Membre depuis le 15 novembre 1991 de
la Section de philosophie et des sciences
sociales de l’Institut d’Estudis Catalans

Les trente deniers des Évangiles. Le Train Jaune et son électricité.

RADIO ARRELS – 1er décembre 2020 – Chronique d’actualité 220

Les deniers de Judas sont les millions d’euros d’investissements en Catalogne, finalement peu, que ERC a négocié avec le gouvernement espagnol pour approuver le budget de Pedro Sánchez, laissant de côté les prisonniers et la table de négociation. Le Train Jaune, la Bollosa et la production d’électricité de la Tet sont liés à l’origine. La SNCF a séparé la gestion du Train Jaune de la production bénéficiaire d’électricité pour la vendre à une grande entreprise capitaliste qui voudrait conserver la concession.

Els trenta diners dels Evangelis

Primer tema que tractarem a continuació, els trenta diners dels Evangelis?

Si, els diners, sempre els diners. En el Nou Testament de les religions cristianes els trenta diners -les trente deniers- són el preu cobrat per Judes – Judas- per la seua col·laboració amb els romans, que eren amos de Jerusalem i de la Palestina i hi exercien una repressió terrible, metre els financers i els empresaris de l’època, els fariseus, ells col·laboraven amb els ocupants. Qui vol veure analogies amb la situació actual de Catalunya en relació amb Espanya ho pot fer, car les transposicions són possibles i autoritzades.

Tornem als nostres dies. Fa una setmana Pere Aragonès, el president de la Generalitat en funcions des de la destitució del president Quim Torra, i Gabriel Rufian, el portaveu del grup parlamentari d’ERC al congrés espanyol, han anunciat un preacord amb el govern de Pedro Sánchez per votar-li el pressupost. Amb quines concessions?

No se parla més dels presos polítics. No se parla més de taula de diàleg sobre l’autodeterminació. Serà per unes inversions de l’Estat de 2400 milions d’euros a Catalunya i per posar fi a la intervenció financera sobre la Generalitat que havia imposat el govern de Mariano Rajoy l’any 2015, en resposta a la consulta sobre la independència del president Artur Mas. Catalunya és la sola autonomia espanyola que no té disposició de cap element de les seues finances. Per tot, fins a la més petita despesa, cal enviar a Madrid el detall de les despeses per control i aprovació.

Per tant, Esquerra Republicana i el president Aragonès deixen caure les reivindicacions de l’independentisme per 2400 milions d’euros. Els trenta diners d’argent que va cobrar el Judes dels romans serien avui entre sis cents i mil euros. La suma pactada per ERC és molt més grossa. Sembla que Esquerra Republicana n’aprengui ràpid de fer de Convergència, car Pere Aragonès va concloure: “Lluitar i aprofitar totes les oportunitats” un missatge pragmàtic i de nul·la ideologia independentista. També al final ha recordat que “l’únic pressupost just és el d’una república independent”. Té tota la raó, però per quant? Car per ara no és el seu camí, sinó que pren el camí de la integració a Espanya, com ho feia Convergència abans.

Ara bé, en realitat no són 2400 milions d’euros suplementaris que cobrarà Catalunya, són molt menys. És un anunci trampós. Rebrà aquesta suma en inversions i diners però serà només 19% més que el seu pes dins l’Estat. Hagués cobrat igualment i les altres autonomies també rebran diners. Aquest percentatge suplementari representa 470 milions i no 2400.

Això dit, recordi que mai, repeteixi: mai l’Estat espanyol ha complert les seues previsions d’inversions a Catalunya, ni ara, ni fa vint anys, ni en fa quaranta. Mai. Us vaig comentar en una crònica de l’any passat que l’execució de les inversions a Catalunya, les normals i les excepcionals en els últims quatre anys era només del 66%, dels dos terços. Vol dir que cada any no gasta el que preveu, sinó molt menys. Si ho apliquem als 2400 milions pactats per Rufian i Aragonès, l’Estat només en gastaria uns 1600 i Catalunya perdria prop de vuit cents milions, o sigui tot el famós suplement pactat i 300 milions més del pressupost normal. Si fos així -i crec que ho serà car sempre ha estat així- votar el pressupost de Pedro Sánchez seria un pacte sense contrapartides, i fins i tot amb pèrdues.

Seguint la tàctica de Convergència, “del peix al cove” és a dir a cada vegada portar un peix “dans le panier”, és a dir portar una cosa a casa, me sembla que Esquerra Republicana, que fa ara el paper de l’antiga Convergència, n’ha d’aprendre de l’època de Jordi Pujol, que ell portava coses efectives a casa, com un percentatge de l’impost de la renda.

Mentrestant els presos polítics descuidats són a la presó sense sàller ni una hora. El Tribunal Suprem i els seus fiscals pensen que no s’han penedit del que han fet, és a dir de les seues conviccions independentistes.

Aquí s’acaba la possible comparació dels trenta diners de Judes amb Catalunya, de les represàlies del govern i jutges espanyols contra els presos amb els romans, o encara de la condemna de Jesús amb la condemna d’Oriol Junqueras i els seus companys presos.

L’epíleg va ser fa tres dies l’anunci per Pere Aragonès que ERC votarà el pressupost de Pedro Sánchez. Contra les crítiques que pugen de tot arreu ha declarat: “Si algú pensa que pot fer millor, que ho faci”. Home, quina cara tens! Ningú no pot fer millor car ets tu qui tens el poder. Si creus que d’altres poden fer millor, deixa la presidència de la Generalitat a d’altres i no facis el matamoros.

El Tren Groc i la seua electricitat

Doncs vet aquí un missatge sobre l’actualitat sud-catalana avui. Amb el nostre cronista Joan Becat parlarem ara del Tren Groc i de la seua electricitat.

Un article de fa pocs dies al diari evocava la preocupació i les manifestacions dels empleats de la SHEM, la Societat hidroelèctrica del Migdia, que gestiona amb una concessió les centrals hidroelèctriques de la Tet i el barratge de la Bollosa (cal dir la Bollosa i no les Bolloses). Són vint-i-quatre empleats, amb també a més els empleats de les altres valls del Pirineu francès. Les directives europees obliguen els Estats a posar en competència tots els mercats públics, i per tant l’adjudicació de la gestió dels barratges i de les centrals. Per tant tenen por que la SHEM perdi aquestes concessions, cosa que vol dir de retruc que aquesta SHEM té un tracte de favor amb monopoli si són tant segurs que ho perdran, i que l’Estat podria guanyar més amb altres operadors. Però deixem. Aquest no és el motiu principal d’aquesta crònica.

Si sempre me fa trist de veure gent que pugui perdre els seus llocs de treball, no soc jo qui ploraré per la SHEM, que des de fa més de mig segle fa beneficis sobre la nostra esquena, com us ho explicaré ara. A més l’article del diari cita un delegat que diu (traducció): “Hi ha solucions quan hi ha voluntat política”. Ai, ai, ai! Sé per experiència que quan s’invoca la voluntat política acabem per pagar tots nosaltres. Només faltaria pagar per qui nos ha usurpat.

El Tren Groc al Pont Gisclard, classificat monument històric (foto Joan Becat).

Per entendre la qüestió cal tornar a la creació del Tren Groc i a l’electricitat que necessitava per funcionar. El departament del Pirineu Oriental, a l’inici del segle XX, havia pagat les línies locals -els mata-burros- de camí de ferro de Ceret, de Tuïr, de Sant Llorenç, del Fenolledès i de Prada. Però per la línia de Cerdanya, que era més complicada, van donar una concessió a una gran empresa privada, la Companyia del camí de ferro del Migdia. Com que les obres eren molt costoses el departament va ajudar amb la cessió de l’aigua de la Tet per fer centrals per donar l’electricitat a la línia.

D’aquí el barratge de la Bullosa, fet entre 1903 i 1910, i la sèrie de centrals hidroelèctriques tot el llarg de la Tet, que turbinen la mateixa aigua que durant l’estiu la Bullosa deixa anar progressivament. Són les centrals dels Avellans, de la Cassanya, de Toès, de Fontpedrosa, d’Oleta, de Joncet i de l’Astorg a Vilafranca. Per tant no perdeu mai de vista que Tren Groc, Bollosa i producció d’electricitat de la Tet són un mateix paquet, una cosa ajudant l’altra.

Què va passar després? Entre dues guerres se va constituir la SHEM per gestionar les centrals. Va doncs tenir la concessió de la Bullosa, que avui dia és en debat. A la postguerra les diverses companyies privades de ferrocarrils van ser nacionalitzades formant la SNCF, que va heretar de tot, doncs a casa nostra del Tren Groc i de la seua electricitat.

Més endavant la SNCF va separar la gestió dels trens de la gestió de l’electricitat. Era el seu dret com a empresa de racionalitzar el seu funcionament. Però el problema, o més ben dit l’estafa, el robatori, és que la producció d’electricitat de la Tet és comptada a part i és molt beneficiària, car el consum del Tren Groc és trenta vegades més petit que la producció d’electricitat que la SHEM ven a EDF. Aquests beneficis, cada any, no van al Tren Groc, com era el cas de la concessió inicial del departament, sinó a la SHEM. Pitjor, la SNCF va amenaçar després de tancar la línia, que era deficitària segons els seus comptes -és a dir sense la venda d’electricitat-, si el departament i la regió no tapaven el dèficit, qjue havia en part creat ella mateixa. Van pagar, i paguem sempre.

Ara un darrer element. Què ha esdevingut la famosa SHEM, la Societat hidroelèctrica del Migdia, que depenia de la SNCF, que ara plora i amenaça de tirar al carrer els seus empleats si no li mantenen la concessió? Doncs un itinerari capitalista després de ser al servei del Tren Groc. La SNCF, que en tenia el capital, va pactar el 2003 un acord amb un grup belga productor d’electricitat, Electrabel, filial del gran grup internacional Suez, amb una opció de compra sobre el capital de la SHEM. Primer ha cedit el 40% el 2005, i la totalitat el 2007. L’any després el grup Suez fusionava amb GDF, Gaz de France, abans pública i ara societat privada. Aquest nou grup prendrà el nom d’Engie el 2015, que veiem ara a tot arreu. La SHEM és una de les seues filials productora d’electricitat. El seu nom i el seu logotip són SHEM-Engie. Recordem que Engie és un dels principals grups mundials de producció i distribució d’energia, hereu de GDF. És un grup privat, com hem dit, però l’Estat francès n’és el primer accionari.

Per tant si resumim i si lliguem el passat i el present, és Engie que feia fins ara diners amb l’electricitat destinada a l’origen al Tren Groc, mentre nosaltres paguem el dèficit de la línia. Com trobeu la salsa? A jo no me fa res de pagar amb els meus impostos el manteniment del Tren Groc. Ho veig bé. El que no m’agrada gens és que una gran empresa especuladora nos tosquili la llana sobre l’esquena, com si fóssim fedes, i que ara haguéssim de pagar per mantenir els seus privilegis. No se podria fer que els empleats de la SHEM fossin reclutats per l’empresa que tindrà la nova concessió? Me sembla que quan una empresa tanca l’Estat fa pressió sobre els reprenadors per tal que reutilitzin els empleats. Be els hi caldrà gent competent per fer funcionar les centrals?

Referència àudio:

https://www.radioarrels.cat/podcast/913/la-cronica-dactualitat-de-joan-becat- dimarts-01-de-desembre-del-2020

Commenter

Articles récents

La formation honteuse des maîtres bilingues de catalan. Yvan Auguet, nouveau président de l’Université. Les militaires fascistes espagnols et le roi Felipe VI.
8 décembre 2020
Où passera la ligne TGV entre Toluges et Salses? Les députés de Vox sont ridicules en Europe.
24 novembre 2020
Le post-trumpisme a commencé. Le major Trapero à nouveau chef des Mossos d’Esquadra.
17 novembre 2020
Les américains disent assez de trumpades!
10 novembre 2020
Non-lieu pour le major Trapero. Situation et perspectives en Nouvelle Calédonie. Opération Vólhov, les Russes débarquent !
3 novembre 2020