Membre depuis le 15 novembre 1991 de
la Section de philosophie et des sciences
sociales de l’Institut d’Estudis Catalans

En piste pour les municipales à Perpignan. Le droit des enfants aux langues régionales. Les dinosaures espagnols prennent la parole.

RADIO ARRELS – 3 décembre 2019 – Chronique d’actualité 168

Nous connaissons tous les principaux acteurs des prochaines élections municipales de Perpignan. Les différentes listes sont examinées, avec leurs perspectives de succès et les possibles alliances ou fusions. Les manifestations pour une reconnaissance légale des langues régionales mettent en évidence que la France n’a ratifié aucun traité international incluant le droit des enfants à la langue et à la culture. Des anciens ministres espagnols font pression sur Pedro Sànchez afin qu’il ne passe pas d’accord avec les indépendantistes et Podemos et qu’il pacte avec le PP.

En pista per les municipals de Perpinyà

Diferents temes d’opinió i començarem amb les eleccions municipals de Perpinyà.

Tothom és en pista. Ara pot començar la funció teatral de les properes eleccions municipals de Perpinyà, car coneixem tots els principals actors i ja comencen a s’aclarir la veu, amb declaracions. També comencen a fer el seu paperot diverses segones espases a favor de l’un o de l’altre.

El més simple de caracteritzar és l’esquerra, ja que hi ha una llista principal, la de l’ecologista Agnès Langevine que reuneix els verds, els socialistes i els radicals d’esquerra, que ja fa més de mig segle que no són radicals, sinó molt moderats, i una part d’ells són fins i tot a dreta. Ara bé un dels seus membres, el marit d’Hermeline Malherbe, defensa la llista de Romain Grau. Ja el Serge Reggiani cantava “Et c’est toujours la tendre guerre”, com deu passar dins el matrimoni Malherbe. Els modestos partits catalans han triat de posar-se amb altres llistes. Ho trobi bé car, per jo, amb Gérard Onesta i Carole Delga, Agnès Langevine és del petit grup que nos ha imposat Occitanie com a nom de regió i ha refusat País Català. Imperdonable.

Se sap que des de desenes d’anys l’esquerra no pot guanyar a Perpinyà. Malgrat tot se li obre una finestreta aquesta vegada car la dreta és dividida. A més de la llista centre-dreta habitual de Clotilde Ripoull, hi ha a dreta quatre llistes, dues de les quals són ben situades. Són les batlle Jean-Marc Pujol i del seu ex-adjunt Romain Grau. Sobretot hi ha la presència de la llista d’Olivier Amiel, també ex-adjunt de l’equip Pujol, que els hi pot treure vots i fer que la llista d’esquerra pugui pensar que hi ha una petita possibilitat d’arribar segona per uns quants vots.

Ara bé, més a l’esquerra hi ha una llista d’Alternativa Ciutadana amb la France Insoumise, els comunistes, el NPA, Nou Partit Anticapitalista i ERC. Jo no sabia que Esquerra Republicana fos tan a l’esquerra. A Catalunya se situa com una esquerra moderada, més cap al centre que cap a la revolució social. Doncs a Catalunya Nord jugaria un altre paper més esquerrà ? Com la CUP al sud ? Com que aquesta llista alternativa pot fer uns quants vots, fa més minses les possibilitats d’èxit d’Agnès Langevine.

Il·lustració de l’article de L’Indépendant : “Perpignan – Municipales 2020 : une campagne de poids lourds”. (font: lindependant.fr, 29/11/2019).

A la dreta el dos que juguen realment a ser batlle de Perpinyà són, com hem dit, Romain Grau i Jean-Marc Pujol. Juguen a veure qui serà al davant de l’altre i reunirà tothom sota la seua bandera per la segona volta per afrontar el diputat Rassemblement National Louis Aliot, que tots donen per fet que serà el primer. Com que el resultat de la primera vota pot ser incert, esperar els reagrupaments de segona volta pot ser perillós. Per tant ja hi ha veus per a suscitar unions ja per la primera volta. Són les declaracions de Vincent Malherbe, que hem evocat, i de l’ex-batlle de Perpinyà Joan-Pau Alduy. Són políticament bastant encertades, però a més fan veure que no ha perdonat al seu antic primer adjunt Jean-Marc Pujol d’haver-lo amicalment tirat fora de la Casa de la Vila.

Políticament té raó : si mirem les proximitats entre llistes, les que més podrien fer unió ja abans de la primera volta de les eleccions són les de Romain Grau i de Clotilde Ripoull. Juntes, serien assegurades de passar al davant de JeanMarc Pujol i d’Agnès Langevine, llevat que Jean-Marc Pujol absorbeixi Olivier Amiel. Ara bé, si aquesta fusió Grau- Ripoull tenia lloc, el joc seria aclarit i, tant a la seua dreta l’Olivier Amiel, com a l’esquerra moderada Agnès Langevine s’haurien de plantejar si continuen presentant-se, en un camí sense sallida, o si també fusionen amb Romain Grau. Allavontes superarien el Rassemblement National. A més la fusió Grau-Ripoull reuniria Unitat Catalana i Oui au Pays catalan, els germans enemics. A veure dels dos qui seria primer, llevat que ells també facin fusió. Tot és possible en aquest món.

Queda el plat fort, la llista que hauria d’arribar primera en la configuració actual de les candidatures, la de Louis Aliot. Aquest senyor nos planteja un problema. Se presenta com a independent, sense etiqueta, quan és actualment diputat pel Rassemblement National. Això vol dir que no és més d’aquest partit ? Que s’ha posat en marge ? Que hi haurà un candidat oficial del RN contra ell ? Com és possible que hi hagi en una mateixa persona un sense etiqueta i un elegit del RN ? Quan se troben entre ells, “en son for intérieur” com se diu a França, se saluden o s’insulten dient : traïdor, dissimulat, infiltrat, poca vergonya ?

A més hem llegit dins el diari L’Indépendant d’aquesta setmana que el sense etiqueta Louis Aliot demanava el suport dels militants del RN, que ell presideix dins el departament ! Ah, tot és més clar ! És el independent Louis Aliot que demana al militant RN Louis Aliot de l’ajudar. Ho entenc, el candidat és l’holograma del diputat. Ho hem entès tot.

Més seriosament, crec que tot això és una estratègia per repetir l’operació que li va permetre de ser diputat. A la segona volta de les darreres legislatives, tant a la vall de l’Aglí com a la Salanca, votants dels Republicans com votants de la France Insoumise van votar Aliot per antimacronisme. Louis Aliot deu pensar fer el mateix a Perpinyà, recuperant a la segona volta tant vots a la dreta, de les llistes Amiel i Bolo, com vots a l’esquerra de la llista Alternative.

En la crònica del 20 de juny del 2017 (que és penjada en potcast a Ràdio Arrels), comentant la segona volta de les legislatives, us deia : “Se pot dir que l’esquerra l’ha fet passar [al Louis Aliot], car observem que hi va haver molts vots FN, tant als pobles de l’Aglí i del Fenolledès, de tradició d’esquerra, com a la plana baixa i a la Salanca on la dreta sempre ha fet bons resultats”. Prenia els exemples d’Estagell, de Maurí i de Sant Llorenç de la Salanca, però era el mateix a molts altres pobles. De la mateixa manera, el pseudo-sense etiqueta Aliot vol facilitar la seua segona volta a Perpinyà que els electors d’Alternativa i d’Amiel votin per ell.

 

El dret dels infants a les llengües regionals

Vet aquí comentaris sobre les municipals a Perpinyà que se preparen. Canviem de tema i ens interessem per les llengües i els drets dels infants a les llengües regionals.

Dissabte va ser un dia de manifestacions a favor de les llengües regionals a París, a Perpinyà davant de la prefectura on se va tallar la circulació durant una hora, i a diverses viles de l’Estat francès. Van ser organitzades per diputats bretons i corsos i per la FLAREP, la Federació per les llengües regionals dins l’ensenyament públic. Apropem dels quaranta anys de la circular Savary que permetia l’ensenyament de les llengües dites regionals, amb moltes limitacions i reticències, i encara avui dia el dret a l’ensenyament d’aquestes llengües no és reconegut per cap text legislatiu ni per cap tractat internacional que França hagi ratificat, quan són del seu patrimoni.

Aquesta absència de reconeixement legal de llur existència fa que tenen condicions incertes i que són constantment atacades dins l’ensenyament públic mateix, per qualsevol proviseur o principal de col·legi o de liceu. Els pares se veuen privats d’un dels drets promoguts pel Consell d’Europa i per les Nacions Unides. El dret dels infants a la llengua regional era el punt principal de les manifestacions, amb l’exigència que sigui inscrit dins la llei.

Coincideix, aquesta mateixa setmana, amb la celebració del dia mundial dels drets dels infants, que se va celebrar pomposament i oficialment a Perpinyà i arreu de l’Estat. Evidentment se va posar endavant la protecció física dels infants contra els maltractaments i la marginació social, car és un problema major. Però vaig notar que ningú no va parlar del dret dels infants a la llengua i a la cultura.
Us vaig parlar fa poques setmanes del combat de Jacques Chirac i de François Mitterrand contra els drets lingüístics, car França és un dels pocs Estats que no ha ratificat l’article del Conveni internacional dels drets dels infants que fa referència als seus drets lingüístics. L’argument escrit i dit, va ser que a França només hi ha la llengua i la cultura franceses i que són protegides i garantides a tothom. Si segueixi aquest raonament cínic, si vosaltres parleu català o occità a casa o amb els amics, no existiu, no parleu la llengua del país car no existeix per França, o belleu esteu parlant francès “à l’insu de votre plein gré”.

Efectivament s’ha oprimit a França les altres llengües pròpies de l’Estat i s’ha intentat ofegar-les i erradicar-les. Amb la Revolució Francesa s’havia iniciat un camí cap al reconeixement dels drets de l’home, però avui dia cal constatar, cal dir i cal repetir que França no respecta tots els drets humans que són ara reconeguts per les Nacions Unides. Especialment França no respecta els drets dels infants a la llengua pròpia.

Quan els dinosaures espanyols prenen la paraula

Canviem totalment de tema i anem a l’Estat espanyol. Ens vols parlar de quan els dinosaures espanyols prenen la paraula.

Efectivament, hi ha dinosaures que parlen a Espanya. Hi ha hagut extincions a altres llocs, però a espanya hi són sempre. Els he vist. Després de l’aval de les seues bases, ERC ha reprès discussions amb el PSOE per la investidura de Pedro Sánchez. Però mentrestant Sánchez ha de fer front a pressions dins el seu propi partit on velles barbes no volen un pacte amb els independentistes catalans i desitgen un acord amb el Partido Popular. Aquest últim diu que se pot entendre amb el PSOE si no és Pedro Sánchez qui encapçala el govern. El PP vol el cap de Pedro Sánchez com a trofeu de caça. Per tant el cap de govern espanyol en funcions s’hi juga la seua vida o mort política.

La història dels éssers vius sobre la terra nos ensenya que els dinosaures van desaparèixer a un moment determinat. Però no és el cas a Espanya on els dinosaures de la política sempre se belluguen al PSOE i resisteixen sempre i encara, com els gals del poble d’Astèrix. Volen sempre dirigir el partit, fins i tot contra el president Sánchez que s’ha votat majoritàriament al seu congrés. Doncs uns quants dinosaures del PSOE, que no tenen de socialistes que el nom, acaben de publicar un manifest on demanen que Pedro Sánchez faci un govern sense els independentistes, que qualifiquen de “partits colpistes”. Reclamen un nou acord (per tant no volen tampoc Podemos) per a reforçar la unitat de la nació (l’espanyola, evidentment), per la justícia (que la justícia espanyola actual no és prou justa per ells, o bé que la volen encara més injusta ?) i volen pluralisme polític (suposi que és per pluralisme que volen marginar o il·legalitzar partits). Volen sobretot un “ampli recolzament parlamentari”, és a dir un acord amb el Partido Popular. Evidentment se diuen tots socialistes, d’esquerra i demòcrates. Que seria si no ho fossin !

Qui són aquests signataris ? Els principals són Alfonso Guerra, condemnat per prevaricació en el seu temps i ex-vicepresident del govern de Felipe González, que en una conferència a Argentina presenta els independentistes catalans com a terroristes, Marcelino Oreja, exministre d’afers exteriors durant la transició, fa quaranta anys, l’exministre d’exteriors Garcia Margallo, aquest que veia Catalunya en l’espai intersideral, o Rodolfo Martín Villa, exministre durant la transició. Una mitjana d’edat de més de vuitanta anys. Són el futur d’Espanya o el retorn en el passat ? Doncs Pedro Sánchez haurà de triar : o fa acord o marxa, i deixa el partits socialista i el Partido Popular fer govern.

Referència àudio: https://www.radioarrels.cat/podcast/420/la-cronica-dactualitat-de-joan-becatdimarts-03-de-desembre-del-2019

Commenter

Articles récents

Élections coronavitriolées. Covid19, comment réactionnent les États voisins?
17 mars 2020
29 février, une affirmation politique d’une grande puissance. Manu veut revenir en France après avoir échoué à Barcelone.
10 mars 2020
Un 29 février réussi à Perpignan : une organisation parfaite, une autodiscipline impressionnante, une leçon pour Perpignan et pour la France. Combien étions-nous ?
3 mars 2020
Obstruction parlementaire. Éléments d’analyse du contexte du 29 février.
25 février 2020
Le 29 février s’approche. Maires et élus à l’honneur. Réflexions diverses sur la Catalogne.
18 février 2020