Membre depuis le 15 novembre 1991 de
la Section de philosophie et des sciences
sociales de l’Institut d’Estudis Catalans

Le référendum d’autodétermination du 1er octobre en Catalogne.

RADIO ARRELS – 3 octobre 2017 – Chronique d’actualité 55 Joan BECAT avec Rafel RENYÉ

Le référendum d’autodétermination a eu lieu, avec un résultat de 42% de participation, soit autant ou plus que les derniers référendums en France ou en Espagne, bien que 15% des électeurs n’ont pu aller voter à cause de l’action de la police de l’État. Nous avons vu beaucoup de citoyens pacifiques qui voulaient voter et la violence démesurée de la Garde Civil qui a fait plus de huit cents blessés soignés dans les hôpitaux.

Actualitat rica per a comentar. Començarem pels resultats del referèndum.

Malgrat el xoc de les imatges terribles, és un dia feliç : el referèndum d’autodeterminació de Catalunya ha tingut lloc finalment i 2,3 milions ciutadans han votat, amb un 90% de sí, un 7% de no i un 3% de butlletes blanques o nul·les. És això que la comunitat internacional guardarà. Falten afegir els vots dels catalans de l’estranger, doncs els elements de l’anàlisi que farem seran vàlids, car per sota de les estadístiques finals. Com que aquesta crònica es penja després a internet vull, davant els oients de Ràdio Arrels, afirmar amb força el que segueix.

La qüestió principal que se planteja després d’un referèndum és la seva validesa. Per tant, malgrat les pertorbacions, els tancaments de col·legis electorals, els robatoris d’urnes per la força i les violències policials desmesurades, és que es pot considerar el referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre vàlid ? La resposta és sí, i mirarem els tres elements que permeten dir-ho : els resultats mateixos, la valoració dels observadors internacionals i la comparació amb altres referèndums a França i a Espanya.

Primer els resultats són clars. D’una banda hi va haver 2,3 milions de butlletes recomptades, o sigui el 42% d’un cens electoral total d’uns 5,3 milions d’electors potencials. Ja veurem si és molt o poc, comparant amb altres referèndums. Però s’ha de tenir en compte que més de 400 col·legis electorals van ser tancats per la Guàrdia Civil o amb urnes emportades per la força, és a dir 770.000 electors descartats del vot. Si tenim compte d’aquest element, hi va haver 50% de participació dels 4,5 milions de ciutadans que podien votar. Per tant, que es compti d’una manera o d’una altra, la participació fa el referèndum vàlid. I com hem dit falta afegir els vots dels catalans de l’estranger.

Segon : què diuen els observadors internacionals en el seu informe, llegit públicament la nit mateixa ? Doncs diuen que els preparatius previs i la constitució de les meses van ser conformes, que el desenvolupament del vot i el recompte van ser normals en els llocs on no hi va haver intervenció policial i, per tant, que el referèndum era jurídicament vàlid, encara que faltessin meses. Han fet a part una valoració política, condemnant l’ús de la força per interrompre el vot i requisar les urnes. Això ha impactat molt a l’exterior, tant com les violències. Hi ha doncs una validació dels observadors internacionals, tots diputats o exdiputats de diversos Estats d’Europa.

Podem fer referència a altres referèndums que s’hagin fet a l’Estat espanyol o a l’Estat francès?

És el tercer element. Dit això, amb la certesa de la validesa dels resultats del referèndum, comparem amb altres referèndums a França i a Espanya, no els de fa quaranta anys, sinó des de l’any 2000. Les coses són molt clares. A França hi ha hagut referèndums regionals, com diuen, és a dir semblants a la situació de Catalunya, on es preguntava sobre el futur del país. Al 2013, per la col·lectivitat única d’Alsàcia, la participació va ser de 36%. A Guaiana, el 2010, una participació de 27% i a la Martinica de 36%. Només per l’estatut de Còrsega, el 2003, es va aconseguir 60%, que és notable, però no tant com la recent elecció del president Macron amb 75% de participació. Doncs a França sobre quatre referèndums regionals un va tenir 60% i els altres molt per sota de Catalunya. Mirem ara, a tot França, què va passar pel referèndum sobre la modificació de la constitució, amb el pas d’un septennat a un quinquennat per la presidència de la República: la participació va ser de 30%. Doncs a França, amb un 42% seria un referèndum reeixit. A Espanya què? Un sol referèndum recent, sobre la constitució europea el 2005, on evidentment tot Espanya va poder votar lliurament i tranquil·lament : va tenir un 42% de participació, el mateix que a Catalunya amb només el vot de una part de l’electorat.

Per tant, que es prengui qualsevol dels tres criteris o els tres junts, el referèndum és vàlid. Hi haurà polèmica, diverses manipulacions i se negarà la seua validesa. Però tothom ho sap, a la Unió Europea, a França, a Espanya… validesa, tot i que declarat il·legal, i èxit.

Doncs un referèndum equiparable a d’altres, i això malgrat la forta repressió policial.

Són imatges que quedaran. Gent pacífica, les mans en l’aire i obertes cap al davant, dient “Som gent de pau” i “Volem votar”, i la policia i Guàrdia Civil atacant les files de gent que esperaven per anar a votar. Han tirat bales de goma, que són prohibides a Catalunya i a França. S’han vist minyones tirades a terra, estirades pels cabells o pel cap, s’han vist dones grans, de cabells blancs, amb sang a la cara perquè havien estat pegades. L’objectiu era de pertorbar de tal manera que no es pogués reconèixer el resultat, i fer por a la gent. Ho van fer a les 9 i a les 10 del matí, davant tota els mitjans de comunicació internacionals i del país, per què tothom ho vegi a la televisió, tingui por i se quedi tot el dia a casa. Però la gent va tornar, va sortir i se va posar a les files d’espera.

A l’hospital de Sant Pau de Barcelona s’ha vist l’interviu d’una minyona jova, una interventora, que sortia amb el braç enguixat. Va explicar que, veient que tenia penjat al coll un paper dient que era de l’organització, la policia se va acarnissar sobre ella, la van tirar a terra, li van donar cops – l’escena de l’assalt al col·legi electoral és penjada a la xarxa -, la van fer baixar de l’escala del primer pis a baix sobre l’esquena, i mentre la mantenien amb el braç torçat al darrere, ella diu que li van trencar els dits de la mà un per un. Per això la van operar. Increïble! És possible desplaçar gent asseguda que no ofereix resistència aixecant-la a dos. Aquí hi ha hagut un ús programat i indiscriminat de la violència. No me podran treure del cap que era volgut i ordenat, car els policies, fins i tot quan fan una càrrega, són controlats pels seus oficials i fan el que se’ls diu.

S’ha vist també, a Sant Julià de Ramis, a sant Vicenç dels Horts i a Sabadell, les violències que hi va haver el matí a les 9. Per què? Són els col·legis on voten el president Carles Puigdemont, el vicepresident Oriol Junqueras i la presidenta del parlament Carme Forcadell. No volien que hi hagués la imatge d’aquests elegits votant. És sempre el pensament observat sovint a Espanya, segons el qual mates el cap, mates la bèstia. No s’han envisat que era la gent qui s’havia apoderat del vot, i que no tenia por. Malgrat els més de 800 ferits – una repressió enorme – la gent tornava i protegia les urnes.

Veiem que l’actuació policial va ser contundent. Difícil resistir? Però hem vist mostres de calma, de sang freda i de coratge.

És molta gent que va respondre d’aquesta manera. En aquest context, el que va dir Enric Millo, delegat del govern espanyol a Catalunya, és xocant, perquè mentre es veien les violències a la televisió, apareix dient textualment: “demano comprensió i col·laboració” per ajudar les forces de l’ordre. Era al límit del cinisme. Voldria subratllar el que ha fet la gent i que he vist. És una lliçó de democràcia participativa a tot el món, a França com a altres llocs. S’ha vist la gent mobilitzada. Eri a Barcelona del divendres fins al dilluns, a veure els col·legis electorals. Ho he volgut presenciar per veure què passava, car és històricament la cosa més important des de la transició democràtica, que vaig viure també. No me la podia perdre car, fent història i geografia, volia ser testimoni, fredament.

On eri no va venir la policia; ho hagués pogut ser perquè va venir al barri veí. Divendres i dissabte, els veïns del barri eren mobilitzats perquè no tanquessin els col·legis electorals: centenars de persones al davant i una seixantena dormint a dins tota la nit. El diumenge a les 5 de la matinada, tres-centes persones – les vaig comptar – davant de la porta, encara tancada, perquè la policia no vingui a emportar-se les claus. La primera fila d’esquena a les reixes i a la paret de banda i banda. Una altra fila al davant a uns cinquanta centímetres, i així seguidament omplint el carrer. Quan durant el dia se va dir que la Guàrdia Civil continuava requisant urnes plenes i tancant col·legis, per les xarxes socials s’ha demanat a la gent de protegir-los. No sé si heu anat a Barcelona, però al davant del col·legi electoral, una escola, he vist un carrer de l’Eixample ple de punta a punta, o sigui més de 2.000 persones per obturar-ho tot mentre es feia el despullament, el recompte dels vots. S’hi van quedar de les sis de la tarda fins a les deu de la nit, quan tot va ser acabat. Gent jove, gent gran, tothom. Els observadors internacionals i els periodistes estrangers han destacat que el més impressionant, més que la violència, va ser la calma, la determinació i la voluntat de votar dels ciutadans.

La Guàrdia Civil rebentant la porta del col·legi electoral de Sant Julià de Ramis, on havia de votar el president Puigdemont (segons el mitjà de comunicació de Suïssa 20minutes.ch, 01/10/2017).

 

Una persona ferida per una càrrega policial a Barcelona, il·lustrant un article d’Equinox Radio Barcelona: “Les catalans sous le choc face à la violence” (01/10/2017)

 

Referència àudio:

Articles récents

Les meetings de les présidentielles commencent. Une table de dialogue sans referendum pacté.
7 décembre 2021
Panorama des pré-présidentielles en France. Création du BOC, le journal officiel de la République.
30 novembre 2021
Les misères de la vie politique en Catalogne. Nouveaux recours en Europe et plus de poursuites judiciaires en Espagne. Le Covid19 est toujours entre nous et pour longtemps.
23 novembre 2021
L’Assemblée du Conseil pour la République s’est constituée. La Résistance nord catalane pendant la Seconde guerre mondiale.
16 novembre 2021
Le Conseil pour la République brise les modèles. Le 7 novembre, la Diada et les 40 ans d’Arrels. Le 11 novembre, souvenir d’une boucherie inutile.
9 novembre 2021

Archives