RADIO ARRELS – 29 mars 2022 – Chronique d’actualité 334
Les meetings veulent réanimer la campagne mais i8ls ne sont pas aussi suivis qu’en 2017. Les sondages divergent sur les intentions de vote. L’armée russe montre ses faiblesses et la guerre met en évidence le patriotisme et le ciment de la société ukrainienne. Réactions épidermiques et souvent violentes dans les médias après l’annonce d’une possible autonomie de la Corse.
Comença la campanya electoral oficial
L’actualitat vista i comentada per en Joan Becat. Començarem amb l’inici de la campanya electoral a l’Estat francès.
Aquest cap de setmana ha començat doncs la campanya electoral per l’elecció del president de la República a França. Me direu que no és una notícia car fa un any que alguns s’hi van posar i fa sis mesos que tots han començat, entre primàries i precampanya. Estem a prop de la saturació. Ara bé només falten menys de dues setmanes per la primera volta i un mes per la segona.
Molts l’han aprofitat per fer mítings que volien ser multitudinaris i decisius per rellançar la seua campanya. Alguns van ser prou grossos però cap de multitudinari. Jean-Luc Mélenchon ha fet el seu a Marsella, on va ser elegit diputat. És a dir que amb una pedra mata dos pardals. És el míting de la presidencial i al mateix temps li prepara l’elecció legislativa que seguirà d’aquí dos mesos. Hi havia molta gent, tot i que dins la plaça del Prado els assistents eren prou a l’ample. Els organitzadors han declarat 35.000 participants, per tant podeu dividir per dos per ser a prop de la realitat. Altres fonts han dit 15.000. Ara bé, fa cinc anys al mateix lloc n’havien declarat cent mil. Fins i tot si els dividim també per dos, eren més que diumenge.
La competència principal era amb l’Eric Zemmour, que reunia els seus seguidors a la plaça del Trocadero a París, davant de la Torre Eiffel. Aquí també els organitzadors en preveien cinquanta mil i el Zemmour va escalfar la gent amb “Vous êtes 100.000!”. Cosa absolutament impossible i els cinquanta mil també, car la plaça plena de gom a gom només pot contenir 45.000 persones i aquí també eren a l’ample. Per tant eren menys. Ara bé, si comparem Zemmour ha enfonsat Mélanchon.
Qui ha estat més discret és l’ecologista Yannick Jadot car ha fet míting a la sala de Zenith a París, que conté quatre mil places i era gairebé plena. És més modest que els seus contrincants però és content car és al doble del més gran míting electoral dels verds fins ara. Si està content me n’alegri per ell, però vaig pensar que l’ecologisme polític té un problema gros, car els milers de seguidors reunits a París eren l’equivalent dels joves que van manifestar pel clima a Perpinyà abans del Covid19. Van ser desenes de milers a París i altres grans ciutats. Tot això fa reflexionar.
Qui no ha estat presenta a la reunió dels seus seguidors és Valérie Pécresse, que té Covid. Ja havia fet el seu míting on la seua prestació va ser criticada per la premsa i per membres del seu partit, que no semblen suportar-la gaire. Me fa l’efecte que els Republicans li fan fer un camí de creu. M’ha fet pensar al camí de creu que en el passat els socialistes han fet patir a la Ségolène Royale. Perquè són dones? Si no la volien perquè l’han posada?
També ahir han sallit els sondeigs de l’inici de la campanya oficial. Com per les estadístiques de presència als mítings us recomani de no en creure cap, car hi ha bastanta diferència entre ells. Per exemple si se pren el sondeig IPSOS, habitualment prou seriós, i un altre que fa la mitjana de diferents sondeigs, Macron té 31% per l’un i 28% per l’altre, Le Pen 14,5 pel primer i 19 per l’altre, Zemmour 13 i 10,5 i Mélanchon 12 i 15. Hi ha molta diferència, doncs qui creure? Per Pécresse amb 10 o 11, i pels petits candidats, com diuen, no hi ha tanta diferència. Me fa estrany de sentir que la candidata socialista, l’ecologista i el comunista siguin dins els petits candidats. Ara bé, la veritat la teniu vosaltres votant el 10 d’abril.
L’exèrcit rus passa l’examen davant l’OTAN
Altra tema d’actualitat que comentem avui és l’exèrcit rus passa l’examen davant l’OTAN?
Sí. És la interpretació que faig, deixant de banda les atrocitats que els russos fan a Ucraïna. L’exèrcit rus és considerat com un dels tres grans exèrcits, molt per sobre dels altres, després dels Estats Units i la Xina. El president rus Vladimir Putin fa deu anys que el reforça. Els cent cinquanta mils soldats russos reunits a les fronteres d’Ucraïna per maniobrar, com deia des de fa mesos, i tot el material acumulat, milers i milers de tancs i canons, feien tremolar tot Europa.
La diferència amb el modest exèrcit ucraïnès era tal que tothom pensava, el propi Putin i els governs i opinions d’Europa, que amb pocs dies se menjaria Ucraïna, que la partida era acabada abans de començar. A la sorpresa general no ha estat així. Fa avui dia 34 dies des de l’inici de la invasió russa i sembla que hi haurà guerra encara per temps. Com pot ser?
Perquè fins i tot si Putin acaba guanyant, arrasant tot, matant desenes de milers de civils i belleu ofegant els valents combatents ucraïnesos, aquesta guerra serà un fracàs per Putin i per Rússia. Ja hi han perdut molt, a començar per la credibilitat. El seu exèrcit ha ensenyat les seues febleses i la seua impreparació a tot el món i especialment a l’OTAN. Tot passa com si, armant els ucraïnesos i utilitzant-los com a tropes sacrificades, l’OTAN estava perllongant la guerra i fent passar les proves d’un examen a l’exercit rus.
No tinc més informacions que les que vosaltres teniu i el que podia saber sobre els països d’Europa de l’est i de l’ex món soviètic, però alguns elements d’explicació ressalten.
L’element decisiu han estat els ucraïnesos mateixos. Des de la Revolució de Maïdan del 2014, del nom de la plaça central de Kiev on se reunien, i del canvi d’un govern pro-rus per un govern pro-europeu, la Ucraïna ha fet l’experiència de la democràcia. Això ha estat insuportable a Vladimir Putin i és el motiu real de la guerra. Però amb poc temps s’ha consolidat la identitat ucraïnesa. La guerra actual ha acabat de cimentar el patriotisme ucraïnès, totes tendències reunides. Sempre el 2014, amb la primera agressió russa encoberta al Donbass i l’annexió de la Crimea, Ucraïna ha procurat reforçar el seu exèrcit. Evidentment lluny de la potència de l’exèrcit rus.
Però amb la nova guerra d’agressió russa s’ha vist que comptava molt la moral dels combatents. És evident que la tenen els ucraïnesos i els hi fa falta a moltes tropes russes. Els ucraïnesos no tenen més avions car el primer dia, poques hores després d’anunciar la invasió, Putin ha fet destruir els aeròdroms militars i els avions. Tenen pocs tancs i no poden fer cap gran contraatac. Però amb els míssils europeus i americans i llur coratge han reeixit a bloquejar ara per ara l’avançada russa.
L’exèrcit rus ha patit fins ara pèrdues que semblen enormes. Les dades són molt diferents segons les fonts russes o occidentals, però es pensa que són d’uns quaranta mil soldats fora de combat entre morts, ferits i presoners, o sigui més del quart dels efectius. Els tancs i vehicles blindats destruïts se compten per milers. Uns ucraïnesos se dediquen a fotografiar-los i a fer un fitxer per ser segurs que no se compten dues vegades els mateixos, i el pengen a la xarxa. També l’OTAN els pot comptar amb imatges de satèl·lits.
Les pèrdues són tals que la tàctica russa ha canviat. No anar tant endavant i avançar pas a pas, bombardejant ciutats de lluny car tenen una considerable artilleria. Tampoc no cal creure que les zones ocupades pels russos que apareixen en els mapes de les televisions franceses siguin totalment controlades per l’exèrcit rus. Controlen les carreteres i assetgen ciutats però deixen moltes bosses de territori no controlat on els ucraïnesos són actius.
La impreparació de l’exèrcit rus s’ha feta evident. Falta l’aprovisionament en gasolina, en menjar, en material. La corrupció ha fet que des de fa anys els propis oficials russos s’han venut el materials més modern, els telèfons, les erugues (les chenilles) dels tancs, etc. Fins a punt que el comandament i els oficials utilitzen antics mitjans de transmissió o el seu propi telèfons mòbil per donar ordres. Se’ls pot doncs localitzar -sis generals russos són morts- i no cal perdre de vista que tots els ucraïnesos entenen i parlen el rus. L’invers no és cert.
Finalment, és incomprensible que Putin hagi llançat la seua ofensiva a finals d’hivern i a principis de primavera, quan el desglaç transforma carreteres, camps i el país en un gran fangar. Passa a Ucraïna exactament com a Rússia. Que el Napoleó I o els alemanys d’Hitler no ho sàpiguen, però l’exercit rus no coneix el país? Probablement se pensaven que tot seria acabat el una setmana d’hivern i que no tindrien l’enfangament de la primavera. Ingenus o tontos, a més de criminals?
Còrsega fa rebrotar el nacionalisme francès
Un altre tema per acabar, el de Còrsega que fa rebrotar el nacionalisme francès.
Sí, el pitjor nacionalisme francès. Amb la visita del ministre d’interior Darmanin i el seu anunci de negociar una autonomia, i l’enterrament d’Yvan Colonna a Còrsega s’han disparat a França les reaccions epidèrmiques i sovint violents de periodistes i de polítics, molts dels quals m’han xocat i m’han fet vergonya per ells. Molta incomprensió, molta intolerància al límit del racisme. Molts excessos de vocabulari que, molt probablement, fan rebrotar, fan seller el que hi ha en el trefons de molts francesos i que no és gaire lluent, al meu parer.
Per exemple a “28mn” a Arte, una emissió habitualment ponderada, el títol del tema era “En Corse, un assassin transformé en héros”, i un dels periodistes deia: “La Corse célèbre un criminel comme s’il était un saint”. Se tracta d’excitar els auditors? O bé se tracta d’explicar el que passa a Còrsega amb tots els matisos necessaris? Quan parlen de Còrsega han de descuidar la seua deontologia com a periodistes? Doncs ho fan.
A la cadena de televisió de France Info un jurista de la pròpia casa deia: “L’autonomie ça veut dire moi je suis là, toi tu n’es pas chez toi”. Estupidesa, burricada. Si la Còrsega té autonomia serà a benefici de tots els habitants, siguin del país o hagin vingut a estar-s’hi. Un altre intervinent deia: “Je ne veux pas d’autonomie. Je suis Français. Je suis le frère de tous les Français”. Com si qui volia autonomia no tenia sentiments. Això ho deia el Sr. François Reynaert, periodista a L’Observateur, un diari segons diuen progressista i un senyor que jo pensava més seriós i no tant inflamable.
Un altre convidat deia: “L’autonomie c’est la première marche vers l’indépendance”. L’animador li fa remarcar: “C’est le cas de l’Écosse”. I el convidat li contesta: “Pour l’Écosse je suis pour, car elle veut entrer dans l’Europe”. Lamentable i incoherent. Que sapigui Còrsega no vol seller de la Unió Europea. El que vol és un poc més d’autonomia administrativa dins el marc francès. És sensat i no és cap revolució. A tot França li caldria més autonomia per les regions. Els corsos ensenyen el camí.
Referència àudio:
https://www.radioarrels.cat/podcast/1635/la-cronica-dactualitat-de-joan-becat- dimarts-29-de-marc-de-2022