RADIO ARRELS – 15 septembre 2020 – Chronique d’actualité 209
Avec des actes répartis sur tout le territoire, avec cinquante personnes séparées et à l’air libre, la Diada Nacional a été symbolique. Dans la rivalité électorale deux lignes s’opposent. Pour ERC le processus de 2017 est achevé et veut attendre et faire un pacte avec l’État. JxCat, sur le mandat du 1er octobre, veut continuer le processus. Carod Rovira voit un échange de rôle entre les anciennes positions d’ERC et de CiU.
Un 11 de Setembre insòlit, com ho és l’any
Molts temes damunt la taula, però hi tornarem. Per començar sobre l’11 de Setembre. Insòlit, no ?
Hem viscut una Diada nacional de Catalunya insòlita en un context encara més insòlit, el de la pandèmia del Covid19. El virus és en progressió, tant a Catalunya com a França i a Catalunya Nord. Per tant no se podia fer a Barcelona la gran manifestació milionària acostumada cada 11 de setembre. Les reunions eren prohibides a Catalunya i només se permetien grups de cinquanta persones, a fora i amb mesures barrera dràstiques, mascareta i separacions de dos metres.
Per tant, l’ANC i Òmnium Cultural van convocar manifestacions reduïdes a uns cent trenta barris, ciutats o pobles mitjans del país, o sigui en total cinquanta mil participants directes. Se demanava als altres de sàller al balcó o a la finestra de casa seua a les 17h14, és a dir per simbolitzar la data de 1714, on se va prendre d’assalt Barcelona i se va acabar la guerra contra Catalunya. A Perpinyà, la convocatòria davant el consolat d’Espanya era a 16h59 per simbolitzar 1659, any del tractat del Pirineu.
Aquestes normes han valgut fotografies molt curioses, a unes places on s’havia posat un quadriculat de cinquanta cadires a dos metres les unes de les altres i cinquanta manifestants disciplinadament asseguts, un cul per cada cadira. És finalment a Perpinyà que l’acte va ser relativament més fornit, amb més de cent persones i una desfilada pels carrers de la Plaça de Catalunya fins al Castellet. A tot arreu l’acte se feia al davant d’un edifici de l’Estat espanyol, aquí el consolat, com hem dit, o davant d’un edifici a Catalunya, dels impostos, d’un jutjat, d’una estació de RENFE, els trens de l’Estat, etc. La reunió més impactant és la que va organitzar Òmnium Cultural a una avinguda de Barcelona on havia disposat 2.850 cadires, una cada dos metres, amb a cada una un cartell amb el nom o la fotografia d’una persona perseguida per la justícia espanyola per independentista. Materialitzava d’una manera visual i impressionant la dimensió de la repressió, que sempre continua amb més judicis.
A cada lloc, discursos i parlaments. La presidenta de l’ANC, Elisenda Paluzie, va ser enèrgica, dient : “Estem farts de la divisió i la tàctica, i exigim una estratègia”, reclamant la unitat de l’independentisme. Va ser com pixar dins la ribera de dalt d’un pont. L’endemà mateix continuaven les polèmiques partidistes entre ERC i JxCat per posicionar-se per les pròximes eleccions.
Durant la manifestació a Perpinyà, vaig pensar a un llibre de Ramon Sala, “Dieu, le Roi, les Hommes”, molt ben fet i documentat, sobre la història de Catalunya Nord a l’Època Moderna. Com és normal, després de la seua annexió al regne de França, el rei Lluís XIV va aixecar soldats a la nova província per les seues guerres incessants. Detalla tants soldats “fadrins i casats” per tal poble o tal altre. És així que cinc batallons de milícies nord catalanes van participar al setge de Barcelona el 1714. Feien part dels vencedors, per obligació. Diu també Ramon Sala que les festivitats ordenades pel rei Lluís XIV per celebrar la victòria sobre Barcelona no van despertar gaire entusiasme aquí. Per exemple a Prats de Molló se van fer “des feux de joie avec des genêts”. Més barat no és possible.
Quina línia política seguirà l’independentisme català ?
Una lectura de Ramon Sala doncs que recomanes. Hem d’aclarir un poc quina línia política hauria de seguir l’independentisme.
Com a mínim seran dues pel que veig. La creació del partit JxCat, al juny i juliol d’enguany, ha redistribuït els papers i ha canviat la rutina dels partits independentistes. Fins allavontes ERC era una esquerra moderada, que arreplegava del centre fins a gent que venia del comunisme històric, com Raül Romeva. El PDCat, hereu de Convergència, era un centre dreta i una dreta moderada i catalanista.
Però JxCat inclou dins el nucli fundador adherents que se situen clarament a l’esquerra i afirma que vol ser el corrent central d’un país divers que vol anar cap a la República. Jordi Sànchez, el secretari general, declara que és el partit de totes les sensibilitats. Per tant és clar que vol mossegar cap a l’esquerra.
ERC ha immediatament reaccionat, al meu entendre amb poca traça. Pere Aragonès diu que JxCat és l’ex-Convergència, que és a la dreta, i que ERC és a l’esquerra, negant doncs que antics adherents seus són al nou partit. Oriol Junqueras diu que els dos partits no s’han de fer competència, quan fa dos anys que ERC procura arreplegar gent per governar un dia, i que JxCat s’hauria d’ocupar d’estructurar el centre-dreta i la dreta i ell se cuidaria de l’esquerra. És el típic “chacun chez soi et les vaches seront bien gardées”, que no ha funcionat mai en política, car el creixement d’un partit se fa sempre al detriment dels veïns, a Catalunya com a qualsevol país. És natural.
Quina línia diries que tenen els dos partits ?
Se comença a aclarir bastant. Al darrere d’aquesta rivalitat purament electoral s’afegeix una diferència més profunda car és de doctrina. Ha sallit en un interviu d’Oriol Junqueras a Europa Press, i s’ha dit a la premsa que també ha advertit en una conversa telefònica Carles Puigdemont, que una confrontació avui dia amb l’Estat seria perduda, que seria un combat perdut i que cal fer combats guanyants. Per tant no creu en una victòria de l’independentisme, en tot cas ara per ara. Això explica que vulgui tant un diàleg amb l’Estat, car no vol confrontació, només vol governar Catalunya en el marc d’una autonomia i esperar temps millors.
Per tant, a unes pròximes eleccions, sigui a la tardor de 2020, és a dir avançades, sigui al 2021, és a dir cap al final de la legislatura, s’oposaran dues línies ben diferenciades. La del pactisme amb l’Estat d’Esquerra Republicana o la confrontació més activa, que és la de JxCat, ara que és tancada la fase transitòria després de les eleccions sota l’article 155 del 2017. Passi el que passi els dos partits hauran d’entendre’s després per formar govern. Crec que ho faran, però amb línies diferents segons qui mani.
Si arriba primera la llista d’ERC de Pere Aragonès serà per formar un govern de gestió de l’autonomia i d’acords amb el govern espanyol. El procés d’independència serà momentàniament abandonat – digui el que digui ERC durant la campanya – i reportat com a mínim a quatre anys. Si arriba primera la llista JxCat de Carles Puigdemont, la fase d’espera, d’hesitacions i renúncies serà tancada i se reprendrà d’una forma diferent el procés d’independència, fins ara sense dir com.
Evidentment les dues línies són lícites car corresponen a dues interpretacions del referèndum i de la declaració d’independència de l’octubre del 2017. Per Oriol Junqueras i ERC va ser una etapa important, però que ja s’ha acabat amb la represa en mans de l’Estat espanyol. El procés ha mobilitzat però el resultat no hi és. Per tant, per Esquerra Republicana, cal recomençar tenint en compte l’Estat espanyol. Per Carles Puigdemont i JxCat el referèndum i la declaració d’independència són una victòria i un mandat que legitimen continuar el procés per donar realitat a la República, doncs afrontar l’Estat espanyol per portar-lo a negociar. Dues visions radicalment diferents.
Penses que hi ha un intercanvi de papers ?
Fa uns mesos, durant el confinament, analitzant les dues línies de JxCat i d’ERC, us havia dit en aquesta crònica que el partit tradicionalment independentista, Esquerra Republicana, durant temps el sol partit parlamentari amb aquesta ideologia, s’havia tornat pactista amb el govern de Pedro Sánchez i posava la independència per més tard. S’havia tornat pragmàtic i acceptava per ara la relació de forces a favor de l’Estat espanyol després de la repressió. És possible, i seria humà, que la condició de pres polític del seu líder hi tingui influència.
De l’altra banda el PDCat i JxCat, fins allavontes hereus de Convergència, que ERC precisament criticava fa una dècada per ser pactista i pragmàtica, se tornaven més radicals i volien continuar en procés d’independència sense parar.
Resulta que fa una setmana l’expresident d’Esquerra Republicana, Josep Lluís Carod Rovira, diu el mateix sobre el seu antic partit. Al Matí de Catalunya Ràdio ha declarat que ERC s’ha convertit en una nova CiU i parla d’un “intercanvi de papers”. Ha comentat que l’antiga CiU se caracteritzava per pactar amb Madrid, pragmatisme, per la tàctica de “peix al cove”, és a dir recuperar el que se pugui, de ser un partit amb imatge d’ordre. Conclou : és ERC avui, que vol reforma i no ruptura. Si ho diu ell, que ha vist de l’interior, l’haurem de creure.
Referència àudio: https://www.radioarrels.cat/podcast/818/la-cronica-dactualitat-de-joan-becat- dimarts-15-de-setembre-del-2020