Membre depuis le 15 novembre 1991 de
la Section de philosophie et des sciences
sociales de l’Institut d’Estudis Catalans

Jan Laporta président du Barça. Les régionales et les départementales s’approchent. Vote de la supplique contre Puigdemont, Comin et Ponsatí.

RADIO ARRELS – 9 mars 2021 – Chronique d’actualité 234

Élection triomphale de Jan Laporta à la présidence du Barça. L’attente de la rénovation de Messi et une situation financière du club d’une presque faillite. Les stratégies pour les élections régionales de juin ont commencé. On rappelle les raisons qui ont présidé à l’incorporation du Languedoc-Roussillon au Midi-Pyrénées. Pour le vote de la supplique contre les trois députés européens catalans on précise quels sont les groupes politiques du parlement européen.

Jan Laporta president del Barça

És una elecció no política però malgrat tot va més enllà de l’esport, Jan Laporta és el nou president del Barça.

Jan Laporta o Joan Laporta, com voldreu, ha estat elegit diumenge president del Barça per sis anys. És un retorn triomfal ja que havia estat el president de la gran època del Barça, del 2003 al 2010. Triomfal perquè hi va haver més de la meitat dels cent deu mil socis del Barça que van votar, gairebé un record, i que va tenir la majoria absoluta, amb més de trenta mil vots i el 54%. El més significatiu és que el segon, Víctor Font, té la meitat dels seus votants i el tercer, Toni Freixa, que venia de l’antiga directiva, no arriba als cinc mil vots. Per tant, com han reconegut els seus adversaris, una victòria clara i un president legítim. En les seues primeres declaracions ha dit que volia “tornar l’alegria al barcelonisme”, és a dir optimisme i bons resultats. Portava una mascareta taronja amb el número 14 en record del Johan Cruyft, l’entrenador del Dream Team de l’inici dels anys noranta i de la glòria del Barça, un amic seu. Han presentat Jan Laporta com un independentista. És cert que ho és ja que va ser elegit diputat al parlament de Catalunya en el primer partit que demanava la independència. Però no ha declarat mai que volia polititzar el Barça, sinó que el club havia de ser el reflex del país. En un interviu al gener va declarar: “el Barça sempre ha de bategar al ritme amb qui batega el país”. És el que ja havia fet fa uns quinze anys.

Ara bé, s’afrontarà a dos problemes urgents. El primer és el futur de Leo Messi, que per primera vegada va anar a votar. Com sabeu no s’entenia amb el president anterior Josep Maria Bartomeu -que és ara investigat per malversacions de diners de la caixa del Barça. Messi volia marxar a París o a Manchester i Bartomeu s’hi va negar i el va amenaçar d’anat a justícia per ruptura del seu contracte. Messi s’ha quedat i tothom pot veure la seua tristor en la vida com sobre el terreny. Des del gener Messi és lliure, pot anar on vol i qui l’agafi no haurà de pagar clàusules de rescissió al Barça. Jan Laporta el vol guardar. Si el pot convèncer seria un senyal positiu pels socis i pels patrocinadors del club, car Messi és per una bona part dins la imatge del Barça. Això dit, com que la qüestió principal que té al davant Jan Laporta són els diners, i que la gestió de Josep Maria Bartomeu ha posat el Barça prop de la fallida, hi haurà prou caixa per fer front al preu de la renovació de Messi i, alhora, per fer els fitxatges des centrecampistes i dels defensors que fan falta, com s’ha vist tota la temporada? És possible, i així ho diu Jan Laporta, que més que als diners, Messi sigui sensible al projecte esportiu, és a dir a l’equip que l’acompanyarà durant els seus últims anys de futbolista.

 

Jan Laporta celebra la seua elecció. Il·lustració de l’article de Vilaweb: “Laporta pren el timó del
Barça” (font: Vilaweb, 08/03/2021).

Però com dèiem el problema principal són les finances, amb un forat enorme. El deute és de mil dos cents milions d’euros, dels quals set cents a curt termini, quan el pressupost total de l’any del Barça és de 828 milions d’euros. Per tant, és un problema pelut, que només se pot resoldre negociant amb els bancs que tenen el deute i repartir-lo sobre més anys (l’étaler, diuen en francès) i generar més entrades. Això pot ser en part amb la imatge del Barça, valorada a tot el món, que va lligada en bona part als resultats i a Messi. Per exemple segur que canviaran la samarreta per què tothom compri la nova. La solució passa també per rebaixar el sou dels jugadors i vendre alguns jugadors que costen car i que no rendeixen. Segur que d’aquí l’estiu tindrem notícies del Barça de Jan Laporta.

Per tancar, Jan o Joan? Les dues formes s’utilitzen en català. La forma Jan és una contracció de Joan i s’utilitza bastant a l’Empordà, d’on és la família de Jan Laporta, tocant al Pertús, i al Rosselló. La trobem en l’expressió: “És un bon Jan”, parlant d’una bona persona. És habitual de veure Joan Laporta a Barcelona i a tota la premsa, però vaig llegir que en família i amb els amics íntims li deien Jan.

S’apropen les regionals i les departamentals

Jan Becat, s’apropen també eleccions regionals i departamentals.

Efectivament al meu poble els amics me deien Jan, insistint sobre la n. Les eleccions s’havien de fer ara, al març, i van ser reportades al 13 i al 20 de juny. Tots els partits comencen a bellugar-se i el termòmetre de la temperatura electoral, L’Indépendant, comença a fer-ne el seu pa quotidià. Ara per ara no vull entrar en les perspectives i la campanya que comença, ja tenim temps.

Avui només us voldria confiar algunes reflexions personals basades sobre el que va passar per les eleccions precedents i sobre la famosa reforma de les regions del president François Hollande que, en lloc d’apropar les regions de la gent, com se recomana a Europa i com ho diu el sentit comú, les va allunyar i der més distants. Va ser una manera de recentralitzar l’Estat i de fer la regió més impersonal i més distant del ciutadà.

A més la regió Migdia-Pirineu era ja una de les més grans i el LlenguadocRosselló tenia prou habitants. Podien quedar totes dues com eren. Se’n va parlar i finalment Hollande i Valls van decidir fusionar-les, és a dir sacrificar Montpeller i el Llenguadoc-Rosselló i donar-los a Tolosa. Però Tolosa és marginal dins la nova regió, molt a l’oest i no arriba a imposar-se cap al Mediterrani. La gestió interna de Carole Delga, la presidenta socialista, ha mostrat durant aquest mandat una voluntat de recentralització cap a Tolosa, com era previsible.

En realitat la raó de la fusió no van ser consideracions econòmiques o d’afinitats i complementarietats, sinó només de política politiciana. Dins la debacle electoral previsible el 2016 -i que se va produir- el govern socialista Hollande volia guardar unes quantes regions. Com que li era possible de perdre el Llenguadoc-Rosselló -que tenia Cristià Bourquin que no volia la fusió- i que podia guanyar el Front National, i que d’altra banda el Migdia-Pirineu era també socialista i amb més marge de vots, van decidir fusionar per guardar la nova regió. Així va ser. No creieu que va ser per us cuidar millor, com s’ha dit, o per la vostra felicitat. No, pura maniobra política i en paguem el preu, entre altres amb el nom Occitanie

Ara bé, els partits dirigents actuals de la regió, principalment socialistes i ecologistes, s’ho veuen negre car hi ha una altra vegada l’amenaça del Rassemblement National, quan el reflex de front republicà ja no funciona tant. L’any 2016 a la segona volta, el Front National va aconseguir 40,4% dels vots a l’antic Llenguadoc-Rosselló. En una triangular com va ser amb l’esquerra i Les Républicains, efectivament s’emportava la regió.

Des d’allavontes les condicions han canviat una mica. D’una banda sembla que el Front National, esdevingut el més neutre Rassemblement National Rassemblement National s’hagi consolidat i fins i tot hagi progressat a Tolosa i departaments dels voltants. D’altra banda s’ha vist a les eleccions legislatives del 2017 i a les municipals del 2020 que el front republicà contra l’extrema dreta no funcionava gaire. Les rivalitats entre partits -i internes a certs partits-, com també l’odi de l’esquerra contra el president Macron han modificat les actituds.

Avui dia, amb la desagregació de l’esquerra que ha continuat i la feblesa de la dreta clàssica, torna a sàller l’espectre de la victòria del Rassemblement National a les eleccions regionals a l’Occitanie. La senyora Occitanie -és la Carole Delga que nos ha clavat aquest nom car no podia sofrir ni Catalunya, ni Rosselló, ni País Català, “c’est politique” nos va dir- doncs la senyora Occitanie és espantada i escriu a tots els batlles de “Pays Catalans” que no ha volgut per què l’ajudin. Faig una crida: cornuts del País Català, ajudeu aquesta pobre senyora que us estima tan poc!

Votació del suplicatori contra Puigdemont, Comin i Ponsatí

Seguirem amb la votació que s’ha fet aquest dilluns, el suplicatori a Europa contra Puigdemont, Comín i Ponsatí.

Ahir dilluns a finals de tarda va començar la votació pel ple del parlament europeu del suplicatori dipositat per Tribunal Suprem espanyol per demanar l’aixecament de la immunitat parlamentària dels eurodiputats Puigdemont, Comin i Ponsatí. Els resultats han de ser anunciats avui a les 9 del matí, doncs d’aquí poc temps.

És probable que el parlament ho voti i els tregui la immunitat. Per tant les euroordres contra ells a Bèlgica i Escòcia seran reactivades. Dic que és probable car el front unit dels eurodiputats del PSOE, del PP i de Ciudadanos ha fet el forcing per convèncer els grups als quals han adherit de votar a favor de l’aixecament de la immunitat. L’aritmètica és simple : el parlament té 705 diputats, o sigui que la majoria és a 353 vots. Els tres grups parlamentaris del Partit Popular Europeu (on hi ha el Partido Popular espanyol i Les Républicains francesos), dels Socialistes i Demòcrates (amb el PSOE) i dels Liberals (amb Ciudadanos) en sumen 459, o sigui cent més que el necessari. Els grups que no votaran el suplicatori són els Verds i l’Esquerra Europea, o sigui 112 diputats. Dos altres grups petits no s’han pronunciat. Com que hi ha en general disciplina de vot, la missa sembla dita.

Ara bé, com que aquesta setmana hi haurà vot telemàtic, degut al Covid19, la votació serà secreta i no a mà alçada com de costum. D’altra banda Carles Puigdemont, Toni Comin i Clara Ponsatí han procurat aquests dies de denunciar als mitjans de comunicació i prop de molts Estats de la Unió Europea llur persecució política i la repressió a Espanya. La qüestió no sembla pas quina decisió serà presa sinó quants diputats votaran contra.

Referència àudio:

https://www.radioarrels.cat/podcast/1047/la-cronica-dactualitat-de-joan-becatdimarts-09-de-marc-del-2021

 

Commenter

Articles récents

Jean Castex obtiendra le TGV Perpignan- Montpellier ? L’indépendantisme occupe à nouveau la rue. Les parcs à thème ou comment réinterpréter l’histoire.
14 septembre 2021
Les altérations du lit de la Tet. Tous les papiers de Salamanca ne sont pas revenus.
7 septembre 2021
Vers un nouveau référendum en Écosse. La fin des guerres coloniales.
31 août 2021
L’aéroport de Barcelone, extension, polémiques et solutions. L’Université Catalane d’Été, focus de la politique catalane.
24 août 2021
En Afghanistan l’histoire se répète. Aurons-nous un jour Perpinyà-Platja ? Faire du catalan une langue normale.
17 août 2021