RÀDIO ARRELS – 24 novembre 2015 – Chronique brève 33 – Joan BECAT
Présentation des motifs et de la résolution d’un conflit territorial multiséculaire entre la France et l’Andorre, dans la haute vallée de l’Ariège.
Bon dia. Parlarem avui de la resolució d’un conflicte territorial entre França i Andorra.
Ara mateix, amb tots els instruments moderns i la gran precisió dels GPS professionals, els serveis competents de l’Estat francès, és a dir el cadastre i l’Institut Geogràfic Nacional, estan delimitant la nova frontera entre França i Andorra, segons el tractat internacional firmat el 2012 entre aquests dos Estats sobirans. Preguntareu: que no hi era ja, la frontera, i des de fa temps? Doncs si, mes hi havia un litigi territorial per un petit sector de muntanya, que l’un i l’altre declaraven seu.
És l’Arieja que fa de frontera, del seu naixement a un petit estany, que els Andorrans de la parròquia d’Encamp anomenen l’Estany de les Valletes i la gent de Porta, a la Vall de Querol, l’Estany de Font Negre, i aquest riu ho fa fins a l’Ospitalet. Just abans d’aquest petit poble occità, la frontera puja recte fins a la cresta, deixant la Solana d’Andorra evidentment a Andorra, i segueix la Muntanya de Merens.
Aquí cap contestació: el litigi és a la part alta, al damunt de l’estany, on hi ha dos petits circs d’origen glacial, les Valletes – o sigui les petites valls – separats per una petita cresta amb un coll, el Coll dels Isards, i un puig que domina l’estany, dit Pic de les Valletes pels uns i Pic de Font Negre de les Valletes pels altres. Cada Valleta era una pastura pels ramats de fedes i cada una tenia una font que alimentava l’estany, la Font Negra d’un costat, la Font de les Valletes de l’altre. Perfecte simetria: la part andorrana continuava al solà vers el Pas de la Casa i la part francesa al bac vers les Mines del Pimorent.
On és el problema? Doncs els Andorrans diuen que la Valleta de l’oest és seva i la de l’est és francesa, i que la cresta mitjana fa de separació. En la lògica ramadera i pastoral, que era la de l’origen, és el que passa a tot arreu, i jo diria que els Andorrans tenien raó. Mes l’Estat francès s’apropia la meitat de la Valleta andorrana, del Pic d’Envalira a la Font de les Valletes i a l’Estany. Com que l’altra font, la Font Negre, és a França, doncs tota l’aigua és seva. No encaixa amb els sistemes pastorals: com explicareu a les fedes que només han de pasturar la meitat d’una pastura, que no té cap delimitació al mig, i com faran els pastors i els gossos d’atura per fer respectar la frontera? És impossible: és tot o res.
El litigi ha passat per diversos tribunals, que tots han donat la raó a la posició francesa. Mes l’amusant, el divertit, és que els tribunals eren francesos, de Tolosa, amb mapes i documents francesos, i amb conclusions evidentment imparcials segons ells, però franceses. I els Andorrans, com se diu, fent l’Andorrà, i tornant a plantejar el litigi després de cada sentència.
L’acord de 2012, de fet, reconeix el límit andorrà, deixant la Valleta de l’oest a Andorra però, en lloc de seguir la petita serra mitjana, segueix el camí – que és un GR – que baixa del Coll dels Isards, al peu d’aquesta serra, fins a l’estany, i migparteix l’estany mateix.
Perquè han arribat finalment a aquest tractat? Doncs perquè hi tenien interessos uns i altres. Andorra ha necessitat un petit tros de França per fer la rotonda que hi ha a la sallida del túnel d’Envalira, i vol passar un acord d’associació amb la Unió Europea (quin padrí mes bo que França?), i a França li cal aquesta aigua per un projecte – avui parat per raons ecològiques – de fer una estació d’esquí veïna del Pas de la Casa i les urbanitzacions corresponents.
Així va la vida.
