RADIO ARRELS – 18 novembre 2015 – Chronique brève 32 – Joan BECAT
Présentation des motifs et de la résolution d’un conflit territorial multiséculaire entre la France et l’Andorre, dans la haute vallée de l’Ariège.
Bon dia. Avui us voldria parlar d’un tema delicat i molt sensible per a molta gent de Catalunya Nord i de Catalunya: el Tractat del Pirineu i la seva vigència actual.
Vaig participar a la manifestació del 7 de novembre passat, on feia plaer veure que hi havia molta gent, i me feia tot solet les reflexions que us diré ara i que van a l’encontre del que estava manifestant. No és esquizofrènia, és el contrast entre els sentiments i la dura realitat.
Sabem que és el Tractat del Pirineu, del 1659, que fixa la frontera entre els Estats francès i espanyol, i que va separar Catalunya Nord de la resta de Catalunya. Així és la història. Amb el temps les economies, les administracions i la vida política van progressivament marcar una frontera a l’origen artificial i van crear una divergència entre els territoris.
Observarem una curiositat que belleu no tothom sap: la delimitació de la frontera no se va fer després de l’annexió, al segle XVII, sinó dos cents anys més tard, sota Napoleó III, amb els tres tractats de Baiona. El primer, de l’any 1858, delimitava la frontera del País Basc, el segon, de l’any 1862, fixava la de l’Aragó i el tercer, que nos interessa directament, delimitava l’any 1866 la frontera de Catalunya.
En els anys que seguiran es van plantar les fites frontereres, “les bornes” en francès, totes numerades. Les van posar al mig dels camps, dels prats i en algun cas, a Cerdanya, la frontera passa al mig d’un mas. Això fa que la gent, passant d’un lloc a l’altre de casa seva, travessa la frontera deu o vint vegades cada dia.
Això dit, que passarà quan Catalunya sigui un Estat independent? Què dirà de la frontera i del Tractat del Pirineu?
Constatem que les qüestions de fronteres van provocar les dues grans guerres mundials del segle XX, amb desenes de milions de morts inútils. Des de fa trenta anys, els diversos Estats d’Europa han acceptat les noves creacions d’Estats, per escissió o desmembrament d’antics Estats. Molts d’ells han entrat a la Unió Europea.
Mes sempre, sempre, la condició sine qua non va ser que garanteixin les seves fronteres als Estats veïns, independentment de si eren històriques o no, de si hi havia gent de la mateixa llengua de l’altra banda. Ho han fet Polònia, les Repúbliques bàltiques, els Estats de l’ex-Iugoslàvia, i ho haurà de fer Catalunya si vol ser reconeguda internacionalment, és a dir, ras i curt, si vol ser un Estat independent.
Per exemple la demanda d’associació o d’entrada de Sèrbia a la Unió Europea no se pot fer car no reconeix les fronteres de Montenegro, Macedònia i Kosovo. Mateixa cosa per Macedònia car no és clar si renuncia a la part de Macedònia que és una província grega. Grècia ja és membre de la Unió Europea i té dret a que les seves fronteres siguin respectades.
Com us deia, és molt probable que el primer acte internacional de Catalunya com a Estat independent sigui el reconeixement de la frontera fixada pel tractat del Pirineu. És clar que serà una renúncia simbòlica car, materialment, que podria fer Catalunya? Però la contrapartida val la pena.
En efecte, a més del fet de ser un Estat del mateix nivell que els altres, permetrà a Catalunya, si el seu govern ho vol, de tenir una acció eficaç a favor del català i de moltes qüestions territorials a tots els Països Catalans, i principalment a Catalunya Nord, en el marc de les relacions d’Estat a Estat i en defensa legítima dels seus interessos socials i culturals, com ho fan França i els altres Estats d’Europa.
Però d’això, en parlarem un altre dia.