RADIO ARRELS – 11 mai 2021 – Chronique d’actualité 243
Les indépendantistes écossais ont la majorité absolue en voix et en sièges dans leur parlement. Ils veulent un nouveau referendum et revenir dans l’UE. Les différences entre les situations de l’Ecosse et de la Catalogne sont mises en évidence. Les élections de la communauté autonome de Madrid donnent la majorité au PP et à Vox pour gouverner. Madrid est la première capitale européenne avec un parti d’extrema droite participant au pouvoir. Le PSOE s’enfonce et Pablo Iglesias démissionne.
L’independentisme torna a guanyar les eleccions escoceses
Tractarem d’eleccions en aqueixa crònica d’avui i començarem amb Escòcia, on l’independentisme torna a guanyar les eleccions.
Aquest dijous tenien lloc les eleccions al parlament escocès. Els resultats van trigar dos dies car d’una banda se podia votar fins a les 10 de la nit i, d’altra banda, perquè hi va haver molts vots per correu, degut al Covid19. Però la participació va ser més alta que per les eleccions anterior, del 2016, amb 63% de votants.
Els resultats són clars: l’independentisme ha guanyat i ha reforçat la seua posició. Al referèndum del 2014 el Sí va obtenir 44,7%, a les eleccions autonòmiques del 2016 l’independentisme va pujar al 47% i ara ha arribat al 50% dels votants. En total són 72 diputats, quan la majoria és a 65 diputats sobre els 129 del parlament. Se veu doncs que tenen una còmoda majoria. Cal dir que mentrestant hi va haver el Brèxit on Escòcia va votar majoritàriament en contra, i unes eleccions generals que el SNP, el Scottish National Party, el Partit Nacional Escocès, va guanyar també.
La primera ministra escocesa Nicola Sturgeon ha posat al davant de la seua campanya tornar dins la Unió Europea i un segon referèndum d’independència el 2023, quan hagi passat l’epidèmia del coronavirus. El primer ministre britànic Boris Johnson ha declarat que no vol, que seria per una altra generació, o sigui almenys vint anys. Entre parèntesi és el que acaba de dir fa dos dies Oriol Junqueras, que un nou referèndum a Catalunya seria per d’aquí deu o vint anys, o sigui quan ja serà jubilat, per no dir probablement mai.
Davant l’oposició declarada de Boris Johnson, hi ha a punt una llei escocesa pel referèndum, amb un projecte ja firmat a punt de ser dipositat al parlament. És a dir que Escòcia segueix la via catalana de la decisió unilateral. Com el govern espanyol, Boris Johnson ha declarat que el portaria als tribunals. Però la situació és molt diferent de la d’Espanya. A Anglaterra mateix hi ha l’opinió que Escòcia té dret a voler la seua independència. Hi ha el pes de la història, que subratlla el nom de Regne Unit, tot i que cal dir que la unió del regne d’Escòcia amb el regne d’Anglaterra l’any 1707 va ser un poc forçada.
Pel referèndum del 2014, la reina Elisabet II havia declarat mitjançant el seu portaveu que “el referèndum sobre la independència és un afer que concerneix els escocesos”. Deia doncs que era neutra però que reconeixia aquest dret, és a dir una posició pública favorable a la consulta. Quina diferència amb la posició hostil i violenta del rei d’Espanya Felip VI. El resultat és que Catalunya és contra la monarquia dels reis Borbons des de l’inici del segle XX, doncs és republicana, i que els independentistes escocesos són majoritàriament favorables a guardar la reina Elisabet II com a sobirana d’una Escòcia independent.
Per tant Escòcia quedaria una monarquia parlamentària com els països escandinaus, Dinamarca o Suècia, amb una reina perfectament neutra com ho és actualment Elisabet. Escòcia quedaria dins el Commonwealth, els Estats independents dels quals, com Canadà, Austràlia o Nova Zelanda tenen la reina com a sobirana, evidentment sense poders polítics dins el país. Se veu que les situacions d’Escòcia i de Catalunya són bastant diferents.
Cal recordar també que la família reial britànica resideix cada any per temporades llargues al seu castell escocès de Balmoral, prop d’Aberdeen, i que és molt apreciada dels escocesos, situació ben diferent del rei d’Espanya que ve d’amagat a Catalunya o, quan és anunciat, és rebut per xiulets i cassolades.
Un altre element a considerar és que Escòcia no és indispensable a l’economia del Regne Unit com ho és Catalunya per Espanya. És a dir que sense Escòcia, Anglaterra se’n sall econòmicament, i si a més manté bones relacions (per exemple Escòcia vol guardar la moneda, la lliure esterlina) quedarà dins l’òrbita britànica. Al contrari, sense Catalunya – que és la primera regió econòmica i la que més contribueix pels impostos – Espanya s’enfonsa i no se’n salliria, cosa que explica la seua intransigència, a més d’un nacionalisme espanyol exacerbat, violent i d’arrels franquistes.
Aquets enfocaments diferents són fets evidents per les declaracions de l’antic primer ministre conservador anglès Jon Major, que troba normal que hi hagi un referèndum a Escòcia i que Boris Johnson faria un error polític portant-lo als tribunals.
Només els Verds escocesos són clarament republicans. Són també independentistes i governen amb el SNP. Tenen vuit diputats i el Partit Nacional Escocès 64, és a dir a un de la majoria absoluta. Però la prioritat a Escòcia com a altres països és vacunar i procurar erradicar el Covid19. Ara bé passarà el projecte de llei al parlament, amb la mateixa pregunta que l’any 2014: “Hauria de ser Escòcia un país independent? Sí / No”.
Els feixistes de Vox al govern de la Comunitat de Madrid
Després d’Escòcia passem a l’Estat espanyol on hi ha els feixistes de Vox a la Comunitat de Madrid.
També resultats molt clars a les eleccions autonòmiques de Madrid, però en un sentit radicalment invers als d’Escòcia. Ha guanyat la presidenta sortint Isabel Diaz Ayuso, del Partido Popular, augmentant els seus escons. Governarà amb el partit feixista Vox per formar la majoria al seu parlament, on li faltava un escó per governar en solitària.
Per tant per primera vegada a Europa un partit d’extrema dreta condiciona el govern de la capital d’un *Estat i entra en la seua majoria. A més la Sra. Ayuso n’està contenta i opina, com altres dirigents del PP que Vox hauria de reintegrar la família popular d’on s’ha separat fa uns anys, car trobaven que el govern de Mariano Rajoy era massa tou contra Catalunya. Però mentrestant el Partido Popular presidit per Pablo Casado s’ha fet més de dreta dura – si era possible! – i ha fet de la lluita contra d’independentisme català i contra els “comunistes” de Podemos, com diuen, la prioritat de les prioritats. És exactament la línia del general Franco, per qui els enemics d’Espanya eren “los rojos i los separatistas”.
Car recordar que les eleccions a Madrid eren anticipades, sense altre motiu que d’aprofitar una bona conjuntura política per tenir més diputats. En efecte és la Sra. Ayuso que ha contribuït a la propagació del contagi a Madrid, no aplicant el confinament i deixant tot obert, comerços, restaurants i bars, fins al punt que Madrid s’ha convertit en la destinació de cap de setmana de molts francesos per fer-hi la festa. Evidentment tot això és ben rebut per una part del madrilenys.
Quins són els resultats? A la dreta i a l’extrema dreta el PP que tenia trenta diputats passa a seixanta-cinc, amb més que el doble de vots que l’any 2019. D’on venen? Doncs de Ciudadanos que desapareix del panorama. Tenia vint-isis diputats i ara zero, i el seu 20% d’electors han passat al PP. Hauria de dir que han tornat al Partido Popular car el moviment de Ciudadanos és el primer que se’n havia destacat, primer a Catalunya amb el desaparegut polític Albert Ribera, i després a tot Espanya per a reaccionar contra els independentistes catalans.
Vox augmenta una mica i té 9% dels vots i tretze diputats. Ara bé, als municipis residencials i benestants dels voltants de Madrid puja al 25% i fins al 40% si hi ha una base militar. S’explica pel fet que Madrid és una vila de funcionaris. Són el principal grup socioprofessional als censos. Ja durant el franquisme el funcionariat s’acumulava a Madrid i faltava a les províncies. Amb la delegació de competències a les autonomies no s’ha repartit. S’ha quedat i ha crescut. Més que a qualsevol altra capital d’Europa el funcionariat és pletòric i parasita l’Estat. A més la base de reclutament franquista s’ha quedat i s’ha automantinguda en molts reclutaments, cosa que explica la presència de Vox.
La jugada de la presidenta Ayuso ha reeixit. El 2019 amb Ciudadanos tenia 56 diputats, lluny dels 69 per ser majoritària. Fins i tot amb Vox governava en minoria. Ara amb Vox, amb qui va de bracet, en té 78 o sigui una confortable majoria, que impulsarà el PP a Tot Espanya.
El PSOE s’enfonsa, baixant de 37 a 24 escons i el líder de Unidas-Podemos Pablo Iglesias ha dimitit per culpa d’uns mals resultats. Prefigura la decadència del govern de Pedro Sánchez? Molts ho pensen i probablement ell mateix. Per tant no és ara que pactarà amb Catalunya, com ho voldria Esquerra Republicana. La Sra. Ayuso i el Partido Popular havien fet de Madrid la primera etapa de la reconquesta del poder a Espanya, foragitant el govern Sánchez, evidentment amb Vox. Per ara ho han aconseguit a Madrid. No són bones previsions per la Catalunya que vol negociar i conforta l’estratègia de qui vol un nou afrontament amb l’Esta.
Referència àudio: https://www.radioarrels.cat/podcast/1165/la-cronica-dactualitat-de-joan-becatdimarts-11-de-maig