Membre depuis le 15 novembre 1991 de
la Section de philosophie et des sciences
sociales de l’Institut d’Estudis Catalans

Victoire de l’indépendantisme en Catalogne. Humour noir à la mode russe.

RADIO ARRELS – 16 février 2021 – Chronique d’actualité 231

Les partis indépendantistes obtiennent la majorité absolue et davantage de sièges. C’est notice dans la presse internationale. Commentaire des résultats de chaque parti et des deux possibilités de coalitions de gouvernement. Quand Navalny rentre en Russie il est condamné car pendant son hospitalisation à Berlin il n’est pas allé au commissariat pour faire les visites réglementaires.

Victòria de l’independentisme a Catalunya

Per començar la victòria de l’independentisme a Catalunya.

La nit de diumenge i ahir dilluns, la notícia principal era la victòria clara de l’independentisme a les eleccions anticipades al parlament de Catalunya. Els tres partits independentistes -quatre si s’afegeix el PDCat-, ERC, JxCat i la CUP han aconseguit 51,18% dels vots i 74 diputats, reforçant la seua presència al parlament i superant per primera vegada la barra dels 50% a una elecció.

És el que ha pres com a títol la premsa internacional, que no ha considerat l’abstenció, ni les circumstàncies, ni qui és primer d’ERC i de JxCat, sinó la sola cosa rellevant: l’elecció demostra que els electors volen majoritàriament la independència de Catalunya.

Per les eleccions autonòmiques del 14 de febrer 2021, realitzades durant la pandèmia del Covid19, una mesa electoral en una escola al barri del Clot, a Barcelona (foto Marc Becat).

Prop de nosaltres ho deia L’Indépendant penjant el diumenge a mitjanit un article amb títol: “Les indépendantistes renforcent leur majorité”, i en un altre: “La Catalogne change de tête mais pas de cap”. Le Figaro i Sud-Ouest diuen: “Catalogne, les indépendantistes renforcent leur majorité”. El títol de l’article suís Le Matin és el mateix. Le Monde diu: ”Les partis indépendantistes obtiennent la majorité absolue”. La corresponsal a Barcelona de Radio France International deia també la mateixa cosa.

La BBC i The Guardian, al Regne Unit, posaven per títol (traducció): “Els separatistes boosten la seua majoria” A Londres els independentistes, siguin catalans o escocesos són vists com a separatistes, en el sentit propi, que volen fer un altre Estat, o anar a un altre Estat. No com el president Macron que n’ha canviat el sentit parlant de separatistes pels islamistes, que no se volen separar de França sinó quedar-s’hi i canviar les normes i la societat. Que sapigui això no és voler crear un altre Estat sinó modificar l’Estat on són. Pervertir els noms i llur sentit és una especialitat francesa, on fa temps que s’utilitza nació en lloc d’Estat. O que qui vol marxar d’un Estat és un nacionalista, cors o basc, quan hauria de ser el que se l’estima o el vol preservar. Però tornem a la victòria de l’independentisme a Catalunya. Fins i tot el diari El País, de Madrid, titula: “El independentismo refuerza su mayoría”. No hi ha res més a dir.

Tornem belleu ara més detalladament sobre els resultats.

Quins són els resultats? Doncs els sondatges excessius en un sentit o en un altre que vaig citar la setmana passada s’han equivocat i de molt. Queda demostrat que a Espanya són pura intoxicació dels electors. Hi ha gairebé un triple empat. El PSC i ERC obtenen trenta-tres diputats, amb més vots pel PSC, que ha cridat a tot arreu que havia guanyat. Si ha guanyat, a veure si farà govern.

JxCat té només un diputat menys, trenta-dos, i el PDCat, que no havia volgut entrar dins JxCat per negociar llocs a la llista i donar a menjar als seus professionals de la política ex-convergents, no té cap elegit, com era previst. Són liquidats com a partit parlamentari. Això sí, els setanta mil vots que aconsegueixen fan que Junts no arribi primer. No sé si se’ls hi perdonarà. Ara bé, no és cert que aquests votants haguessin anat tots a Junts, car eren gent reticents a la independència. Més aviat pensi que una part s’hagués dirigit cap als socialistes, que han recuperat tot el vot útil de l’espanyolisme.

Del costat de l’espanyolisme, En Comú-Podem conserva els seus vuit diputats. El Partido Popular, que havia baixat a quatre diputats el 2017, quan governava Espanya amb el govern de Mariano Rajoy, n’ha perdut encara un i en té tres. Té pretensions de governar Espanya, però és un partit marginal a Catalunya.

L’enfonsament de Ciudadanos és encara més fort que previst, car passa de trenta-sis diputats a només sis! On han anat els seus votants? Doncs, als socialistes i a Vox, a l’extrema dreta, que entra amb força al parlament amb onze diputats, o sigui que és el quart partit. Promet debats animats i interessants durant tota la legislatura. En realitat, aquesta irrupció de Vox clarifica molt les coses. Fa uns vint anys no hi havia a Espanya cap partit parlamentari feixista a Espanya, quan el franquisme -la forma espanyola dels feixismes europeus- havia governat durant quaranta anys i s’havia assegurat una transició tranquil·la cap a un nou règim, deixant totes les estructures en plaça.

Us he explicat sovint que eren dins el Partido Popular, que anava doncs del centre dreta a l’extrema dreta. Dins la seua evolució el Partido Popular margina primer la gent del centre. A Catalunya el PP era més de dreta dura que a la resta d’Espanya, era gairebé feixitzant. Des de fa deu anys l’emergència de la reivindicació independentista ha sacsejat tot, a Catalunya i a Espanya. Primer el partit Ciudadanos de va separar del Partido Popular, car el trobava massa tou contra l’independentisme. Ciudadanos s’ha autoproclamat de centre dreta i així se’l considera a França i a Europa, però a Catalunya era clarament d’extrema dreta.

Fa pocs anys, i per les mateixes raons, els franquistes purs i durs dins el Partido Popular han creat el partit Vox, franquista sense complexes. A les primeres eleccions autonòmiques a Catalunya, diumenge passat, recuperen els vots de Ciudadanos i entren al parlament. La cartografia dels resultats mostra que els municipis que havien votat de deu a vint per cent o més per Ciudadanos són els mateixos que han votat per Vox. No és doncs Vox que sall del no res, sinó que sall de l’ombra on s’amagava.

Tot és doncs més clar. Resumint hi ha al parlament de Catalunya setanta- quatre diputats independentistes, onze feixistes declarats i cinquanta altres diputats unionistes en quatre partits més.

Aquest és el resultat de l’elecció al parlament de Catalunya. I ara la pregunta: qui pot formar govern?

Aquí també tot s’ha aclarit, car només queden dues opcions. S’ha de descartar la tercera opció, que cercaven els socialistes i Pedro Sánchez, liderar un front anti-independentista, de treure els independentistes de la Generalitat, car la suma de tots els altres partits, incloent Vox que havia declarat que votaria per la investidura de Salvador Illa, arriba només a seixanta-un diputats, quan la majoria per formar govern és de seixanta-vuit diputats.

Per tant qualsevol de les dues opcions que queden inclou almenys un partit independentista per l’una, i tots per l’altra. És ERC que pot ser dins una aliança o dins l’altra.

La primera possibilitat és repetir el govern tripartit d’esquerra dels anys 2000, amb el PSC, ERC i En Comú-Podem. És el que ha anunciat Salvador Illa i que havia evocar fa un mes Pere Aragonès. A tres sumarien setanta-quatre diputats. Però evidentment és qui ha arribat primer que és president, doncs Salvador Illa. Pere Aragonès i ERC serien els supletius. A més formarien govern amb dos partits anti-independentistes. Seria una traïció del mandat dels seus electorat. Però no s’ha de descarta, car el PSC podria anar fins a deixar la presidència de la Generalitat a Aragonès i agafar la del parlament. Doncs res no se pot descartar.

L’altra opció, que sembla la més lògica i la més probable, seria de repetir un govern independentista amb ERC a la presidència de la Generalitat i JxCat al govern i a la presidència del parlament, amb el suport o la participació de la CUP. En aquesta opció és la CUP qui és mestressa del joc car sense ella, o sense la seua abstenció, no hi ha govern de Pere Aragonès.

Això fa que ERC no tingui massa marge de maniobra per aplicar el seu programa light, car dins aquest altre tripartit hi ha Junts i la CUP volen que se torni a encetar el camí vers una República catalana. Per evitar de passar per la CUP, Pere Aragonès i Oriol Junqueras voldrien integrar En Comú-Podem dins el govern, cosa que tindria com a efecte de treure les principals punts independentistes del programa i marginaria Junts dins el govern, de la mateixa manera que ERC seria marginada dins el tripartit dels socialistes. Però Laura Borràs, la cap de llista de JxCat, ja ha declarat que només entrarà al govern si hi ha cap partit que no vol la independència.

Per la seua banda la CUP s’ha dita disposada a pactar amb ERC i Junts, a entrar a la mesa del parlament -cosa que havia sempre descartar fins ara- i fins i tot a entrar al govern. La seua cap de llista Dolors Sabater ha declarat que eren preparats a assumir la conselleria d’interior, és a dir a dirigir els Mossos d’Esquadra. No sé si ho ha dit perquè ho volen o bé per a fer broma. Si fos així la CUP podria organitzar-ho tot, les manifestacions de protesta i el servei d’ordre per controlar-les. Seria el “tot és dins tot i recíprocament” del Pierre Dac.

Humor negre a la moda russa

Pel tema del govern les converses van començar ahir, ERC dialogant amb la CUP de moment. Humor negre per acabar. Ens portes cap a la moda russa.

Tot i que ja se’n ha parlat, voldria evocar l’empresonament de Navalny, l’oposant rus a Putine, sota l’angle dels motiu, del pretext.

Mai m’hagués pensat que passaria a ser realitat el dolent acudit d’humor negre on un home és trobat al carrer amb un ganivet plantat a l’esquena i on, en lloc de cercar l’agressor, l’inculpen de port d’arma prohibida. Si fa no fa, és el que acaba de decidir la justícia russa contra Alexei Navalny, l’oposant rus a Vladimir Putine. Entre parèntesis, me demani qui té més cara dura, el Tribunal Suprem espanyol que acusa els presos polítics catalans de rebel·lió i el condemna per una sedició inexistent, o la jutgessa russa.

Alexei Navalny era en llibertat condicional quan el van enverinar i era el coma sense que se’l vulgui realment curar a Sibèria. Van ser cuidat i salvat a Alemanya. Quan torna a Rússia el detenen car durant la seua estada hospitalària no va anar a comissaria a fer les visites reglamentàries. Tot i sent en el coma, Navalny havia d’anar a “pointer”, i per això anirà tres anys i mig a la presó.

Cal que realment faci por a Vladimir Putine, que ha triat el bon moment, quan el seu vaccí Sputnik V serà homologat i que els Estats de la Unió Europea, França la primera, el necessiten per vacunar més gent. Per tant només rebrà protestes per Navalny i res més. Tenir un vaccí a hores d’ara és una arma política potent. A més, si sabíem que Putine tenia investigadors especialistes en productes químics mortals per enverinar la gent, ara sabem que n’hi ha que poden crear productes químics per salvar-los. En cal de tots per fer un món.

Referència àudio:

https://www.radioarrels.cat/podcast/1017/la-cronica-dactualitat-de-joan-becat- dimarts-16-de-febrer-del-2021

 

Commenter

Articles récents

Pablo Hasel et la pyromane Audiència Nacional. Le scandale du vote depuis l’étranger. Y a-t-il une droite républicaine en Espagne ? Le Sénat contre le vote électronique anticipé.
23 février 2021
L’échec des laboratoires pharmaceutiques français. Pologne, Hongrie, Espagne. La guerre des sondages en Catalogne.
9 février 2021
Élections en Catalogne le 14 février. L’Europe, entre vaccins et confinement.
2 février 2021
Les États Unis ont tourné la page. Le scandale des élections en Catalogne. L’Afrique commence aux Pyrénées.
26 janvier 2021
Élections autonomiques reportées au 30 mai ? Le Barça reporte aussi ses élections.
19 janvier 2021