RADIO ARRELS – 1er décembre 2014 – Cronique brève 7 – Joan BECAT
Des régions de programme d’action régionale de 1955 jusqu’à la réforme des régions actuelles, les évoluions sont suivies et leurs défauts et incohérences sont mis en évidence.
Bon dia. Com tothom, parlarem de regions. Amb el vot divers dels diputats del nostre departament sobre la fusió de les regions, que es va repartir entre a favor, en contra i abstenció, s’ha vist que aquest canvi fa controvèrsia.
Exactament com va passar fa quaranta anys quan se van crear aquestes famoses regions i, personalment, m’ha semblat reviure una història ja viscuda. En efecte, quan es van crear, també les regions van ser polèmiques a Catalunya Nord, car l’Estat nos posava amb Montpeller quan la majoria de la gent i dels elegits volia ser amb Tolosa.
Uns quants, catalanistes o no, van crear l’URC, la Unió per la Regió Catalana, per reclamar una regió pròpia. A l’URC hi havia el Pau Alduy, el batlle de Perpinyà, la portava Miquel Mayol, i jo hi vaig portar un gra de sorra, com molts altres. Però no es va poder fer res car l’Estat va decidir que amb un sol departament no es podia crear una regió.
Ara bé, l’Estat ell mateix ho va fer malgrat tot, uns anys mes tard, per calmar els Corsos, que feien festa en la seva illa amb petards de dinamita: se va dividir en dos el departament, ja poc poblat, en Còrsega del Nord i del Sud, i es va poder crear una regió especial de Còrsega saltant-se la llei i alhora respectant- la. Notem que ara mateix, on se diu que cal fusionar les regions precedents per fer conjunts més forts, se deixa la petita regió Còrsega tota sola i no amb la regió PACA i Niça.
Aquestes regions van ser mal fetes i mal concebudes. A l’inici, l’any 1955, se van crear regions de programa d’acció regional, amb un superprefecte, per la gestió de l’Estat i per planificar el territori des de dalt, no per la gent o demanant-ho a la gent. Allavontes el departament del Pirineu Oriental era amb Tolosa. És la llei del 1972 que va crear les regions que tenim, amb una identitat administrativa, i el Pirineu Oriental va anar a parar amb Montpeller. Us explicaré perquè més endavant. Cal esperar deu anys, amb el govern socialista del president François Mitterrand i el Gaston Defferre, el batlle de Marsella, com a ministre de l’interior, per que les regions siguin col·lectivitats territorials, amb un consell elegit i algunes competències.
Notareu que mai s’ha demanat a la gent o als departaments si volien ser o no amb la regió que l’Estat havia decidit. Després se volia que funcionessin totes. Evidentment va ser impossible: algunes van funcionar bé i d’altres no.
Us haig de dir que en els manuals de geografia, des dels anys vuitanta, se critiquen sovint algunes regions, com a mal construïdes i difícils de fer funcionar. Sobre la vintena de regions, en els tres o quatre exemples que se prenen, sempre hi ha el Llenguadoc-Rosselló, com a regió artificial, mal composta i mal coordenada, amb una capital, Montpeller, que s’aprofita de la regió per créixer, en rivalitat amb Nimes i Perpinyà.
I és veritat: el Llenguadoc-Rosselló se va fer un poc amb trossos i bocins. El Gard mirava cap a la Provença, que ja era una regió enorme. No se sabia on posar la Losèra, car la capital de la regió Alvernià és molt al nord, doncs molt lluny, dins una regió muntanyosa. L’Auda sempre ha mirat cap a Tolosa, que té molt a prop, i el Pirineu Oriental és dins un racó. Quedava l’Erau que no podia anar en lloc. Mes com se volia absolutament una regió per Montpeller, se van agafar tots aquests departaments que miraven cap enfora i que no se sabia on posar-los, per fer una regió. Ras i curt, nos va tocar entrar en el Llenguadoc- Rosselló sense que ho volguéssim.
