Membre depuis le 15 novembre 1991 de
la Section de philosophie et des sciences
sociales de l’Institut d’Estudis Catalans

Le tango de la formation du gouvernement de la Generalitat.

RADIO ARRELS – 18 mai 2021 – Chronique d’actualité 244

Après la victoire électorale du 14 février et de l’élection de Laura Borràs à la présidence du parlement les stratégies incohérentes et avec de constants changements de partenaires des partis indépendantistes sont allées à une quasi rupture, jusqu’à ce que l’ultimatum des entités civiques obligent à une entente. En moins de quatre mois le président Joe Biden a effacé l’époque Trump, reconnecté avec ses alliés, impulsé l’économie nouvelle de son pays et défini sa politique étrangère.

El tango de la formació del govern de la Generalitat

Un dels punts forts de la informació aquests dies és evidentment l’acord entre els dos partits principals de l’independentisme català. Avui detallarem el temps de la formació del govern de la Generalitat.

Des del 14 de febrer, dia on l’independentisme va guanyar les eleccions amb 52% dels vots i una majoria parlamentària, o sigui durant tres mesos, hem assistit a un tango autèntic, un tango argentí, amb dos passos endavant i tres passos en darrere, amb acceleracions sobtades i lentituds, amb mitges voltes brusques i la balladora capgirada, en l’ocurrència Junts, pel ballador macho, aquí Pere Aragonès i Esquerra Republicana. Res no hi ha faltat. Crec que és el moment d’evocar aquestes giragonses, finalment molt menys estètiques que un tango de veritat.

Doncs el 14 de febrer ERC té 33 escons, Junts 32 i la CUP en té 9. S’elegeix Laura Borràs a la presidència del parlament. Tothom pensava que ràpidament hi hauria un govern independentista amb Pere Aragonès al davant i que se faria un programa estratègic. Però res d’això. La primera sorpresa és que ERC manté converses i negociacions amb la CUP -que se suposaven ferotges partidaris de la independència i ara se’n pot dubtar- i els Comuns, la líder dels quals ha dit que mai de la vida. Fins i tot hi ha propostes dels socialistes per abstenir-se i facilitar aquest govern, que significaria el final del camí cap a la independència. Submissió total i triomf d’Espanya. Out Catalunya.

Finalment no se farà i, més que negociar amb Junts, ERC negocia amb la CUP i firma un acord de govern que margina Junts i que Pere Aragonès voldria malgrat tot veure acceptat. Jordi Sànchez i Junts són reticents car no hi ha cap pla per anar cap a la independència i se vol marginar i fer desaparèixer el Consell per la República. Més que el consell és Carles Puigdemont que Pere Aragonès i ERC, doncs Oriol Junqueras que mana, volen fer desaparèixer.

Malgrat l’absència d’acord, per forçar la mà, la primera sessió d’investidura té lloc el 26 de març. Junts s’absté i Pere Aragonès no és elegit president. A partir d’aquí hi ha dos mesos per formar govern, sinó el 26 de maig se convocaran noves eleccions.

Durant setmanes no hi ha negociacions, això sí molts retrets mutus. Jordi Sànchez proposa una sallida, Ja que ERC vol governar només sobre el seu programa i no un programa comú, doncs que governi en solitari o amb la CUP. Els diputats de Junts els votaran, Pere Aragonès serà elegit però Junts serà després dins l’oposició: només votarà el que li convé. Crits i batusses dins el passadissos. La premsa està contenta.

Finalment la situació se desbloqueja amb una entrevista entre Pere Aragonès i Jordi Sànchez a la presó on és tancat. Les negociacions reprenen i fins i tot, al cap d’uns dies, hi ha filtracions que només queden alguns repartiments de conselleries. Tothom respira. Però a l’inici de maig hi ha eleccions a Madrid, el triomf del Partido Popular i de Vox. Pere Aragonès considera que el PSOE afeblit negociarà, quan és l’invers que s’interpreta a Barcelona com a Madrid. A més David Fernàndez, exdiputat de la CUP i Oriol Junqueras diuen a la ràdio i a la premsa que per la independència no cal comptar amb el 52% sinó esperar deu o vint anys. És a dir envien la pilota fora del camp, a Pampérigouste, com el vailet que va enviar enlaire la mula del papa, contava Alphonse Daudet.

Aquest va ser com un punt de ruptura

Canvi total, Pere Aragonès diu que no hi ha acord amb Junts i que governarà amb la CUP. Pren contactes amb els Comuns, molt contents d’entrar en joc, però sempre sense independència ni Junts. Però problema: ERC, la CUP i els Comuns sumen cinquanta diputats, i l’oposició socialistes-PP-Ciudadanos-Vox en sumen cinquanta-tres. Per resoldre aquest problema d’aritmètica i facilitar aquest govern d’esquerres, Jordi Sànchez proposa de deixar quatre diputats de Junts a Pere Aragonès per què arribi a cinquanta-quatre i doncs pugui ser elegit a la segona volta.

Per la seua banda el Consell per la República, objecte de les ires d’Esquerra Republicana, envia a tots els seus membres fa una setmana un comunicat polític on diu que respectarà qualsevol acord, que accepta canvis en la seua estructura si cal, i que no serà un escull dins la formació del govern, cosa que significa també que se queda i no pensa dissoldre’s. Només acceptaria fer una migdiada. També de tot arreu i de dins dels partits hi ha veus per anar a un acord, especialment de la branca institucional de Junts, és a dir de tots els administratius i caps de servei de les conselleries de la Generalitat que tenen por de perdre el seu càrrecs si Junts és fora del govern, Però res no hi fa i fins i tot se posen en dubte els quatre diputats cedits per fer elegir Pere Aragonès. Al mig dels anatemes creuats tot deixa pensar que se va cap a unes noves eleccions. Apareixen sondejos que diuen que no serviran de res car, a un o dos diputats per amunt o per avall, tot quedarà igual.

És en aquest context que intervenen Òmnium Cultural i l’ANC

És allavontes que intervenen Òmnium Cultural i l’ANC per dir: prou, s’ha acabat de jugar al pati, tothom a classe i a fer els deures! Són dos advertiments molt forts i molt clars, amb dues amenaces clares. Cal dir que amb el nou context sanitari, amb la pressió del coronavirus que baixa, canvien les coses. Abans del Covid19 la pressió venia del carrer. Amb el confinament i la interdicció de les manifestacions els partits van ser més tranquils i sense pressions. Van fer el que més saben fer: política politiciana i ensenyar el seu egoisme en lloc de pensar al bé públic o al mandat dels seus electors.

 

 

Al davant del Palau de la Generalitat, a la Plaça de Sant Jaume els manifestants convocats per l’ANC amb cartells “Som el 52%”, “Independència” o “Els polítics valents passaran a la història, els covards també” (font: vilaweb.cat, 16/05/2021).

 

A mitja setmana doncs Jordi Cuixart, el president d’Òmnium va fer en públic un admirable discurs, afirmant que “els presos no són la visualització de cap derrota, com tampoc els que són a l’exili”. Va recordar els drets del poble: “Hem defensat les urnes amb els nostres cossos”, per fer el seu ultimàtum als partits: “Demanem a les forces polítiques que abandonin les tàctiques de desgast”. “Exigim una solució col·lectiva”. “Fem una crida a una gran estratègia nacional compartida”. Més clar no podia sera menaçar: “L’Assemblea us diu que teniu una darrera oportunitat per posar-vos d’acord. Si us aboqueu a noves eleccions o repetiu un govern sense cap pla per avançar, l’Assemblea no serà més al vostre costat”. Sobre la independència va ser encara més clara: “La independència no ens la donarà cap tribunal internacional. L’hem de guanyar aquí i ara, amb la força de les entitats i amb el paper internacional del Consell per la República, amb un front jurídic i polític ofensiu”. El missatge era clar: o us enteneu i tireu endavant, o us deixem i nosaltres tirem endavant.

Quedava a veure si la pressió social independentista podia fer bascular els partits, car només quedava una setmana abans que se convoquin noves eleccions. Doncs no va trigar. L’endemà mateix, ahir dilluns, ERC i Junts feien saber que havien fet un acord de govern provisional, que els dos partits van acceptar el dia mateix. Pere Aragonès i Jordi Sànchez ho anunciaven el migdia: faran govern conjuntament. Per miracle tots els entrebancs han desaparegut. Alleluia! Malgrat tot hi ha una façana d’entesa i demanen perdó per el que ha passat.

M’ha fet pensar a “Embrassons-nous Folleville!”, el vodevil d’Eugène Labiche. Aquesta comèdia de bulevard és divertida. No ho és gens la comèdia que nos han jugat els partits independentistes catalans.

Referència àudio: https://www.radioarrels.cat/podcast/1190/la-cronica-dactualitat-de-joan-becatdimarts-18-de-maig

 

Commenter

Articles récents

Le Conseil Constitutionnel sanctionne la loi Molac. Le gouvernement de Pere Aragonès.
25 mai 2021
L’indépendantisme gagne à nouveau les élections écossaises. Les fascistes de Vox au gouvernement de la Communauté de Madrid.
11 mai 2021
Jordi Turull vers le Tribunal européen des droits de l’homme. Les pseudo-arguments juridiques contre les langues régionales
4 mai 2021
Recours contre la loi Molac devant le Conseil Constitutionnel. La Déclaration d’indépendance de Catalogne en trente langues.
27 avril 2021
Les élections de juin ont leur date. EELV est un parti cohérent et vaillant. Comment rapprocher les positions divergentes en Catalogne ? Rugby en catalan à Radio Arrels.
20 avril 2021