Membre depuis le 15 novembre 1991 de
la Section de philosophie et des sciences
sociales de l’Institut d’Estudis Catalans

La guerre franquiste contre le catalan recommence.

RADIO ARRELS – 21 décembre 2021 – Chronique d’actualité 320

On rappelle comment le franquisme a pourchassé le catalan, avec volonté d’ethnocide, comment pendant les années 80 s’est implanté l’enseignement en catalan puis l’immersion linguistique. On évoque l’offensive récente contre l’enseignement en catalan, les excès des politiques de droite à Madrid et les réactions en Catalogne.

Torna la guerra franquista contra el català

Assistim a una gran ofensiva de la dreta i de l’extrema dreta contra el català i el seu ensenyament a Catalunya, amb complicitat o almenys passivitat del govern i dels diputats socialistes del PSOE. És a dir que l’ofensiva política i judicial que des de fa quatre anys combat l’independentisme català, i que continua sempre, se dobla ara d’una ofensiva lingüística per a castellanitzar l’ensenyament a Catalunya. No crec que ho aconsegueixin, com no han aconseguit fer desaparèixer l’independentisme, però altera la gent i l’ensenyament, provoca crispació i són els alumnes que paguen el preu d’aquests disbarats.

De fet són els neofranquistes que reprenen el combat del franquisme contra el català, jutjat per Franco i els seus com a responsable del “separatismo catalán”, La dictadura del general Franco ha intentat durant quaranta anys de perseguir i erradicar el català i se n’ha calgut de poc que ho aconsegueixi. L’ús públic del català era prohibit. A la postguerra i durant anys parlar català a la feina podia fer perdre el lloc de treball. Evidentment no s’ensenyava i la majoria dels mestres de la República havien estat destituïts. S’havien requisat i portat a Salamanca tots els arxius públics i en part privats de Catalunya. Se tractava d’una voluntat d’etnocidi.

El català era relegat a l’ús privat i el castellà progressava, ajudat per una enorme immigració de treball vinguda de tot Espanya. Quan se va produir la transició democràtica, a finals dels anys setanta, tothom havia tingut una educació en castellà i els catalanoparlants no sabien ni escriure ni en general llegir en català. Continua encara avui dia pels que allavontes eren joves adults o d’edat mitjana i ara són grans.

Com se va passar a l’ensenyament en català fa 40 anys?

Durant el final del franquisme cal subratllar la feina d’ensenyament del català a adults i joves d’Òmnium Cultural, que va crear un equip amb aquesta finalitat i formar gent.

Per a suscitar l’ús del català el primer govern de la Generalitat presidit per Jordi Pujol va fer aprovar la llei de normalització lingüística. Però va ser bloquejada sis anys pel govern espanyol del socialista Felipe González. Quan se va permetre va ser sense els articles que podien sancionar el refús d’aplicar-la a Catalunya. Se va doncs desenvolupar la normalització més lentament, només amb bones voluntats.

La introducció del català dins l’ensenyament als anys vuitanta va ser prou ràpida però molt progressiva. No hi havia mestres ni professors i va ser necessari primer de formar massivament desenes de milers d’ensenyants. Se va crear un Servei d’Ensenyament del Català -el SEDEC-, amb a l’inici la gent que va venir d’Òmnium Cultural. Instal·lar el català a l’escola va ser una lluita de més de deu anys. Durant tot aquest temps se va passar per un bilingüisme català-castellà. Per sort hi havia un consens general dels pares i de la població, fins i tot dels castellanoparlants. Per sort això encara dura.

Recordi que durant aquesta època el sindicat Comissions Obreres me va convidar al seu congrés anual que tenia lloc a Lleida, per participar a una taula rodona. Vaig fer el viatge Barcelona-Lleida en autobús amb delegats que eren majoritàriament treballadors i professionals de llengua castellana, sobretot del cinturó urbà de Barcelona. En el seu discurs a la tribuna el seu líder va ser més que clar. Va dir que a tot arreu calia que els nins de la classe treballadora tinguin ensenyament en català per tenir les mateixes oportunitats de vida i de treball que els altres joves, car el català era també llengua de la societat, llengua dels estudis i del treball. Sense ella no tindrien totes les portes obertes. Aquest consens és encara prou ample.

La immersió lingüística

La immersió lingüística va començar a una escola l’any 1983 i se va estendre primer a poc a poc i després més ràpidament. Va ser pensada pels barris i ciutats a majoria castellana on els nins només podien sentir el català a l’escola. A l’inici dels anys noranta concernia un terç dels alumnes. Allavontes va progressar més per ser el model general a Catalunya, sempre amb l’acord dels pares d’alumnes.

Ara bé, durant tots aquests anys hi havia animositat contra el català i sobretot contra la immersió lingüística a Madrid i a les comunitats autònomes de llengua castellana, siguin governades pel Partido Popular (abans Alianza Popular) o dels socialistes, com a Andalusia o Extremadura. És amb el govern de Mariano Rajoy que va tornar a començar una guerra frontal, amb lleis estatals per a controlar l’ensenyament a Catalunya, per posar normes que s’imposin a les normes del parlament de Catalunya i donar motius a la justícia d’anar ella també contra el català.

Com ho va afirmar públicament el seu ministre d’educació se tractava de controlar l’ensenyament a Catalunya, d’imposar el castellà i d’arraconar el català, de fer-lo marginal i residual. Va imposar que si un sol pare d’alumne demanava la classe en castellà tots els alumnes passaven també al castellà. La Generalitat va parar el cop oferint classes particulars en castellà a aquests alumnes. Però només algunes desenes ho van demanar a Catalunya.

Fa unes setmanes, aprofitant de la queixa d’un pare d’alumne de Canet de Mar davant la justícia una nova sentència imposa el 25% de l’horari d’una classe d’immersió en castellà, que passa doncs a ser bilingüe. Els pares de Canet han protestat, ajudats aquest cap de setmana per una gran manifestació a Barcelona i per un gran recital de Lluís Llach.

El debat virulent a Madrid contra el català

Al congrés a Madrid el diputat de la CUP Albert Botran ha defensat la immersió lingüística en català dins un debat suscitat per Vox, que demanava que s’imposi el castellà a les escoles de Catalunya i prou. Res més que això. Botran va replicar i demostrar que eren mentides, que els alumnes de Catalunya coneixien més bé el castellà a les proves comunes que la major part dels alumnes de les autonomies que ensenyen només en castellà. Ha llegit, doncs en català, el manifest dels pares de Canets de Mar. Cridant i insultant-lo, va ser interromput per un diputat de Vox, general jubilat i firmant fa uns mesos d’un manifest en defensa de Franco. Per acabar amb aquest greu incident la presidència socialista de les Corts va tallar el micro a Botran. Per solidaritat un diputat basc i un diputat gallec van fer una intervenció en les seues llengües.

 

El diputat de la CUP Albert Botran a les Corts de Madrid durant la seua intervenció a favor de la immersió lingüística a Catalunya (font: vilaweb.cat, 15/12/2021).

 

Els escàndols públics de la dreta i de l’extrema dreta espanyoles no s’acaben aquí. En una declaració pública fa tres dies el president del Partido Popular Pablo Casado va dir unes enormitats, evidentment falses, que tota la premsa madrilenys va reprendre i en parla encara. Va dir textualment que a Catalunya (trad.): “Hi ha professors amb instruccions de no deixar anar al lavabo els nens que parlen castellà” i que se’ls castiga amb portar pedres a la motxilla si parlen castellà. No és veritat, però es veu que un líder estatal gosa fer declaracions mentideres tranquil·lament a Espanya avui dia. Fa pudor de claveguera.

Amb això se veu a quin punt la vida política és radicalment diferent a França i a Espanya. Se’n diuen de fortes a França en la crítica entre partits i contra el govern, però mai mentides i fake news. Ni els dirigents de l’extrema dreta van tan lluny. A Espanya els polítics de Vos i del Partido Popular tracten els dirigents catalans que governen a la Generalitat i els ensenyants de feixistes, de racistes, de fomentar l’apartheid. És un súmmum: són els neofeixistes que tracten els seus oposants de feixistes. Se pot suposar que en són experts.

Segueixen el Partido Popular els pares a Catalunya?

A més de suscitar l’anticatalanisme a Espanya, l’objectiu és evidentment de fer trontollar l’ensenyament en català a Catalunya i de suscitar més demandes de pares d’alumnes per passar a l’ensenyament en castellà, fer bascular més classes. Però per ara el resultat és limitat. Sobre vuit cent mil alumnes a Catalunya en maternals i primàries hi ha hagut menys de cent demandes, és a dir molt poques.

M’ha vingut la idea de comparar amb el nombre de votants del Partido Popular, de Vox i de Ciudadanos a les eleccions d’enguany a Catalunya. Els tres partits que fomenten aquesta campanya virulent a Espanya han sumat 485.000 vots. Si se posa el paral·lel aquest gairebé mig milió de votants amb el petit centenar de pares que demanen l’ensenyament en castellà, se veu que la immensa majoria dels seus votants a Catalunya no demanen que els seus fills abandonin el model d’ensenyament català. Per alguna raó deu ser.

Referència àudio:

https://www.radioarrels.cat/podcast/1506/la-cronica-dactualitat-de-joan-becat- dimarts-21-de-desembre-2021

Commenter

Articles récents

Que sortira-t-il aux législatives en Catalogne Nord? Un tournant dans la guerre en Ukraine?
31 mai 2022
Le gouvernement nouveau est arrivé. Plus de Catalangate. Extraditions, fugues i migrations de travail.
24 mai 2022
La trame du Catalangate est à découvert. Quelques brèves notices du front électoral.
17 mai 2022
Législatives : rien n’est simple, tout se complique. Le président Puigdemont choisit le Conseil pour la République.
10 mai 2022
Le scandale du CatalanGate, de proportions internationales. Le ballet des stratégies pour les législatives.
3 mai 2022

Archives