Membre depuis le 15 novembre 1991 de
la Section de philosophie et des sciences
sociales de l’Institut d’Estudis Catalans

Voulons-nous conserver le Canigó? Le juge Marchena n’est pas impartial. L’opération Iceta au sénat espagnol.

RADIO ARRELS – 21 mai 2019 – Chronique d’actualité 140

Il y a six ans que Canigó Grand Site, un syndicat de 34 communes, plus l’État et le département gèrent le massif, avec une limitation du transit des véhicules et une augmentation du nombre de visiteurs. Un débat s’instaure sur l’usage et la protection de la montagne. Au procès des prisonniers politiques catalans le juge Marchena limite l’action des défenses. Les observateurs internationaux écrivent qu’il a perdu son impartialité. La tentative faire élire Miquel Iceta à la présidence du Sénat espagnol échoue. C’était un rideau de fumée?

Volem conservar el Canigó?

Per començar la revista de l’actualitat ens preguntem si volen conservar el Canigó o no.

Si, aquesta és la qüestió, com deia un anglès fa uns segles. La primera de les coses a recordar, sempre, sempre, sempre, és que existeix des de fa sis anys Canigó Gran Paratge, Canigó Grand Site, que és un sindicat de trenta-quatre municipis, més l’Estat amb l’ONF i el departament, per gestionar el Canigó i millorar la seua situació. S’havia degradat molt últimament i això anava contra la gent mateixa que s’hi està i que l’envolta, especialment per un excés de votures fins a dalt i de gent a tot arreu que degradaven el medi ambient, sempre fràgil a l’alta muntanya.

Això vol dir que hi ha trenta-quatre batlles que se comprometen per salvar el Canigó. Ells representen la població i els seus interessos, i no qualsevol grup d’interessos privats. Ells hi han deixat sous pels refugis i altres accions. S’ha vist també que aquesta nova gestió porta fruits: el turisme ha crescut, la imatge ha millorat, hi ha més gent que puja al Canigó i que dorm als refugis des del tancament de l’accés per votura fins a dalt. S’arresten a mitja muntanya i no és un fre, sinó que s’ha comprovat que fa venir més visitants, amb una visió diferent, amb un més bon contacte amb la muntanya. Això són fets.

Ara bé, fa unes setmanes s’ha muntat una petició que vol tornar a obrir les pistes, totes, fins a dalt. Argumenten que el Canigó és de tothom i que tothom té dret d’anar a collir coscolls i bolets com els hi dona la gana, i en jeep fins a dalt: baixar del jeep i collir. Ben mirat, és reivindicar un ús privat només per alguns, a condició de tenir un jeep. Sem lluny del Canigó per a tothom. És el Canigó per a privilegiats.

Això ens ho diu – segons un article dins L’Indépendant – un metge de Prada car 25 euros d’un trajecte pagat a un transportista del país és un luxe, I pujar-hi amb un jeep personal és democràtic i proletari? També ho diu una persona d’Illa, que com jo no és dins les 34 comunes de Canigó Gran Paratge. Això me fa plantejar la pregunta: de qui és el Canigó? De tot el departament? de Figueres, Girona o Narbona? Per fer-hi què? De fet tal com són les coses ara, tothom en pot aprofitar. Doncs què?

 

També se pot pujar al Canigó llogant un burro per portar les motxilles (font: canigo-grandsite.fr).

 

Cal protegir el Canigó car és un medi fràgil i, al mateix temps, permetre l’accés a tothom. He fet molta muntanya en la meua vida, mapes de boscos, de risc d’allaus, i ho he fet sempre a peu, amb la votura només per apropar-me. N’he tret molta satisfacció i molt amor per les muntanyes.

Una altra petició, que ha rebut 12.000 firmes contra 4.000 per la primera, planteja les coses diferentment. No va contra la primera, que diu: Vull collir coscolls i bolets com me dona la gana. Ella diu que el Canigó és de tots, que és un be per a nosaltres i els nostres fills, que el cal guardar en bon estat i no degradar-lo com s’ha fet durant cinquanta anys de consumisme a ultrança, que el Canigó fa part del futur de la humanitat. De fet, és el mateix combat que el que hem de fer contra el canvi climàtic, a favor del nostre futur.

Els batlles del Canigó, que s’han trobat amb aquest problema de peticions, van prendre una decisió sàvia. Van dir: per aquest any ja està fet, no podem canviar, doncs ho mirarem l’any vinent i no descartem canviar les coses. És a dir una posició pactista. Alhora passa el temps.

Per altra banda se sap que l’ONF, l’organisme de l’Estat que gestions els boscos, és propietari del Canigó, fins a baix. Després de l’aiguat del 40 ha comprat o expropiat els terrenys de la muntanya fins als poble. És ell qui atorga les concessions pels jeeps comercial que poden pujar fins als Cortalets. Doncs s’acaba de saber que l’ONF no pot atorgar aquest any les concessions car no ha rebut cap demanda. Ell demanava certes condicions pels jeeps i d’organització entre companyies. Per tant aquest any tothom a peu o, més ben dit, en cotxe fins a mitja muntanya i després, a aprofitar del Canigó.

Així s’ha d’aprofitar del Canigó, i se l’ha de merèixer.

No és gaire dur tampoc. He vist pujades més dolentes.

El jutge Marchena no és imparcial

El segon tema és el judici. Sem més acostumats a tractar-lo.

La conclusió de la setmana és que el jutge Marchena no és imparcial. Ja ho sabem des de l’inici. Moltes vegades s’ha fet evident.

La setmana del judici al procés ha estat especialment curta: només dilluns i dimarts passats. Els altres dies eren de festa a Madrid i pont de cap de setmana. S’ho prenen ample. El dilluns van passar testimonis citats per la defensa. El jutge Marchena se va mostrar especialment odiós, tallant a tot moment els advocats, refusant preguntes amb pretextos diversos. Per exemple perquè no vol que un testimoni doni impressions o sentiments, quan els cent guàrdies civils que van passar durant tres setmanes no van donar fets, sinó impressions i sentiments. El dimarts van testimoniar membres de la mesa del parlament de Catalunya, inculpats al jutjat de Barcelona, Anna Simó i Lluís Corominas, i advocats i advocades que van votar l’1 d’octubre. Fa difícil no creure en que diuen sota jurament.

És en aquestes circumstàncies que el jutge Marchena va fer una grossa relliscada. L’advocat Benet Salellas interroga Marina Garcès, una filòsofa, i li demana quin missatge va dir en una conferència de premsa citada per l’acusació en el seu escrit. Marchena s’hi refusa (trad.): “El missatge que va donar el testimoni no interessa el tribunal”. Intercanvi de paraules entre advocat i jutge i l’advocat diu: “No faré més preguntes”. Marchena li contesta “Correcte, molt millor”. És a dir que ja sap les preguntes i els resultats. On és la imparcialitat? Continua així amb els altres advocats. És com si perdés paciència amb els testimonis de la defensa, que li rebenten la fase anterior dels policies i guàrdies civils.

Ahir els observadors internacionals han escrit que el jutge Marchena ha perdut la seua imparcialitat. És un cas on el Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg podria anul·lar el judici per aquest motiu.

L’operació Iceta al senat espanyol

Ara anirem cap a l’actualitat política a Catalunya i a l’Estat espanyol i recordarem el que és l’operació Iceta.

Els senadors espanyols són elegits de dues maneres. Una part és elegida directament pels ciutadans al mateix temps que els diputats, amb quatre senadors per província. Raül Romeva ha estat elegit d’aquesta manera. Una altra part és designada pels parlaments de les disset autonomies, amb un mínim de un senador i un senador més per cada milió d’habitants, o sigui set designats pel parlament de Catalunya.

Pedro Sánchez havia anunciat per anticipació que triaria com a president del senat Miquel Iceta, el líder dels socialistes de Catalunya, és a dir posar-hi un català com a prova d’obertura vers Catalunya. Però abans Iceta havia de ser elegit pel Parlament de Catalunya. Doncs el ple del parlament s’ha reunit dimecres per elegir els seus set senadors. Miquel Iceta no va ser elegit. Només han votat per ell els socialistes i en Comú., que ja havien fet aliança per governar l’ajuntament de Barcelona amb Ada Colau. Van votar en contra els altres, és a dir d’una banda el Partido Popular i Ciudadanos, que retreuen als socialistes de no haver fet amb ells el “bloc constitucional” i, d’altra banda, els independentistes d’ERC, JxCat i la CUP. Miquel Iceta i els socialistes paguen l’absència de gestos vers els presos polítics catalans, empresonats des de fa vint mesos, onze dels quals amb un govern socialista. Paguen també l’absència de diàleg. El portaveu d’ERC ho ha dit clar: “De tots aquests mesos de foscor n’hem après moltes coses. Només avançarem amb un diàleg sincer, (…) no funcionarà amb xantatges i amb un president del senat català”.

La resposta al refús d’elegir Miquel Iceta ha estat la de sempre, amenaces i portar al Consell Constitucional. Podem resumir la situació d’aquesta manera: “A tu te castiguem. Jo no faig res per tu, però tu has de fer el que jo digui, car sinó te castigaré encara més”.

M’ha fet pensar al vot del pressupost de Pedro Sánchez de fa dos mesos a les corts de Madrid, on va ser refusat pels diputats catalans independentistes i, és clar, pel conjunt de la dreta. Allavontes se va suposar una maniobra de Pedro Sánchez car volia un pretext per dissoldre l’assemblea i convocar eleccions anticipades. En efecte els sondejos li donaven més diputats i se va verificar. Tinc el mateix dubte per l’operació Iceta al senat. Ho volia realment Pedro Sánchez? O bé volia un no dels independentistes catalans per ensenyar que ell també no cedia davant ells? Si volia realment Iceta, perquè ho va anunciar abans, com se posa una muleta davant d’un toro a les corrides? Si ho volia perquè no callava, el deixava elegir i allavontes el proposava a la presidència del senat? Tot això fa pudor de política politiciana o bé de fuites, és a dir de reglaments de comptes entre socialistes. Miquel Iceta ha estat manipulat. Era voluntari, i tindrà una recompensa, per exemple una cartera de ministre?

Uns dies després Pedro Sánchez anuncia que dos socialistes de Catalunya, Meritxell Batet i Manuel Cruz seran presidents de les corts i del senat. Finalment, Miquel Iceta ha servit de “boute-en-train”, aquest cavall que serveix per escalfar les eugues per saber si són calentes, com practiquen dins les remuntes de cavall ?

Podrà semblar a alguns que és un gest vers Catalunya. Crec que és tot el contrari. És posar dos catalans, això sí antiindependentistes al cap de les cambres de Madrid per més bé bloquejar ERC, JxCat i la Generalitat. A més ells seran la presència de Madrid a Barcelona, cosa que no ha pogut materialitzar Pedro Sànchez quan al desembre 2018 hi va reunir el se govern i va ser un fracàs. La presència a Catalunya que ell no va poder ostentar per dir “Aquí és meu”, la faran ostentar Batet i Cruz que, sent catalans i del PSC, no tindran l’oposició de les manifestacions que ell va tenir. Obertura ? No ho crec. Pensi que és el contrari, que és un tancament, car Pedro Sánchez no necessita més els independentistes.

Ahir els diputats i senadors presos han pres possessió de llur acta d’elegits parlamentaris: Raül Romeva, Jordi Sànchez, Jordi Turull i Josep Rull. Van arribar emmanillats i envoltats de molts policies que van assistir a l’acte, com si fossin grans delinqüents. Avui tornaran a ser presents al tribunal, on arribaran emmanillats. Mentrestant, també a Madrid, la mesa del congrés de diputats debatrà si se’ls inhabilita o no. És a dir si pot passar Pedro Sánchez de primer ministre.

Referència àudio:
https://www.radioarrels.cat/podcast/321/la-cronica-dactualitat-de-joan-becat-dimarts-21-de-maig-de-2019

 

Articles récents

Nouvelle étape dans la guerre de la Russie contre l’Ukraine. Parlons de migrations.
27 septembre 2022
La Generalitat historique et la Catalogne Nord. Madrid, l’Espagne et la dette de l’État. La rentrée parlementaire en France.
20 septembre 2022
La Diada du 11 Septembre déborde les partis. La tentation de l’écologisme de crèche de Noël.
13 septembre 2022
L’Espagne accusée de vulnération des droits politiques. La distillerie de Sant Feliu d’Avall en débat. Le “Mess des Officiers” de Perpignan.
6 septembre 2022
Une UCE d’un niveau exceptionnel. La Catalogne Nord, le pays catalan qui n’avait pas de nom.
30 août 2022

Archives