RADIO ARRELS – 10 décembre 2019 – Chronique d’actualité 169
Le système de retraites est arrivé à ses limites et les diverses caisses créent des inégalités. Le projet d’un système unique par points, encore non concrétisé, soulève des oppositions avec des grèves et des manifestations à caractère politique ou corporatif. Les célébrations religieuses résultent souvent de la superposition de croyances et de symbologies de religions successives. C’est le cas de Noël et de la crèche où la naissance de l’enfant Jésus s’efforce de remplacer et d’édulcorer, sans l’effacer totalement, la célébration du culte solaire du solstice d’hiver et de la fertilité annoncée.
La reforma de les jubilacions
Crònica d’actualitat de Joan Becat. Actualitat que anirem tractant amb punt variats, començant pel tema del dia, la reforma de les jubilacions.
Aquesta setmana i probablement les pròximes, no nos podem estalviar de parlar de la reforma de les jubilacions i de les protestes, de les vagues i manifestacions que l’acompanyen. Doncs, parlem-ne. Només unes quantes consideracions personals sobre el tema i el que l’envolta.
Cal començar per dues constatacions que són evidents per a tothom. Fins i tot els que són contraris a la reforma i que són contra aquestes evidències que us diré ara saben que són realitat, encara que no ho vulguin admetre.
Primer, el sistema tal com és crea diferències entre la gent. No tothom és tractat de la mateixa manera. No dic que hi ha privilegiats, com he sentit a dir en els mitjans de comunicació, però sí que algunes professions o grups corporatius tenen avantatges que d’altres, més nombrosos, no tenen i s’ho mereixerien també. Mentre les caixes dels règims especials eren equilibrades, la desigualtat hi era, però era suportable pels altres perquè no pagaven. Però ara que diverses caixes són deficitàries perquè hi ha menys actius i més jubilats, i que són els diners públics que tapen els forats, amb els impostos de tothom, i que el dèficit global anirà creixent, les diferències de tractament se fan insuportables per sempre més gent, amb a més un sentiment d’injustícia que creix.
L’altre element és que el sistema actual ha arribat al seu límit. Com sabeu, no són les vostres cotitzacions que pagaran la vostra retreta. Elles serveixen a pagar les dels vostres pares. Són els actius actuals que paguen les jubilacions d’avui. L’evolució de l’esperança de vida i de la societat han canviat els equilibris.
Abans, fa seixanta anys – sembla lluny però és quan els jubilats d’avui eren joves -, l’edat mitjana de la mort superava de poc l’edat de la jubilació. La gent prenia la retreta per morir pocs anys després. Les retretes no costaven gaire. Avui, pels homes com per les dones l’esperança de vida supera de vint-i-cinc o trenta anys l’edat de la retreta. Sun el primer a beneficiar-ne. Mes cal reconèixer que les retretes d’avui costen car, fins i tot quan hi ha bastant jubilats que no tenen prou pensió.
Paral·lelament, els joves fan més estudis. Abans, fa seixanta anys, la majoria d’una generació treballava ja a partir de catorze, setze o divuit anys. Ara són deu anys més. Quan vaig fer la llicenciatura érem uns trenta per tota l’acadèmia de Montpeller, ara són més de mil per la mateixa disciplina. És millor, evidentment, però la vida activa de les generacions actuals ha disminuït i cotitzaran menys anys per jubilats que viuen molt més vells. A més hi ha poca natalitat, cosa que fa un futur més negre encara pels jubilats de demà, que són els actius d’ara. Per això, entre moltes altres raons, cal compensar amb la immigració, es vulgui o no es vulgui.
Entrem més a fons. Els treballadors de molts règims especials, que són els més de punta dins la protesta, com els xeminots, els del gas i de la electricitat, de la RATP i altres serveis públics concernits, tenen el sentiment que se mereixen els seus avantatges car se`ls han guanyat per les lluites socials que han fet dins el passat. És veritat, com també és veritat que les seues situacions han canviat i que no s’ajusten tant als arguments que justificaven aquests avantatges. Els arguments eren la penibilitat de les feines a les locomotores alimentades en carbó posat a la pala, a la confecció i reparació de les vies dels trens, o la instal·lació de les línies elèctriques, etc.
Recordi el meu oncle Matías, un cosí de ma mare, que s’ha passat la vida pujant i baixant dels pals elèctrics per tots els temps. Treballava “a la línia”, com se deia, i va acabar cansat i molt castigat físicament quan se va jubilar uns quants anys més d’hora que els altres treballadors d’allavontes. Mon pare també va acabar cansat i castigat a la jubilació, però anys més tard que el meu oncle, a 65 anys car era un obrer peirer i no beneficiava de cap avantatge ni privilegi. Només va poder estalviar-se un any car havia estat resistent dins un maquis armat durant la guerra. Dins les dues situacions hi havia la mateixa penibilitat, però amb dues jubilacions diferents.
Però això és del passat, tot i que aquestes diferències existeixin sempre. Avui la major part dels xeminots o dels d’EDF i GDF no fan més les vies ni les línies elèctriques. Molts d’aquests treballs són externalitzats, com diuen, és a dir fets per empreses privades exteriors, que utilitzen treballadors menys pagats per aquestes feines dures, amb una jubilació a l’edat legal, com pels peirers, els obrers agrícoles, els empleats i tots els altres, mentre els empleats i obrers de la SNCF i d’EDF que substitueixen continuen beneficiant del seu estatut.
No cal mai generalitzar, ni tirar les situacions cap avall. No cal dir cal que baixin. Cal tirar tothom cap amunt, però és evident que cal harmonitzar les situacions i els drets de tots i, més que tot, cal prendre en compte la penibilitat de molts mestiers amb les realitats d’avui dia. Segons el meu parer és la variable principal que cal introduir dins qualsevol nou sistema de jubilacions.
Per compensar el desequilibri que hem dit entre actius i jubilats, si és cada vegada més necessari que intervinguin els nostres impostos, car en el futur no hi haurà prou diners, doncs caldrà pagar amb els impostos una part de les jubilacions. Aquí rau la solidaritat i no entre gent del mateix ram. Per tant és evident que no hi pot haver sistemes diferents, sinó un sol. Cal establir la igualtat de tots els ciutadans, però amb la necessitat que en el pas de l’un a l’altre no hi hagi sacrificats. En aquest sentit, entenc i comparteixi les preocupacions dels ensenyants. Que hi hagi el sistema actual o un règim únic per punts no hauria de ser per ells un punt de bloqueig, com ho és pels xeminots o la RATP, que defensen posicions corporatives. Però en llur cas, sí que és preocupant la perspectiva de veure baixar la jubilació en passar d’un sistema a l’altre. Hi ha debat per saber si les simulacions donen menys 20%, 30% o més. No ho sé, però el cert és que les jubilacions dels ensenyants baixaran. Per tant per a evitar que siguin dins els perjudicats per la reforma caldrà evidentment compensacions, tant en un augment de salaris (que faran més punts) com en el càlcul de la jubilació. Tal com veig les coses són sobre aquests aspectes que s’han de fixar els sindicats i els manifestants. Per ells, aquest és el combat i no cap altre.
Tancaré, ara per ara, amb una observació de càndid, de “naïf”. Tots els sindicats, els manifestants, més la France Insoumise i el Rassemblement National, segons he sentit als mitjans de comunicació, demanen que s’abandoni un projecte que ara per ara no existeix. El sabrem demà. Suposi que a l’estranger deuen pensar : “Ils sont fous ces Français !”
Nadal i altres creences de substitució
Vet aquí algunes reflexions sobre el tema d’actualitat de les jubilacions. Seguirem ara parlant del Nadal ?
La crònica d’ahir de Mité Pull sobre el pessebre m’ha fet rememorar totes les simbologies de les festes religioses i la gran superposició de creences dins aquestes celebracions. La campiona d’aquesta estratègia d’absorció de les creences i dels símbols de les religions anteriors, posant per sobre els símbols cristians per sobre, “ôte-toi de là que je m’y mette”, és probablement la religió catòlica. Aquesta és, diguem la seua manera dolça d’operar, que va alternar amb la manera brutal de les conversions forçades, de les execucions dels pagans o anticristos, que ren simplement els creients de la religió que ella combatia.
Avui dia se critica amb raó la intolerància i les matances que se fan en nom d’un islam cec i sectari, però la palma se l’emporten els colonitzadors i missioners espanyols i portuguesos a Amèrica, els creuats a l’Orient mitjà, i les guerres de religió i la inquisició a Europa durant segles.
Deixant de banda aquest proselitisme coercitiu, és un fet que moltes festes religioses o santuaris modestos o més concorreguts se superposen a creences anteriors o a llocs on hi havia cerimònies i celebracions. És el cas de Nadal, posat al solstici d’hivern, amb tota la simbologia que l’envolta, i la Sant Joan pel solstici d’estiu. Per exemple és conegut que la patrona de Mèxic, l’estimada verge de Guadalupe, té la seua basílica on hi havia un culte indígena anterior. Aquesta verge va aparèixer a Juan Diego Cuauhtlatoatzin, que era indi. La verge de Guadalupe és morena amb una cara d’índia, Això només podia facilitar la cristianització de la població mexicana. És una verge que s’ha revelat. A molts santuaris hi ha a Catalunya una veneració per verges trobades dins la terra o una cova, o revelades car han parlat, en general a un home, un pastor, o que han trobat marrans o toros, és a dir mascles, i la verge que sall de terra o de la cova és un evident símbol d’un culte més antic a la fertilitat, a la terra mare.
L’evocació del pessebre m’ha donat ganes de tornar a llegir el llibre de Xavier Fàbregas, “De la cuina al menjador”, que us recomani. Era un especialista de teatre català i antropòleg. Va venir a Perpinyà amb conferències per nos ajudar als inicis dels estudis catalans. També he pensat a l’amic Joan Prat i Carós, un antropòleg que ha estudiat les festes populars i la interpretació de la mitologia. El solstici d’hivern és la nit més llarga de l’any, però és alhora el moment a partir del qual el dia creixerà, amb el renaixement de la natura i de la vida. Se veu que ja se celebrava a l’època prehistòrica a Anglaterra a Stonehenge i altres llocs, i a l’època celta, dita “gauloise” a França, i per moltes religions.
Aquests autors mostren que Nadal i el pessebre són la barreja de dues coses. D’una banda, casualment o volgudament, és el dia on neix Jesús, el fill de Déu. No podia ser el fill d’un home i, per tant, sant Josep és impotent. Quan Josep té dubtes veient la seua dona Maria embarassada, és l’Esperit sant i el cel que li expliquen que no passa res i el tranquil·litzen. És un clàssic, fins i tot en el teatre de bulevard, on l’amic galant explica al marit cornut que no ha passat res amb la seua esposa. Personalment trobi poc encertat que a Catalunya i a Espanya la festa dels pares sigui per la sant Josep, que és l’únic del qual és segur que no era el pare. És de molt mal auguri.
Però la simbologia va més lluny, car tot és asèptic al pessebre i sense referència a la fecundació. A més de Josep impotent, Maria és verge, el bou és un animal castrat. A França se l’acompanya al pessebre per un burro que, entre nosaltres, Déu n’hi do l’energia reproductora que té un burro, però tradicionalment és una mula, que és un híbrid que no se pot reproduir. Només l’Esperit Sant ha fecundat, però com que diu la religió que no té forma humana…
Xavier Fàbregas explica que el paganisme anterior no ha pogut ser esborrat del tot per la castració religiosa catòlica, i que se fa evident amb la missa del gall. El gall és un símbol solar car crida el sol i la llum de matinada. Pel dinar tradicional hi havia un gall farcit, amb molta abundància de menjar i de beguda, per a celebrar l’any solar que començava. També a l’esmorzar tradicional de Nadal, els dos ous ferrats i una rosta, que és allargada, o amb una arengada, que també ho és allargada, són un símbol fàl·lic evident, símbol de fertilitat.
De fet el paganisme i les creences antigues són dins tot el que envolta Nadal, entre altres el pessebre. El caganer dels pessebres catalans fertilitza la terra, tothom ho creu, però és sobretot un símbol d’abundància, de vida més bona i opulent. Si és vestit de calces de pana, de vellut, i fuma pipa (el tabac era car) és que és un pagès que té prou recursos i més bona vida. Se diu d’un pobre que és un caga-poc o un caga prim. Si de menja molt se caga molt i si se menja poc se caga poc, diu la saviesa popular. Per tant el caganer és també una manera prosaica de les perspectives de més bona vida en l’any que neix i que, ves per on, és també l’aniversari del naixement del nen Jesús. Quina més modesta i concreta aportació fa el caganer a una abundància esperada.
Referència àudio: https://www.radioarrels.cat/podcast/426/la-cronica-dactualitat-de-joan-becatdimarts-10-de-desembre-del-2019