RADIO ARRELS – 8 septembre 2020 – Chronique d’actualité 208
Le dernier sondage donne ERC et JxCat ex-aequo et la CUP en croissance, avec une majorité indépendantiste renforcée. On commente les pots cassés entre JxCat et le PDCat et le remodelage du gouvernement de la Generalitat. La priorité des priorités est de maintenir l’école ouverte car, pour les familles pauvres ou modestes, elle socialise et donne des perspectives d’avenir. Il faut éviter une génération sacrifiée à cause du Covid19.
El panorama polític de Catalunya
Estem aquí per comentar l’actualitat. Començarem amb el panorama polític de Catalunya.
Des de l’inici de l’any 2020 la situació política de Catalunya està canviant progressivament i al meu entendre s’aclareix. Com que hi haurà aviat eleccions, a finals d’any o l’any vinent, les estratègies se posen en plaça, els partits se posen en ordre i confirmen o cerquen líders. És el moment de veure com se dissenya el panorama polític de Catalunya.
A inici d’any els sondejos d’opinió donaven clarament Esquerra Republicana al davant del PDCat. Amb la seua estratègia de suport a Pedro Sánchez, que acabava de tenir la investidura, i de diàleg amb l’Estat tenia “le vent en poupe”. Esquerra havia expulsat també o fet callar els militants contraris, que volien prioritzar la independència ràpida a la gestió.
Però dos elements han canviat les coses dins el camp independentista. D’una banda el coronavirus i el confinament, que han donat pretext al govern de Pedro Sánchez de no instaurar el diàleg. Esperar, deixar còrrer. A més argumenta que primer els catalans s’havien de posar d’acord. És l’excusa de sempre quan un no vol fer res. Això, evidentment, debilitava el discurs d’ERC. D’altra banda hi havia la iniciativa de Carles Puigdemont de netejar una vegada per totes l’espai del PDCat, ex-Convergència. El vol eixamplar-loi JxCat va cap al centre esquerra amb gent clarament d’esquerra com Toni Comin o Jordi Sánchez, és a dir que vol recuperar els decebuts d’ERC. Tot això ha canviat la relació de forces entre ERC i el nou partit JxCat.
Un sondeig a mitjans de juliol donava ERC i JxCat empatats a 33/34 diputats. Doncs ERC havia baixat i JxCat havia pujat. Però el més interessant és que globalment el vot independentista havia pujat. Els dos partits del govern fregarien junts la majoria absoluta, mentre la CUP progressava de quatre a sis o set diputats. O sigui que després de tres anys de repressió, de dubtes a Catalunya, de baralles internes no s’havia desanimat la gent que, clarament, volien que el parlament anés cap a la independència.
Del cantó de l’oposició espanyolista, a més de perdre globalment uns quants escons – si puja l’independentisme, baixa el constitucionalime -, el sondeig mostrava el desinflament total de Ciudadanos, que perdia la meitat o més dels seus diputats. Per vasos comunicants creixia el PSC i el Partido Popular. Vox entrava al parlament de Catalunya amb uns quants diputats i, per tant, l’espectacle seria garantit amb en cara a cara a cada sessió una majoria independentista reforçada i un partit feixista violentament oposat.
Un sondeig recent, de fa pocs dies, accentuava la majoria independentista que pujaria a 77 escons, i el nombre de vots a 51%. ERC superaria clarament una altra vegada JxCat.
De fet aquesta actualitat és la que marca el pols entre les formacions Junts per Catalunya i el PDCat ?
Efectivament, car aquest nou sondeig fet després de l’agost, és molt probablement la conseqüència de les baralles entre el PDCat i JxCat. Se podia pensar que el Partit Demòcrata de Catatalunya acceptaria de desaparèixer i de veure els seus militants entrar individualment dins el nou partit de Carles Puigdemont. Ja el PDCat havia perdut cap a la dreta els nostàlgics de Convergència, que havien creat el Partit Nacionalista de Catalunya, és a dir no independentista, amb Marta Pascal i antics diputats convergents. El que quedava del PDCat no tenia gaire distància ideològica amb JxCat i s’hi podia adherir sense problemes. Llevat dels plats de sopa, és a dir de garantir llocs de diputats a les llistes i llocs d’alcaldes i regidors als municipis als antics del PDCat.
Com passa als partits de govern – també a ERC – una part del PDCat no eren ideòlegs sinó professionals de la política que pensaven al pa quotidià i a conservar les seues posicions i els seus escons. Davant la voluntat de Carles Puigdemont i de Jordi Sànchez de tallar definitivament amb el passat convergent, el PDCat ha posat JxCat en justícia per usurpació del nom. Si la ruptura se manté i si va finalment a un judici administratiu tindrà dos efectes.
El primer ja se constata. Durant la última setmana el PDCat s’ha buidat de la major part dels seus elegits de tots nivells i dels seus militants que han marxat definitivament cap a JxCat i Puigdemont. Els presos polítics i exiliats, els membres del govern menys Àngels Chacón, els diputats al parlament són ara a JxCat. El segon efecte és que una llista del PDCat encapçalada per Àngels Chacón obtingui alguns diputats i faci baixar JxCat per sota d’ERC, deixant-li la Generalitat, cosa que s’està verificant.
La resposta ha estat ràpida. Com ara se sap, havia estat pactada en les trobades d’agost a Catalunya Nord. El president Quim Torra ha remodelat el seu govern i ha canviat tres conselleries. El criticat conseller d’interior Miquel Buch és substituït per Miquel Sàmper, un advocat que va ser al costat dels manifestants al setembre i octubre del 2017, per tant una persona fiable. Àngels Chacón marxa i el PDCat no té ningú més al govern. És Ramon Tremosa, un economista i fins ara diputat europeu que tindrà el departament d’economia, essencial amb la necessària represa econòmica. Se’n ha aprofitat per treure de cultura la transparent Mariàngela Vilallonga – és la que havia parlat francès a Perpinyà per fer honor al país – per posar una persona amb experiència de la gestió de la cultura, Àngels Ponsa, sempre en la perspectiva de la recuperació d’un sector molt castigat pel Covid19.
Aquesta remodelació té una altra significació. S’ha d’interpretar com la voluntat de Quim Torra i de Carles Puigdemont de fer les eleccions el més tard possible. Saben qui hi ha tota probabilitat que el Tribunal Suprem inhabiliti el president Quim Torra pel ridícul episodi del rètol al balcó de la Generalitat. Per tant no serà més president i no podrà convocar eleccions, car és la seua competència exclusiva. Assegurarà l’ínterim el vicepresident Pere Aragonès, d’ERC.
Farà aparèixer doncs el disfuncionament de l’Estat espanyol i de la seua justícia política davant l’opinió internacional i a Catalunya Mateix. Abundarà a favor de la línia Puigdemont de confrontació amb l’Estat i, alhora, deixarà temps per que JxCat se reforci més, torni a agafar Esquerra Repúblicana, i deixi el PDCat més estret i menys perillós electoralment. Són interpretacions que semblen evidents, però que caldrà verificar.
Un que sembla que se quedaria al PDCat seria Artur Mas.
No se sap. Si se queda al PDCat me dic que és un favor que fa a Carles Puigdemont, car Artur Mas ha estat valent amb la consulta que va fer, i s’ha sapigut sacrificar per la causa de l’independentisme. Si se posa ara amb Carles Puigdemont s’interpretarà que JxCat és l’antiga Convergència. Si se queda amb els altres, serà clar que JxCat és una cosa nova. Me sembla que és un últim sacrifici d’Artur Mas. També, si se queda amb el PDCat pot abans de les eleccions pactar que els dos partits s’entenguin. Tinc aquest dubtes sobre la seua intenció real perquè no parla.
De la necessitat de mantenir les escoles obertes
Anirem seguint evidentment. Canviem totalment de tema. Parlem d’un altre que marca l’actualitat, de la necessitat actual de mantenir les escoles obertes.
A Catalunya Nord, a França, a Catalunya, a tot arreu. Amb la rentrada, i malgrat la presència arreu del coronavirus que torna a rebrotar, era necessari de reobrir les escoles i de reactivar l’economia, de tornar a posar tothom a la feina. Així el primer ministre Jean Castex ha definit les seues prioritats. Es de sentit comú.
Personalment, pensi que la prioritat de les prioritats és obrir les escoles i mantenir-les obertes passi el que passi. Ja sabem que hi ha riscos pels ensenyants i pel personal, que hi ha risc de contagió pels alumnes i, de retruc, per les famílies. S’ha de procurar limitar-lo, però la solució no pot ser de tancar una escola per temps car perjudicaria els nins de les famílies més pobres o més modestes, per qui l’escola dona socialització i perspectives de futur.
Si el confinament hagués de reprendre, o amb aïllaments regionals que durin, hi hauria una generació de joves sacrificada. Per ells, quines perspectives ? Els fills de les famílies amb recursos i posicions socials, mitjanes o altes, no han de patir. Si la seua formació no és la prevista la família pot ajudar, pels estudis com més tard per col·locar-los i trobar una plaça, i mantenir-los. Pels altres, que són la majoria, la formació és essencial. Fins i tot amb estudis és difícil a molts joves de trobar feina. Imagineu el que seria sense formació o amb una formació insuficient. De la mateixa manera que els diplomats del 1968 van traginar tota llur vida la sospita de diplomes regalats, que se’ls hi ha donat per tancar un any amb vagues i manifestacions – així va ser – no cal que hi hagi ara una generació que salli handicapada pel Covid19. És vital per ells i pel país.
Tothom parla de la utilitat de l’escola pels fills de la famílies més modestes, fins al punt que el concepte s’ha buidat de sentit. Vosaltres que escolteu Ràdio Arrels, si seu filles o fills de pares obrers, pagesos o empleats, penseu al que us ha aportat l’escola primària i el col·legi, penseu al que seríeu si, com per la generació dels meus pares i avis, no podien mantenir els fills a l’escola i ja treballaven als nou o deu anys.
Jo sun de la generació just abans del “ramassage scolaire”. Tenia deu anys i recordi gravat en la memòria el que va contestar el batlle del meu vilatge, Sant Feliu d’Avall, quan un grup de pares li va demanar de facilitar que els joves puguin anar en autocar al curs complementari d’Illa. Ell era un gros propietari,
de dretes, d’aquests que ofereixen el vi de missa al capellà per guanyar-se el paradís. Va dir : “Jo pagui pels estudis del meu fill a Perpinyà i, que sapigui, hi ha una bona escola primària a Sant Feliu”. Significava : vosaltres obrers i petits pagesos per sempre i nosaltres burgesos i batlles per sempre.
L’escola i l’ensenyament són absolutament necessaris a la majoria dels nins i dels joves, més que qualsevol aspecte material, pel seu futur i pel nostre futur col·lectiu. Durant el confinament hem aplaudit la valentia dels metges i del personal sanitari, com a herois anònims d’una lluita col·lectiva per la nostra salut. Avui, des de Ràdio Arrels, aplaudeixi els ensenyants i el personal d’educació que actualment, en circumstàncies difícils i adverses, asseguren el futur dels nostres joves. Segur que un dia seran també els nostres herois.
Referència àudio: https://www.radioarrels.cat/podcast/810/la-cronica-dactualitat-de-joan-becat- dimarts-08-de-setembre-del-2020