RADIO ARRELS – 17 décembre 2014 – Chronique brève 8 – Joan BECAT
Les tempêtes de mer emportent le sable des plages. Il y a longtemps que cela a commencé et cela durera encore longtemps. Les principaux éléments qui le favorisent sont caractérisés.
Bon dia. Amb els temporals de mar que s’emporten la sorra de les platges s’ha tornat a parlar de l’erosió del litoral. Fa temps que ha començat i durarà encara temps.
És un fenomen natural, que la nostra acció – vull dir la dels homes i dels decidors de l’Estat i dels municipis del departament – ha accelerat en menys de mig segle. Ara, aquesta erosió de les platges s’ha fet irreversible. Per tant, o bé cal deixar fer, ja que la natura acaba guanyant sempre, o bé cal fer alguna cosa, és a dir gastar molts sous, que en aquest cas se compten en milions d’euros, per un resultat provisional que caldrà tornar a començar al cap de pocs anys, sempre amb altres milions d’euros suplementaris.
Per entendre ben bé la cosa, cal veure perquè això passa i perquè la mar s’emporta la sorra de les nostres platges. Primer cal saber que la costa del Rosselló és molt recent, tant a l’escala de la terra com fins i tot a l’escala dels homes. Si teniu a casa l’Atles de Catalunya Nord, que vaig dibuixar a finals dels anys setanta, veureu un mapa del Rosselló on vaig marcar el límit de la costa a l’època dels romans, és a dir fa 2.000 anys, segons el geòleg marí Alain Got.
Doncs la mar arribava al peu del poble vell de Canet, l’Esperó era una illa, mitja Salanca era sota l’aigua de la mar, com també tota la plana baixa entre Argelers i Sant Cebrià, que tenia també la costa al peu d’on és el poble vell. El cordó litoral, on tenim ara les platges de sorra, s’estava fent i no tancava tot el litoral. Es va fer progressivament més gros i més llarg i es va tancar per fer una nova costa fa només mil anys, a l’Edat Mitjana.
D’on venien la sorra i els materials d’aquest cordó de platges? De les riberes, de l’Aglí, de la Tet, del Reart i del Tec. A cada inundació, a cada aiguat, molts materials arribaven a la mar i els corrents marins litorals, que van del nord cap al sud, els repartien al llarg de la costa. La gent més gran segur que recorden, abans que netegin cada any les platges com fan ara pels turistes, que tothom anava a vora mar a recuperar material, bigues i llenya després de cada riuada, i que les platges tenien fangs o sall, és a dir llimó.
Mentrestant, durant aquests dos mil anys, els estanys i els aiguamolls del darrere del cordó litoral s’anaven omplint de terra, al·luvions, sorra i fang. Per exemple, la capella romànica de Vila-rasa, entre Alenyà i Sant Cebrià, era mig enterrada per les al·luvions quan se va restaurar fa uns anys.
Perquè els rius portaven tanta sorra i terra? Doncs perquè tot el territori era cultivat o pasturat i que, poc o prou, l’aigua s’emportava sempre un poc de terra a tot arreu; perquè les zones avui tapades per cases, carrers, pàrquings, rutes i vies ràpides, etc. eren molt més reduïdes i més terra marxava; perquè no hi havia barratges i que tot acabava a la mar.
Aquesta situació d’abans, és a dir d’equilibri i d’aportacions a les platges és molt recent, car era la situació de fa només cinquanta anys. Però ja és del passat: ara tot ha canviat i no hi ha prou material que arribi a la mar. En el combat mil·lenari entre terra i aigua, on progressava la terra, ara i per uns segles més, guanya i guanyarà l’aigua, i hem d’acceptar que reculi la costa. Només podrem protegir alguns llocs puntuals, gastant molts euros.
