Membre depuis le 15 novembre 1991 de
la Section de philosophie et des sciences
sociales de l’Institut d’Estudis Catalans

Semaine d’attente en Catalogne et en Espagne. La grève ne prend pas sa retraite.

RADIO ARRELS – 17 décembre 2019 – Chronique d’actualité 170

Que se passera-t-il avec le Barça-Madrid et le Tsunami Démocratique, avec les négociations entre ERC i els socialistes, où un archevêque néofranquiste s’invite, et avec le Tribunal Européen pour Oriol Junqueras, pour lequel diverses possibilités sont évoquées. Le premier ministre a présenté la réforme des retraites mais les grèves et les manifestations s’approfondissent avec l’apport des syndicats modérés révulsés par l’introduction d’un âge d’équilibre.

Setmana d’espera a Catalunya i a Espanya

Ens vols parlar per començar d’una setmana d’espera a Catalunya i a Espanya.

Tothom espera què passarà aquesta setmana. Què passarà amb el partit Barça-Madrid i el Tsunami Democràtic ? Què passarà amb el Tribunal Europeu i la pregunta d’Oriol Junqueras ? Què passarà amb les negociacions entre ERC i els socialistes, que s’allarguen ?

Per Esquerra i el PSOE, és com si uns i altres esperaven el regal de Nadal o dels Reis d’Orient per decidir-se. Mentrestant les pressions continuen sobre Pedro Sánchez contra el pacte amb Podemos i amb els independentistes catalans. Com ja hem dit aquestes pressions venen de tots costats, de la dreta, de les grans empreses espanyoles i del propi PSOE.

No són els sols a manifestar-se. L’església espanyola s’hi posa i fa política. En realitat n’ha fet sempre, amb declaracions o per la seua situació i actuació a Espanya on fa cursos de religió – només la catòlica – a les escoles i on la conferència episcopal té mitjans de comunicació virulents i pren posicions públiques constantment sobre temes polítics. Doncs la setmana passada l’arquebisbe de València Cañizares en la seua carta setmanal, amb repercussions mediàtiques a tot Espanya, titulava “Alerta, alerta !”, “Espanya és en perill” amb el pacte Sánchez-Podemos, que per ell és “un canvi cultural” i “la imposició d’un pensament únic”. No el pensament únic que ell vol imposar sinó el que anomena “un acord entre socialistes i ex-comunistes”.

Diu que aquest pensament únic “pretén generalitzar a tots la eutanàsia, la ideologia de gènere, el feminisme radical” i “la memòria històrica que fomenta l’odi”. Fomentar l’odi, és així com ell veu la rehabilitació dels afusellats i condemnats pel franquisme. Per ell és “la crisi moral”. Aquestes declaracions fan pensar que estem davant d’un arquebisbe franquista que se permet propagar públicament opinions polítiques ultra reaccionàries. És exactament la transposició avui dia de les campanyes i de les persecucions amb presó i execucions del règim franquista contra les seus bèsties negres, “los rojosseparatistas”. Cada dia que passa, Espanya s’enfonsa més dins el seu passat més negre.

Ara bé, el que més s’espera és la sentència del tribunal europeu de Luxemburg sobre el recurs d’Oriol Junqueras per ser reconegut com a diputat europeu. Si és negativa, o si allarga encara la presa de decisió, la justícia i el govern espanyols triomfen. S’acaben també les esperances per Carles Puigdemont i Toni Comin, amb repercussions negatives sobre les extradicions. Indirectament la repressió espanyola sobre Catalunya se’n trobaria legitimada. També obriria la porta a altres abusos a tots els Estats de la Unió Europea. Seria un retrocés a tot arreu car qui vulgui prohibir l’accés al parlament europeu als seus oposants polítics només hauria de fer una llei restrictiva sobre qualsevol aspecte de la presa de possessió.

Si la sentència és positiva i Oriol Junqueras és reconegut com a diputat europeu a partir del moment on ha estat elegit, és un terratrèmol a Espanya, amb la justícia i el parlament espanyols desacreditats i amb un nou problema : què fan d’Oriol Junqueras ? El treuen de la presó o li deixen ? S’anul·la la sentència per ell o no ? Allavontes que se fa pels altres ? Carles Puigdemont i Toni Comin podrien ja anar a recollir llur acreditació de diputats europeus ? Si és el cas tenen al mateix temps immunitat parlamentària i poden desplaçar-se a tot Europa, però fins i tot a Catalunya i a Espanya ? Finalment una última pregunta : si hi ha eleccions autonòmiques, anticipades o no, Carles Puigdemont s’hi podria presentar i tornar a ser president de la Generalitat ?

A més, una sentència positiva confirmaria que la justícia espanyola és injusta, expeditiva i repressiva. És clar que la sentència tindria repercussions a tot Europa i situaria el moviment independentista català en un escenari molt més obert. Però també és possible que els jutges no se vulguin mullar, amb un sí i no alhora.

La vaga no se jubila

Doncs demà el partit Barça-Madrid amb el Tsunami, i demà passat la decisió del tribunal europeu. Canvien de tema. Ara, a l’Estat francès la vaga que no se jubila.

La vaga i les manifestacions contra la reforma de les jubilacions continuen i s’aprofundeixen. El canvi és que abans era contra una intenció no concretada, doncs més política que sobre punts concrets, i ara sobre un programa que tothom coneix i té avançades notòries, fins i tot si molesta o inquieta diversos grups corporatius.

Recordeu que va començar fa dos dijous amb una manifestació que van qualificat de massiva i històrica. Feia més de vint anys que no s’havia vist una protesta amb tanta gent. Quants ? Doncs 350.000 a París i un milió a tot França, ja que se manifestava a totes les ciutats de l’Estat. Efectivament es molt, però no és ni massiva ni històrica. França té 67 milions d’habitants. Catalunya en té només 7,5 milions i s’hi veuen regularment manifestacions amb un milió de persones o més. En proporció caldria a França uns deu milions de manifestants. Són les manifestacions a Catalunya les que són realment massives i impressionants. Fem l’invers : si hi havia a Catalunya la mateixa proporció de manifestants que a França serien unes cent mil persones per les Diades i seria considerat com un fracàs total.

Dit això, aquesta onada de manifestacions i de vagues marquen un canvi major a França. Primer liquiden el moviment de les armilles grogues, car tornen els sindicats com a protagonistes de la reivindicació social. Se’ls veu contents. Els seus dirigents són al davant i fan declaracions, són de tu a tu amb els ministres i el govern. Ha tornat el joc sindical i social tradicional que les armilles grogues han pertorbat durant un any.

Encara que sembli increïble, car el govern ha de fer front a un problema pelut, el primer ministre Édouard Philippe semblava content i ha felicitat els sindicats per l’èxit de la manifestació i pel seu control sense desbordaments. En efecte, el fort servei d’ordre sindical ha prohibit als black blocs d’infiltrar-se, com ho feien al mig de les armilles grogues. En cap moment hi van entrar i quatre o cinc cents violents se van trobar aïllats entre l’inici de la manifestació i les forces de l’ordre que els esperaven. Hi va haver algunes violències, però localitzades i finalment menors.

De fet no és increïble car Édouard Philippe està content de tenir interlocutors al davant, que l’atabalen però amb els quals pot parlar, negociar, cedir sobre uns punts i mantenir-ne d’altres, cosa que era impossible amb les armilles grogues. Diu el proverbi català : “Val més un boig conegut que un savi per conèixer”.

En el seu discurs de dimecres el primer ministre ha estat molt clar i ha picat fort. Ha mantingut l’objectiu principal ; hi haurà un règim únic i els règims especials seran liquidats, això sí amb un període de transició llarg. Ha afirmat que cap grup no veurà la seua jubilació disminuir, però els ensenyants queden inquiets car no saben ni com ni quan. Amb raó, són com Sant Tomàs, que vol veure i tocar per creure. Avançada notable, seran acabades les jubilacions de misèria de pocs centenars d’euros car se garanteix mil euros per a tothom, mesura a l’avantatge de les dones, dels petits comerciants i dels agricultors. També se confirma que no serà l’Estat qui gestionarà les pensions sinó, com ara, els actors socials – és a dir els sindicats i el patronat – que fixaran el ritme i els procediments.

Ara bé, al final clava que hi haurà una edat dita d’equilibri a 64 anys, és a dir la possibilitat de treballar més anys. De fet aquest edat “pivot” no té res a veure amb la reforma del sistema, car és un element d’equilibri financer. Era inútil mencionar-la. A més hi veig una incoherència, car no se pot dir que els actors socials gestionaran, doncs que seran responsables de l’equilibri financer i alhora posar normes per endavant. Si els sindicats i la patronal no s’entenen o no gestionen com caldria, el govern és sempre a temps de fixar aquestes normes a posteriori.

Els anuncis del primer ministre eren pensats per tenir un efecte desmobilitzador car hi ha efectivament avançades i més igualtat. Es preveia que només se quedarien protestant els que defensen els estatuts especials i els que s’han mobilitzat més per antimacronisme que per defensar les pensions. Se podia pensar també que serien satisfets els sindicats més moderats, que havien demanat aquest règim únic per punts fa més de deu anys.

Doncs no. A la sorpresa general la CFDT i altres sindicats moderats s’afegeixen al moviment de protesta. Amb objectius molt diferents, el moviment s’ha fet unitari. Perquè ? Principalment per un punt : l’edat d’equilibri a 64 anys. Ells no volen cap edat, o al menys que no sigui imposada sinó negociada. Tenen tota la raó.

Perquè Édouard Philippe ha entrat dins aquest tema polèmic que havia d’aixecar moltes protestes ? Era una jugada per fer-ho passar aprofitant de l’efecte d’anunci de mesures socials ? O bé era una estratègia de posar endavant un punt contestable per poder cedir després i treure’l com a concessió per fer passar la resta de la reforma ? En tot cas la CFDT, el principal sindicat francès, hi ha dit clar : si el govern vol negociar, hi estan d’acord, però primer ha de treure l’edat d’equilibri de 64 anys. Sinó, res.

Il·lustració de l’article : “Édouard Philippe et Jean-Michel Blanquer sur le ring, face aux enseignants, pour défendre la réforme des retraites”” (font: lesechos.fr, 14/12/2019).

Referència àudio: https://www.radioarrels.cat/podcast/432/la-cronica-dactualitat-de-joan-becatdimarts-17-de-desembre-del-2019

 

Commenter

Articles récents

Élections coronavitriolées. Covid19, comment réactionnent les États voisins?
17 mars 2020
29 février, une affirmation politique d’une grande puissance. Manu veut revenir en France après avoir échoué à Barcelone.
10 mars 2020
Un 29 février réussi à Perpignan : une organisation parfaite, une autodiscipline impressionnante, une leçon pour Perpignan et pour la France. Combien étions-nous ?
3 mars 2020
Obstruction parlementaire. Éléments d’analyse du contexte du 29 février.
25 février 2020
Le 29 février s’approche. Maires et élus à l’honneur. Réflexions diverses sur la Catalogne.
18 février 2020