Membre depuis le 15 novembre 1991 de
la Section de philosophie et des sciences
sociales de l’Institut d’Estudis Catalans

Réflexions sur le processus d’indépendance de Catalogne. Josep Borrell homme providentiel de l’UE. Quand “la Grande Muette” ne se tait pas.

RADIO ARRELS – 23 juillet 2019 – Chronique d’actualité 149

Sur le fond de la comédie de l’investiture de Pedro Sánchez, réflexions sur le processus d’indépendance de la Catalogne depuis 2017 et sur les attitudes contrastées de la population et des partis. Sur ordre du ministre Josep Borrell, futur chargé des relations extérieures de l’UE, les délégués de la Generalitat en Suisse, en Allemagne et au Royaume Uni ont été espionnés, ainsi que des politiques de ces États. Le chef de l’armée française en Catalogne Nord a demandé aux maires nord catalans de ne pas déposer des fleurs au monument aux morts le 14 juillet, perdant ainsi une grande occasion de se taire.

Reflexions sobre el procés d’independència de Catalunya

Avui comencem per la situació a Catalunya i a Espanya.

Aquests dies s’està jugant la comèdia de la investidura del govern espanyol de Pedro Sánchez. Més que comèdia sembla un vodevil on hi ha capgiraments de situació, comparses i al final cornuts. Sense comptar evidentment els quiproquos, on un creu sentir o entendre una cosa que l’altre no diu.

Per que pugui ser investit, Pedro Sánchez ha de tenir un acord amb Podemos i el seu líder Pablo Iglesias. Però comença per no voler Podemos car aquests volen una consulta a Catalunya i Pedro Sánchez els hi diu que té una discrepància de fons : “Acceptaran de ser en un govern que apliqui el 155 a Catalunya?” Per tant les coses són clares pels diputats d’ERC i de JxCat al congrés : res per Catalunya i amenaça del 155 si mouen el dit petit. Evidentment, tothom pensa que finalment Sánchez i Iglesias s’entendran, tot i que Sánchez piqui l’ullet a Ciutadanos.

Ara bé, per passar, Pedro Sánchez no en té prou amb Podemos. Li cal també l’ajuda dels independentisme, com a mínim que s’abstinguin, que és com votar sí. En efecte només comptaran els no. Si superen el sí no serà elegit a la segona volta. És aquí que pot passar un escàndol, car els diputats independentistes se pregunten si votaran no o bé s’abstindran per fer passar Pedro Sánchez. ERC diu que es decanta per ajudar Pedro Sánchez si fa un gest. No una promesa o un pacte, només un gest. Per la seua banda, JxCat diu que va cap al no. Ho sabrem dimarts i sinó dijous.

Si això passa, és pitjor que l’elecció a la diputació de Barcelona, on el PDCat va permetre l’elecció d’una socialista. ERC ho va criticar durament, i ara se planteja de fer elegir un primer ministre socialista a Espanya que amenaça Catalunya d’un nou 155. Joc brut, o com a mínim hipocresia.

Tot això ens porta a reflexionar sobre el procés d’independència de Catalunya des del 2017, car el que us comentava fa dues setmanes a propòsit de les eleccions a Catalunya se confirma. Fem les coses clares i resumides.

Primer és clar que durant l’any 2017 és la pressió de la gent manifestant, de l’ANC, d’Òmnium Cultural i de l’AMI, els municipis per la independència, que va portar al referèndum de l’1 d’octubre. Els partits polítics van seguir, però amb reticències. La jugada d’Artur Mas a les eleccions del 2015 va ser de fer la llista única de Junts pel Sí amb molts independents que ells, si que volien mullar-se i anar a l’autodeterminació. És el cas per exemple de Lluís Llach i de Carme Forcadell. També és la societat que se va autoorganitzar per fer el referèndum, sobre la base dels municipis. Per això hi ha actualment més de 700 batlles de Catalunya perseguits per l’1 d’octubre. Fins i tot la proclamació de la República va ser forçada per la gent.

Allavontes, de segon, va venir el 155 i la repressió, amb dues reaccions oposades. D’una banda la gent, els electors independentistes se van mobilitzar per les eleccions del 21 de desembre del 2017 i van enviar novament una majoria independentista al parlament de Catalunya. Dins aquesta majoria hi havia, com abans, gent convençuda i independents, i membres de l’aparell dels partits que arrossegaven les sabates.

S’ha vist un mes després quan s’ha elegit el diputat d’ERC Roger Torrent com a president del parlament. No va trigar gaire, car una setmana després refusava de prendre iniciatives contra la constitució espanyola, els tribunals, refusava validar els diputats exiliats o presos, refusava que se voti sobre Carles Puigdemont a la presidència de la Generalitat, i ha continuat així fins avui dia. És a dir que gestiona una autonomia, accepta i anticipa la vigilància estatal, baixa el cap i “pas de vagues”.

Perquè ? Com per molts altres, i s’ha vist últimament, és la barreja de dues actituds : d’una banda la covardia, la por i, d’altra banda, el sentiment que cal enterrar la declaració d’independència, gestionar l’autonomia i esperar temps millors. És el que diuen les veus que sàllen de la cúpula d’ERC – sense que ningú ho desmenteixi – i de la cúpula del PDCat, especialment de la gent de l’antic aparell de Convergència. Tot això ha donat el que hem vist des de fa dos mesos i que veiem aquesta setmana.

Tot és acabat? Evidentment no, car amb l’elecció o no de Pedro Sánchez s’acaba l’episodi del partits. Les coses se tornaran a moure’s de l’interior, amb les entitats sobiranistes, amb la diada de l’11 de setembre i amb les reaccions a la sentència dels presos polítics. Se mouran també des de l’exterior amb les iniciatives que se prenguin des de Waterloo i des del Consell de la República. Aquí n’estem.

Josep Borrell home providencial de la Unió Europea

Vols parlar de Josep Borrell, que qualifiques d’home providencial. Suposi que és humor.

Ho és. Jo no crec que sigui l’home providencial, però suposi que és el que van pensar els caps d’Estat i de govern que l’han triat per ser l’encarregat de les relacions exteriors de la Unió Europea. Pedro Sánchez col·loca un espanyol i, al mateix temps, se desembarassa d’un ministre incòmode, car sempre fa burricades o se posa en situacions que molesten els altres Estats. Encara n’ha fet una com a ministre espanyol, i totes les que farà en nom de la Unió Europea.

Per ordre seu el personal de les ambaixades espanyoles a Suïssa, Alemanya i al Regne Unit, amb l’ajuda del CNI, el centre nacional d’intel·ligència espanyol, és a dir el servei estatal d’espionatge (poc intel·ligent car no han trobat les urnes), han espiat els delegats de la Generalitat en aquests Estats, doncs també la gent que rebien i amb qui tenien contactes. Ja fa temps que l’acció exterior de la Generalitat i del president Carles Puigdemont és una obsessió pel ministre d’exteriors espanyol Josep Borrell. S’ha vist amb les intervencions dels ambaixadors per a pertorbar els actes on apareixien i les pressions als governs estrangers. Per exemple se va saber que s’havia pressionat diversos parlaments per que no aprovin mocions a favor dels presos polítics catalans.

Se va conèixer l’afer dels espies car Josep Borrell ha fet dipositar una queixa prop de la justícia per fer tancar aquestes tres delegacions, amb com a proves els informes i els documents recollits durant aquests espionatges. És a dir que és ell qui se denuncia també. Ell retreu a les delegacions d’actuar com a ambaixades i de fer propaganda per la independència.

Però l’escàndol és que fent els espionatges s’han espiat homes polítics i elegits d’aquests països a casa seua, dins el seu propi Estat, amb serveis d’intel·ligència espanyols, doncs estrangers a Alemanya, Anglaterra i Suïssa. Per tant, durant una sessió del parlament britànic, el cap del grup multipartit – el grup mixt – ha denunciat l’espionatge de membres d’aquest parlament del seu grup. La vigilància a Suïssa, a Ginebra, s’explica per la presència en aquesta ciutat de la seu de les Nacions Unides a Europa.

El president Torra ha aprofitat l’ocasió i ha escrit a totes les cancelleries dels Estats europeus i a tots els eurodiputats per a denunciar Josep Borrell i els seu espionatge en territori d’altres Estats. En resposta, a l’escola d’estiu del PSC, Josep Borrell ha denunciat “una campanya de desprestigi cap a la seva humil persona”. Sí, sí ho heu sentit bé, Josep Borrell és humil – ho diu ell mateix -, és un pobret, és un Calimero que tothom ataca quan ell no ha fet res a ningú.

Només li falta una closca d’ou al cap com a barret, el pobrissó. Efectivament, aquests independentistes de la Generalitat són uns dolents ; ell els espia, ell els posa en justícia, ell els vol condemnar i no ho accepten, fins i tot diuen que el Pepet Borrell és un dolentot. Aquí n’estem. Belleu seguirà.

Quan “la Grande Muette” no calla

L’últim tema serà sobre l’exèrcit, la Grande Muette.

La Grande Muette és el sobrenom que se dona a l’exèrcit, l’armée a França. Podria ser l’anècdota del juliol. Com sabeu aquest mes d’estiu és marcat per dos grans moments, el Torn de França i la festa nacional francesa del 14 de juliol, que commemora la presa del castell de la Bastille pel poble de París revoltat contra el rei. No va ser l’esdeveniment més important de la Revolució, però simbòlicament és encertat car és el poble contra una manifestació de l’0absolutisme reial.

La presa de la Bastille el 14 de juliol del 1789. Pintura del museu Carnavalet, París (font: carnavalet.paris.fr).

Doncs enguany, pel 14 de juliol, el tinent coronel Correa, el cap de l’exèrcit francès a Catalunya Nord, ha escrit a tots els batlles nord catalans, o sigui a 226 municipis per demana’ls-hi de no posar flors al seu monument als morts. Cal posar demanar entre cometes car dir a un elegit el que ha de fer i el que no hauria de fer, encara que s’hi posi la manera, se sembla molt a un ordre. Venint d’un militar que no ha de fer res dins la vida d’un poble, s’entén que alguns batlles ho trobin amarg. De fet, segons un article de L’Indépendant, només uns seixanta batlles han seguit el consell, cosa que significa que els 160 altres s’hi han assentat dessús.

Perquè no vol que dipositéssim flors als nostres monuments als morts, cosa que s’ha fet tota la vida? Doncs, com ho explica el molt cultivat i lletrat tinent coronel Correa, és perquè el 14 de juliol és una celebració i no pas una commemoració. Evidentment és una burricada i el tinent coronel Correa hagués estat prudent de consultar primer el diccionari – si és que en té un a casa – o mirar sobre internet. Hauria vist que celebrar és exaltar solemnement un esdeveniment i que commemorar és fer una cerimònia en record d’un esdeveniment important. Per tant el 14 de juliol és les dues coses alhora, car commemora la presa de la Bastille i celebra el símbol de la llibertat. Les deux mon général !

Personalment trobi encertat que el dia de la festa nacional francesa se posin flors als monuments als morts, que recorden el sacrifici de la vida dels seus ciutadans per aquest Estat. Té tota la seua lògica. Seguint el pensament del nacionalisme d’Estat, sense la Revolució i el 14 de juliol no hi hauria la República. Sense els “morts pour la France”, com se pot llegir sobre els monuments, la República hi seria sempre? A més, per les famílies i la gent d’un poble, no és un dret de recordar sempre els seus fills, que només demanaven a viure i que se’ls va enviar a morir?

Se designa habitualment l’exèrcit com “la Grande Muette”, la Gran Callada, ja que és neutre i no participa al debat polític i ciutadà. Doncs me sembla que el seu amo a Catalunya Nord, els tinent coronel Correa, amb tot el respecte que se mereix, ha perdut una gran oportunitat de posar en pràctica aquest principi, és a dir de callar.

 

Commenter

Articles récents

La formation honteuse des maîtres bilingues de catalan. Yvan Auguet, nouveau président de l’Université. Les militaires fascistes espagnols et le roi Felipe VI.
8 décembre 2020
Les trente deniers des Évangiles. Le Train Jaune et son électricité.
1 décembre 2020
Où passera la ligne TGV entre Toluges et Salses? Les députés de Vox sont ridicules en Europe.
24 novembre 2020
Le post-trumpisme a commencé. Le major Trapero à nouveau chef des Mossos d’Esquadra.
17 novembre 2020
Les américains disent assez de trumpades!
10 novembre 2020