Membre depuis le 15 novembre 1991 de
la Section de philosophie et des sciences
sociales de l’Institut d’Estudis Catalans

Elections sénatoriales. Angela Merkel gagne. La situation en Catalogne.

RADIO ARRELS – 26 septembre 2017 – Chronique d’actualité 54  Joan BECAT avec Rafel RENYÉ

Les élections sénatoriales n’ont pas apporté de grandes surprises: deux sénateurs républicains en Catalogne Nord et une majorité de droite à l’assemblée. Le président Macron ne pourra pas faire passer sa réforme de la Constitution devra s’entendre avec le Senat. Angela Merkel a gagné les élections pour la quatrième fois, malgré l’irruption des néonazis au Bundestag. En Catalogne la pression de l’État augmente et les chiots du franquisme apparaissent à la lumière.

Les eleccions senatorials

Com s’acumulen els temes. Començarem parlant de política local i de senatorials.

Aquest diumenge s’han produït les eleccions senatorials. Sort que L’Indépendant ha fet una pàgina sencera per explicar els resultats car sinó ningú no sabria que hi ha hagut eleccions. Tenen molt poc ressò, tot i la seua importància, car són indirectes i no concerneixen la gent sinó els seus elegits. Això explica que hi hagi una certa inèrcia. Per exemple la dreta i el centre que, a França i en part aquí, han guanyat les eleccions municipals, les departamentals i les regionals acumulen doncs electors. Per tant la dreta ha pujat una mica. El que és estrany és que no creixi més al Senat tenint en compte que ha guanyat les tres eleccions anteriors.

Aquí han passat François Calvet i Jean Sol, dues persones del país, conegudes i, pel François Calvet, molt estimat. Va ser el primer batlle a posar el panell “País Català” a l’entrada del seu poble, tothom el coneix. Me fa pensar a l’elecció de Christian Bourquin fa sis anys. També va passar a la primera volta car tothom el coneixia, havia anat a tot arreu. La gent fa confiança a la gent que coneix i se cuida una mica d’ells. Simplement. De fet, François Calvet, l’oposant de sempre de Christian Bourquin, ha pres el seu lloc amb la mateixa tàctica. Aquest cop hi ha gent d’esquerra que ha votat directament François Calvet. Els d’esquerra, sobretot socialistes, se n’escandalitzen. Però recordaré que fa sis anys batlles i consellers municipals de centre i de dreta havien dit públicament que votarien per Christian Bourquin, car el coneixien. Per tant, per una part de la gent hi ha el partit i enfront la persona mateixa. Doncs ha passat ara, i no és més estrany que el que va passar fa sis anys. És la mateixa lògica.

Jean Sol no és tan conegut.

És menys conegut, mes és de Bonpàs, conseller departamental i té darrere d’ell la vila de Perpinyà i la comunitat urbana, és a dir molts vots. Penseu que pels pobles d’alguns milers d’habitants, fins a 8.000, tots els consellers municipals voten, doncs hi podia trobar una forta majoria o els vots d’oposició. És cert que el que ha fet perdre la senyora Hermeline Malherbe és que se mantingui a la segona volta el senyor Jean-Louis Chambon, el batlle d’esquerres de Cànoes. Però tampoc no és estrany. Aquest any com l’any passat hem vist divisions a l’esquerra: recordeu les primàries i l’elecció presidencial, amb un candidat d’esquerra abandonat pels seus. Que hi hagi encara seqüeles d’aquest procés tampoc no és estrany. Tot és massa fresc perquè no en quedi algun rastre.

 

El batlle de Perpinyà i els dos senadors Jean Sol i François Calvet, els tres guanyadors de les senatorials a Catalunya Nord (l’Indépendant.fr, 24/09/2017, foto Devic)

 

Ara bé, a França és interessant veure que el president Emmanuel Macron no podrà tirar endavant la reforma constitucional que tenia prevista, car no té la majoria de dos terços per fer passar la seva reforma de la Constitució pel congrés (Senat i Assemblea Nacional reunits). Doncs o bé abandona la reforma o l’haurà de pactar amb el Senat. A veure si retalla els municipis, a veure si suprimeix el senat!
Si mirem els grups del senat, la dreta creix una mica. Han cridat a la glòria, però no n’hi ha per tant. Els comunistes resisteixen i conserven un grup parlamentari pels pèls. Hi ha pocs En Marche: volien caminar molt, i se veu que els costa caminar pel territori . No hi ha ni melanchonistes ni insubmisos, que no han començat a caminar al senat. No tenen grup i sovint no han presentat ningú. Té un petit grup a l’assembla de diputats i res al senat i per tant ha de compensar. Per això el senyor Mélanchon ha de fer molt soroll i música pels carrers, per compensar. Observi que comença a utilitzar la polèmica, amb unes declaracions que comparaven sense dir-ho clarament Juppé i Macron als nazis. Sigui com sigui, és xocant, mes en realitat el que ha dit és un error: no és el carrer que ha fet marxar els nazis, és el contrari, car és el carrer que els va posar al poder, a l’Alemanya de l’inici dels anys trenta. Són les manifestacions dels nazis, la violència i la inseguretat al carrer – que contribuïen a fomentar – que van posar per eleccions Hitler al poder. És el carrer que ha posat els nazis al poder, no el contrari. El senyor Mélanchon utilitza una tàctica que molts utilitzen per a focalitzar l’atenció sobre llur persona quan no se’n parla gaire, fent polèmica amb petites frases. Fa uns anys, l’especialista n’era Jean-Marie Le Pen.

Guanya Angela Merkel

L’altra elecció destacada aquests dies és, ben segur, a Alemanya. La Unió Demòcrata Cristiana ha estat la primera força votada.

Un comentari breu. Només notar que Angela Merkel ha guanya per quarta vegada les eleccions a Alemanya, tothom ara ho sap. Encara que tingui dificultats a muntar una coalició, acabarà fent coalició i governarà. El que ha esta sorprenent, i que no ho és gaire, és que els hereus del nazis han perdut la vergonya, se presenten i tenen diputats a l’assemblea, al Bundestag, on són la tercera força. Això passa a tot Europa, però s’observa a dos Estats que tenen un passat feixista. Passa a Alemanya amb directament un partit neonazi. Passa a Espanya a través del Partido Popular i de la repressió a Catalunya, on les cares que se veuen són de gent pròxima a l’extrema dreta. El temps ha passat i no hi ha més vergonya de declarar aquestes opinions. Con s’havia utilitzat als anys vint o trenta del segle passat a Itàlia i a Alemanya, s’utilitza la democràcia per guanyar vots i anar cap al poder, o almenys fer-se un lloc.

La CDU no podrà pactar amb els socialdemòcrates que ho han anunciat i haurà la pactar amb els ecologistes…

L’Àngela Merkel és com el papier buvard, si la poses a sobre d’una cosa la xupa. Per tant els socialdemòcrates, que han baixat i perdut les eleccions, tenen por de desaparèixer.

La situació a Catalunya

Passem a Catalunya.

L’escàndol del que passa a Catalunya és una vergonya, tothom ho sap i Ràdio Arrels ho diu constantment. És un atac a la democràcia. Me dol que els elegits a França, els partits polítics, per solidaritat amb no sé què ni qui, no diuen res. Els que són d’esquerra, intel·lectuals, polítics que s’aixequen per qualsevol cosa que passi al món, no diguin que a costat de casa està passant una cosa grossa. Tornem com a l’inici de la guerra civil espanyola on la República Francesa no ajudava la República espanyola. Evidentment el context és diferent, però aquest bloqueig mental m’interpel·la. Per això valori molt la valentia dels batlles de Catalunya Nord, com el SIOCCAT que, per unanimitat, s’ha declarat solidari amb els batlles injustament encausats a Catalunya, o com els batlles que, a demanda de l’ANC i d’Òmnium, han firmat el suport diumenge durant les eleccions senatorials. A través d’ells, recuperem la dignitat. El que passa a Catalunya no és política, és un atac a la democràcia. Detencions, perquisicions, arrestar alts funcionaris que no han fet altra cosa que obeir les ordres i que se’ls emmanilla, se’ls posa les menottes, se’ls porta a declarar i no se’ls treu quan declaren, tot això és absolutament impensables dins una democràcia. Sí que està passant a Espanya.

Voldria fer una reflexió per acabar avui amb aquest tema, però ja en tornarem a parlar, sobre la gent que porta la repressió. A Catalunya la pressió de l’Estat creix i sallen a la llum els cadells del franquisme.

Fixeu-vos que el president del Tribunal Constitucional de 2013 a 2017, va ser un tal Francisco Pérez de los Cobos. És un jurista especialista del dret del treball, no sé si és també especialista de dret constitucional, car hi ha gent que ho sap tot. Va entrar de la mà del Partido Popular: havia aixecat una polèmica car era afiliat a aquest partit quan se’l va nomenar. Ell va fer anul·lar la consulta del 2014 i la declaració del parlament de Catalunya del 2015. La reforma del Tribunal Constitucional en va fer un tribunal d’excepció que va presidir. És a l’origen de les persecucions contra el president Artur Mas i la presidenta Carme Forcadell.

El seu germà, Diego Pérez de los Cobos, és el coronel de la Guàrdia Civil designat pel govern espanyol per la coordinació de les policies a Catalunya, doncs de prendre possessió dels Mossos d’Esquadra i dirigir les operacions a Catalunya. Poca broma amb aquest, car del 2011 fins ara era al ministeri de l’interior, com a director del gabinet tècnic a la seguretat, doncs encarregat de l’ordre i de la repressió a Espanya. Segons El Nacional, quan era guàrdia civil al País Basc ha estat processat amb cinc altres agents sota la inculpació de torturar un presoner etarra – membre d’ETA – que era hospitalitzat. Tres agents van ser condemnats, i ell i dos agents exonerats, però ell hi era.

Aquests dos germans Francisco i Diego són fills d’un ultradretà, Antonio Pérez de los Cobos, que va ser candidat a diputat a Múrcia sobre la llista de Fuerza Nueva, per qui no ho sap, un partit hereu directe de la Falange franquista. Venen doncs d’una línia d’ultra dreta. Són aquests que s’estan cuidant de Catalunya.

En tot cas la seua neutralitat pot ser posada en qüestió.

Es diu que el govern espanyol utilitza mètodes d’una altra època, es veu que utilitza també gent d’una altra època.

Referència àudio:

Articles récents

Que sortira-t-il aux législatives en Catalogne Nord? Un tournant dans la guerre en Ukraine?
31 mai 2022
Le gouvernement nouveau est arrivé. Plus de Catalangate. Extraditions, fugues i migrations de travail.
24 mai 2022
La trame du Catalangate est à découvert. Quelques brèves notices du front électoral.
17 mai 2022
Législatives : rien n’est simple, tout se complique. Le président Puigdemont choisit le Conseil pour la République.
10 mai 2022
Le scandale du CatalanGate, de proportions internationales. Le ballet des stratégies pour les législatives.
3 mai 2022

Archives