RADIO ARRELS – 22 mars 2022 – Chronique d’actualité 333
Quatre jours de violences dans la rue font promettre de parler d’une autonomie corse que le gouvernement de l’État avait bloquée pendant cinq ans. Déclarations intempestives de M. Borrell et incontinence verbale avec des conséquences négatives pour l’Ukraine.
L’autonomia de Còrsega, a debat?
Tractarem d’actualitat. Una actualitat que ens porta a Còrsega. L’autonomia de Còrsega, a debat?
Ràdio Arrels ho ha anunciat al seu informatiu, Yvan Colonna s’ha mort. L’assassí del prefecte Erignac ha estat assassinat dins una presó d’alta seguretat. Ara l’autonomia de Còrsega serà a debat? És una interrogació car no crec gaire a les promeses d’un ministre a finals de mandat que firma un paper que no el compromet a res sinó començar a parlar d’una autonomia per Còrsega. I si se’n parla no crec que s’acabi fent, en tot cas com se m’imaginen els corsos.
En efecte l’autonomia a la francesa no té gaire a veure amb l’autonomia que tenen les comunitats espanyoles. Catalunya pensa que no en té prou i els partits més moderats en voldrien més. Els altres voldrien directament tot, és a dir la independència. Pels corsos obtenir el que té Catalunya seria un somni.
Fa uns anys me van convidar a Bastia per explicar com era i com funcionava l’autonomia de Catalunya i altres regions espanyoles. Pels meus auditors era un objectiu polític, com un model a aconseguir. Havien també convidat un diputat del parlament escocès que va explicar com era la seua, que és menys ampla que la de Catalunya.
D’una manera habitual a França sempre li cal violència per tractar els problemes que se podrien resoldre parlant i fent alguna concessió. Hi ha un fons de violència permanent. Al segle XIX va ser el país de les revolucions, als anys trenta del segle passat se van veure molts afrontaments greus. Les vagues hi són molt dures. No cal recordar el Maig del 68, més recentment les armilles grogues i ara les manifestacions actuals a Còrsega.
Se pot tenir una idea de l’autonomia a la francesa amb la que s’ha atorgat a la Polinèsia, amb capital Tahiti. La Polinèsia francesa no ha estat mai un departament. Era un territori d’ultramar, un nom delicat donat al que quedava de les colònies franceses. Va tenir un estatut d’autonomia interna l’any 1984, definitivament aprovat el 1996. El text diu que se governarà lliurement i democràticament, però la realitat és més minse. Pot ajudar la gent, al desenvolupament econòmic, l’Estat consulta per certes coses, com l’audiovisual, cosa que significa que és ell qui decideix. De fet, és com per les regions a França mateix.
Ah sí! Se poden fer lleis de país sobre els temes polinesis. Però han de ser prèviament aprovades per l’Estat per decret abans de ser votades localment sense esmenes. El francès és la sola llengua oficial i les llengües polinèsies són llengües dites usuals que se poden ensenyar. Doncs com les llengües regionals, ni més ni menys.
Per les autonomies espanyoles, quan l’Estat cedeix una competència, no la supervisa ni l’exerceix. Passa a l’autonomia que hi té el finançament, directe o amb dotació de l’Estat, i té la capacitat de fer lleis i decrets d’aplicació. És el cas pel medi ambient, la cultura, la llengua, el dret civil, entre altres. Hi ha competències compartides on l’Estat fixa les normes o el marc i l’autonomia fa les lleis d’aplicació i gestiona tota la competència, com la salut, l’educació o l’economia. Quan l’Estat no és d’acord, no és per sobre de l’autonomia sinó que porta el cas davant del Tribunal constitucional que decideix. Ara bé és ell qui designa els jutges. Se veu que la diferència entre els dos és abismal.
Com veus el que passa avui a Còrsega?
Per entendre el que ha passat a Còrsega crec que cal tenir presents dos elements: la situació política on dominen els partits independentistes i autonomistes corsos des de dues eleccions, i les conseqüències de l’assassinat del prefecte Erignac l’any 1998 i ara de la mort d’Yvan Colonna.
A les eleccions regionals de Còrsega del desembre del 2017, o sigui mig any després de l’elecció del president Macron, els dos partits principals corsos, un més autonomista, l’altra més independentista, van guanyar les eleccions de manera clara: 56% dels vots i 41 diputats elegits sobre els 63 de l’assemblea.
L’autonomista Gilles Simeoni presideix el govern i l’independentista Jean-Luc Talamoni l’assemblea regional.
Volien negociar un estatut d’autonomia amb l’Estat. El primer ministre Édouard Philippe telefona immediatament al nou president, prometent negociacions. La ministre encarregada de les col·lectivitats territorials va a Còrsega al gener i se posen d’acord sobre el mètode: parlar primer de les coses que se poden fer sense canviar la constitució i deixar el més difícil per més tard. Era raonable. Però tot s’ensorra i res no avança.
Pitjor, en un viatge a Còrsega per l’aniversari de l’assassinat del prefecte Erignac, el president Macron modifica a l’últim moment el seu discurs amb una obertura prevista i la negociació s’acaba. És una ocasió perduda. Pitjor, hi ha a Còrsega el sentiment que l’Estat no respecte els resultats electorals ni les seues promeses. És veritat, el govern i el president de l’Estat han torejat l’assemblea i els elegits corsos. Amb l’agreujant que la violència havia estat abandonada uns anys abans per jugar la carta política, és a dir guanyar eleccions i negociar.
Noves eleccions al juny del 2021, l’any passat. Els nacionalistes corsos tornen a guanyar amplament: 40 escons sobre 63. Demanen a negociar un estatut i res. Entre les excuses del Covid19 i de la campanya presidencial que s’apropa, cap negociació. Per tant molts elegits i una part de la gent de Còrsega veuen que durant tota la presidència Macron i la legislatura no ha passat res i que guanyar eleccions, passar per la via pacífica no serveix a França. Aquí teniu el primer element de comprensió del que ha passat a Còrsega.
L’altre tema important, que marca l’actualitat avui és el cas d’Yvan Colonna.
El segon element són les conseqüències penals de l’assassinat del prefecte Erignac. El cal condemnar clarament. No se mata la gent. A més tenia costum de caminar sol dins Ajaccio, sense guarda espatlla. Se van fer arrestacions. Se va veure anys més tard que havien estat massa amples, però en un primer moment se pot entendre. Els tres membres del comando, segons dirà la justícia, seran condemnats a la presó a perpetuïtat, l’autor suposat de l’assassinat, Yvan Colonna -mai no ho ha reconegut- i dos més. Dos altres, Jean Castela i Vincent Andriuzzi, tenen trenta anys de presó i quatre altres de quinze a vint-i-cinc anys de presó per complicitat.
Castela i Andriuzzi fan un recurs i el 2006 són absolts per la justícia i declarats no culpables. Han passat set anys a la presó. Els altres són en presons d’alta seguretat, lluny de Còrsega, amb un règim especial molt dur, pel qual França serà condemnada pel Consell d’Europa. Però com Espanya, no en farà cas. És clar que hi ha un acarnissament, una voluntat d’agreujar el càstig per les pitjors condicions possibles.
L’estrangulació d’Yvan Colonna a la presó per un jihadista ha estat la metxa que ha fet esclatar l’incendi. Manifestacions i violències a Còrsega. Per fer baixar la pressió se treuen les condicions extremes de detenció dels dos altres detinguts a perpetuïtat. És a dir que sota la pressió del carrer l’Estat francès finalment fa el que el Consell d’Europa li demanava. Perquè no s’havia fet abans?
Ja heu vist que no era prou. Massa tard i massa poc. El ministre d’interior Darmanin, amb ordres del seu amo, ha vingut a Còrsega per prometre de parlar d’autonomia i per firmar una declaració en aquest sentit. Però qui s’ho creu? El més lamentable al meu parer és que s’ha demostrat que se desbloquegen més les coses amb quatre dies de manifestacions amb violències que amb dues eleccions guanyades i cinc anys de paciència sense resultats.
És un missatge terrible que ha donat el govern, tant pel menyspreu de les eleccions democràtiques com per la incitació a futures violències a altres llocs i per altres motius per aconseguir reivindicacions.
Més borrellades d’en Borrell
Queden uns minuts. T’agradaria comentar encara més borrellades d’en Borrell.
La notorietat de la borrellades, les burricades d’en Borrell, ha saltat d’Europa cap als Estats Units, on se’n parla. Segons les seues patinades, el Sr. Josep Borrell oscil·la entre el còmic i el tràgic.
El còmic, o tragicòmic si se pensa al context, és quan davant del parlament europeu, en resposta a l’agressió de Rússia contra Ucraïna i parlant de la resposta europea, diu: “Talleu el gas a casa vostra i disminuireu la dependència de qui ataca Ucraïna”. Efectivament, és la resposta ferma i la gran ajuda que els ucraïnesos esperen d’Europa. Més seriosament, nos podem demanar com se fa que no veu el ridícul de la seua declaració quan a l’ordre del dia hi ha l’ajuda militar massiva i les sancions econòmiques. Evidentment Borrell s’ha quedat ridícul. Ara se’l coneix com l’home que talla el gas.
Josep Borrell té tant afany de protagonisme, vol ser tant el que anuncia primer a la premsa les decisions del Consell de la Unió Europea, al qual assisteix com a representant pels afers exteriors, que deixa escapar decisions que no hauria de dir car no són preses. S’havia decidit una primera ajuda de cinc cents milions d’euros i, en una conferència de premsa, anuncia que n’hi haurà una segona, quan no havia estat acordat. El canceller alemany va declarar després que no se’n havia parlat.
Tot això faria somriure, però hi ha més greu. N’ha parlat la premsa catalana, VilaWeb, Nació Digital per exemple, Antena 3 a Madrid, reprenent una informació de la premsa americana. A l’inici de la guerra, quan el president ucraïnès reclamava avions i que l’OTAN el volia ajudar en sotamà, Borrell va ser un inconseqüent, un irresponsable, pitjor, un personatge nefast car se li deu que Ucraïna no tingui avions de l’OTAN.
Josep Borrell va declarar a la premsa que se posaria a la disposició d’Ucraïna avions de les forces poloneses de l’OTAN, o sigui 28 avions. Hauria estat possible si s’hagués mantingut en secret. Com que Borrell ho havia esbombat, els Estats Units i l’OTAN van recular per no entrar en conflicte directe amb Rússia i l’ajuda no va tenir lloc. Els ucraïnesos poden dur gràcies Sr. Borrell, nou enfonseu encara més.
Ja sabíem que era un personatge impresentable, però ara se transforma en un personatge nociu i fins i tot perillós.
Referència àudio:
https://www.radioarrels.cat/podcast/1625/la-cronica-dactualitat-de-joan-becat- dimarts-22-de-marc-de-2022