Palau de la Generalitat a Barcelona. Serà de dret belga i per tant fora de les competències de l’Estat espanyol i de la seua justícia, tant per les seues accions com pel seu finançament. Presidit per Carles Puigdemont, serà dirigit per Toni Comin, conseller d’ERC a l’exili, amb un objectiu d’acció internacional. No sé si les condicions de pugna política a Catalunya són les ideals, però és un instrument indispensable, com també ho seria al meu entendre la creació d’un DO de la República, com us ho he explicat diverses vegades.

Mentrestant, què passa a Madrid? El primer ministre Pedro Sánchez vol fer votar el seu pressupost. Té una entesa amb Podemos i el seu líder Pablo Iglesias fa de viatger de comerç per procurar fer votar a favor els independentistes catalans. Fins i tot s’ha pres la molèstia de visitar Oriol Junqueras a la seua presó pel convèncer de fer votar ERC a favor. Per amanir-ho hi ha 2.200 milions d’euros suplementaris per Catalunya. Amb això sabem el preu de l’abandó de l’autodeterminació i de l’1 d’octubre, segons l’avaluació del govern espanyol: 2.200 milions és molt barat, seria regalat.

La resposta d’Oriol Junqueras va ser que no hi haurà discussions mentre els presos polítics no siguin lliures i no se treguin els càrrecs, les acusacions contra ells. Al sortir, Pablo Iglesias ha fet una crida a Pedro Sánchez per què negociï amb l’independentisme. El dia següent se va saber que havia telefonat a Carles Puigdemont per obtenir el seu acord pels pressupostos. Això vol dir que a Madrid saben qui mana per Junts per Catalunya i el PDCat. Carles Puigdemont li ha proposat que en parlin a fons i que vingui a Waterloo. Exactament com a l’Edat Mitjana quan el papa de Roma havia fet venir l’emperador d’Alemanya a veure’l a Canossa. Des d’allavontes “anar a Canossa” és sinònim de rendició. Ja veurem. En tot cas és clar que Catalunya és sempre necessària a la governabilitat d’Espanya.

El Tribunal Suprem espanyol i les hipoteques

Ara abordem un altre tema, el Tribunal Suprem espanyol i les hipoteques.

La setmana passada una sentència del Tribunal espanyol – el mateix que acusa i jutjarà els presos polítics catalans – ha decidit que l’impost sobre les hipoteques per la compra d’apartaments o de cases, en lloc de ser pagat pels compradors com fins ara, ho seria pels bancs. Retroactivament els bancs haurien de retornar els diners als seus clients que han comprat un pis. Doncs una decisió a favor de la gent i al detriment financer dels bancs. Aquests han protestat i han fet jugar les seus influències. Doncs el president del Tribunal Suprem – aquest mateix que presidirà el judici contra els presos polítics catalans – ha suspès l’aplicació de la sentència i ha demanat un nou examen del cas. Escàndol. Posa en evidència que la justícia espanyola és sota influència. Ja sabíem que era condicionada pels polítics, ara sabem que també ho és molt directament pel poder financer. Confirma, si ho calia, que Espanya és diferent.

M’ha fet pensar a la moralitat de la faula de La Fontaine “Els animals malalts de la pesta”, que diu: “Selon que vous soyez puissant ou misérable, /Les jugements de cour vous feront blanc ou noir”. A Espanya, segons que sereu potent o miserable… us faran pagar l’impost sobre les hipoteques.

Referència àudio:
https://www.radioarrels.cat/podcast/181/la-cronica-dactualitat-de-joan-becat-dimarts-23-doctubre-del-2018

Articles récents

Nouvelle étape dans la guerre de la Russie contre l’Ukraine. Parlons de migrations.
27 septembre 2022
La Generalitat historique et la Catalogne Nord. Madrid, l’Espagne et la dette de l’État. La rentrée parlementaire en France.
20 septembre 2022
La Diada du 11 Septembre déborde les partis. La tentation de l’écologisme de crèche de Noël.
13 septembre 2022
L’Espagne accusée de vulnération des droits politiques. La distillerie de Sant Feliu d’Avall en débat. Le “Mess des Officiers” de Perpignan.
6 septembre 2022
Une UCE d’un niveau exceptionnel. La Catalogne Nord, le pays catalan qui n’avait pas de nom.
30 août 2022

Archives