Membre depuis le 15 novembre 1991 de
la Section de philosophie et des sciences
sociales de l’Institut d’Estudis Catalans

La reconnaissance internationale des États

RADIO ARRELS – 19 avril 2015 – Chronique brève 17 – Joan BECAT

À travers des exemples contemporains en Europa, il est examiné dans quelles circonstances s’est produit la reconnaissance internationale et l’adhésion aux Nations Unies.

Bon dia, us vull parlar avui del reconeixement internacional d’una Catalunya independent i de la posició de l’Estat espanyol, que ja ha anunciat que hi seria contrari.

Ens trobaríem doncs en una situació bloquejada. En efecte, si diversos Estats d’Europa o d’altres continents volen reconèixer Catalunya, ho poden fer. No cal que tothom reconegui de seguida un nou Estat. Amb dos, tres o quatre n’hi ha prou, i si n’hi ha més, com és probable, millor. Mes la capacitat de bloqueig d’Espanya hi serà malgrat tot, per exemple dins la Unió Europea.

Observem també que, en cas que Catalunya es faci independent, Espanya considera que ella es quedarà on és i, per tant, guardarà el seu lloc a les Nacions Unides, a la Unió Europea, etc., i que Catalunya serà fora. No és cert. Veiem el que ha passat recentment en cas de separació d’Estats.

A Àsia, la Federació de Malàisia va ser membre de l’ONU. Posteriorment Singapur se’n va separar. El seu president acaba de visitar França i el president François Hollande. Malàisia va guarda el seu lloc a l’ONU i Singapur hi va adherir. És el que pretén Espanya. Mes en general no és així.

Per exemple, quan es va dissoldre Iugoslàvia, que era membre fundador de les Nacions Unides, Sèrbia, que era el principal dels nous Estats, es va considerar com a hereua i va reclamar tots els llocs que ocupava l’ex-Iugoslàvia. Mes no va passar d’aquesta manera. Sèrbia va perdre els seus escons i, com els altres, va demanar l’adhesió. Al 1992 van entrar a les Nacions Unides Bòsnia, Croàcia i Eslovènia. Macedònia hi va entrar el 1993 i, finalment, Sèrbia l’any 2000. Si va trigar tant és per raons de guerra als Balcans, on ella era clarament l’agressor, i perquè no volia rebaixar-se a demanar un lloc que considerava seu, fins que finalment ho va fer.

També va ser així quan se va separar Txecoslovàquia, aquesta vagada sense guerra, formant la República Txeca i Eslovàquia. Els dos nous Estats van quedar fora de l’ONU – quan Txecoslovàquia n’era fundadora – i van demanar tots dos el seu ingrés que se va produir un mes després de llur creació.

Per tant, amb Espanya i una Catalunya independent, pot passar una cosa o l’altra. O bé se considerarà que Espanya es queda on és i Catalunya demana a entrar a tot arreu, amb l’oposició frontal de l’Estat espanyol, o bé se considerarà que els dos Estats són nous i que tots dos han de demanar el seu ingrés a les organitzacions internacionals. En aquest segon cas, evidentment, Espanya no se podria oposar a res, ja que ella també demanaria entrar. Encara que aquest cas sigui el menys probable, és jurídicament fonamentat, i alguns Estats ho podrien avançar per a obligar Espanya a acceptar una nova situació.

 

La seu de les Nacions Unides a Nova York (font: dronestagr.com)

Articles récents

Que sortira-t-il aux législatives en Catalogne Nord? Un tournant dans la guerre en Ukraine?
31 mai 2022
Le gouvernement nouveau est arrivé. Plus de Catalangate. Extraditions, fugues i migrations de travail.
24 mai 2022
La trame du Catalangate est à découvert. Quelques brèves notices du front électoral.
17 mai 2022
Législatives : rien n’est simple, tout se complique. Le président Puigdemont choisit le Conseil pour la République.
10 mai 2022
Le scandale du CatalanGate, de proportions internationales. Le ballet des stratégies pour les législatives.
3 mai 2022

Archives