Membre depuis le 15 novembre 1991 de
la Section de philosophie et des sciences
sociales de l’Institut d’Estudis Catalans

Réflexions sur le Pays Catalan. Les incendies de l’été. Inculture au Tour de France.

RADIO ARRELS – 18 juillet 2017 – Chronique d’actualité 44 Joan BECAT avec Rafel RENYÉ

Le nom de Pays Catalan pour le département marginaliserait les communes des Fenouillèdes, comme le nom Occitanie a marginalisé le département. Rappelons-nous que toutes les communes occitanes des Fenouillèdes ont soutenu le recours et étaient demanderesses avec le SIOCCAT et les communautés de communes. Pourquoi les incendies de l’été sont-ils inéluctables dans le contexte actuel et futur? Inculture du commentateur culturel du Tour de France, que situe le séjour de Pau Casals et son festival en Lozère.

Reflexions sobre el País Català

Hem de recordar que demà el Consell d’Estat se pronunciarà sobre el nom de la regió.

Donarà el seu veredicte i ja veurem que dirà. Ara per ara no se pot dir més.

Parlarem de la petició de donar el nom de País Català al departament.

Tinc unes reflexions sobre la petició. No són sobre la petició de canviar el nom del departament sinó sobre la proposta mateixa: País Català com a nom del departament. Sembla una agitació mediàtica. No m’agrada en relació amb els municipis occitans del Pirineu Oriental, el Fenolledès (o Fenolhedés). Amb el nom País Català els eliminem, els discriminem i no ho suporti. No ho suporti per mi quan no me reconeixen la qualitat de català, i no vull que se faci el mateix pels altres. Que alguns diguin que vagin amb l’Auda és encara més xocant i insolidari. Té olor de neteja ètnica. Fa més de dos cents anys que són amb nosaltres, que participen a la nostra agricultura i economia. Amb els seus bons vins han jugat el joc dels municipis catalans. Han teixit solidaritats, Réflexions sur le Pays Catalan. Les incendies de l’été. Inculture au Tour de France.

familiars i socials. Els hi dir: o desapareixeu del nom o marxeu, “dégagez”, és impresentable.

No és perquè la senyora Delga, la senyora Langevine i la majoria d’esquerres del Consell Regional ens van excloure triant el nom Occitània, que hem de fer el mateix amb els pobles occitans del Fenolledès. Si se vol País Català com a nom del departament, cal afegir també País Occità, par exemple País Català i Occità, de la mateixa manera que demanàvem País Català a Occitània per la regió.

A més representen exactament la mateixa proporció de territori. Sem un departament sobre tretze, o sigui el 8% de la regió. Els municipis del Fenolledès són 28 sobre els 226 del Pirineu Oriental, o sigui també el 8%. No podem demanar el respecte del que sem i de la nostra identitat catalana dins la regió i marginalitzar o esborrar la identitat del Fenolledès dins el nostre departament.

La portada del diari perpinyanès L’Indépendant del 25 de juliol del 2017: “Cap a la creació d’una marca País Català”.

Ja sé que nombroses entitats militants occitanes de la regió han fet campanya per Occitània sola, i no per Occitània-País Català. Però si han estat insolidaris, ells, no cal que les entitats catalanes de Catalunya Nord i la gent que defensen el català facin el mateix. Seria rebaixar-nos. L’exclusió i el racisme no fan part dels valors dels catalans, al nord com al sud.

A més, i ho dic amb força, els municipis occitans del Fenolledès ens han ajudat dins el recurs contra Occitània. Divuit municipis fan part del SIOCCAT i nos han suportat des del primer dia, al juliol del 2016: són Maurin, La Tor de França, Rasiguèras, l’Esquerda, Lansac, Centarnac, Caramanh, Ansinhan, Trilhan, Felhuns, Pesilhan de Conflent, Prats de Sornian, le Vivièr, Fòssa Fenolhet i Caudièrs de Fenolhet. Els altres també ens han ajudat mitjançant les seues comunitats de municipis. La Comunitat Aglí-Fenolhedes fa part dels co- requérants, dels demandants dins el recurs. És a dir que no ens ha faltat ni un sol municipi occità del Fenolhedès, quan ens han faltat sis municipis catalans i la Comunitat de municipis Alberes-Costa Vermella-Illiberis, la del senyor Aylagas.

Agraïm la seva ajuda, la que ens han portat els occitans del Pirineu Oriental. No els hem de regraciar tirant-los a fora.

Els incendis de l’estiu

Això ens fa recordar la dita: No facis als altres el que no vols que et facin a tu. Altra tema d’actualitat, els incendis. En tenim molts aquest estiu.

N’hi haurà probablement més, car quan comencen, hi ha la bogeria de gent que cala més focs voluntàriament. A més, al juliol i l’agost hi ha molts turistes dins el departament, que es desplacen arreu, amb més possibilitats que tirin burilles – des mégots – o que els hi piqui fer una barbacoa, sense comptar els fils de les línies elèctriques que poden fer vespilles que poden comunicar foc a la vegetació. Els incendis de l’estiu són ineluctables.

Cal saber que el bosc mediterrani no té cap més interès econòmic. No se tallen els arbres, no se neteja, hi ha molts matolls, molta bardissa i pocs ramats. La massa combustible creix cada any i no se treu mai. Abans se treien amb els animals que pasturaven, tan l’herba com les fulles, amb la gent per fer llenya pel foc de casa o fer carbó. A l’hivern es feien petits incendis controlats a les pastures, quan no hi havia perill de calar foc a tot arreu. L’excés de matèria combustible s’anava traient, i quan se declaraven incendis no eren tan forts i se podien controlar. Per tant avui hi ha molta massa combustible a cremar. Només hi ha regulació d’aquesta massa quan passa el foc dels incendis, que la crema. Són sovint incendis de gran proporcions. D’una certa manera, és un ajustament natural. Hem abandonat aquest bosc, no serveix més, i s’autoregula a través del foc.

Observació annexa: se diu ara que fer foc de llenya a la ximeneia no és bo pel canvi climàtic, car allibera gas carbònic, però quan hi ha un incendi, se crema en un o dos dies tant, si no més, que totes les cases d’un poble durant tot un hivern. El balanç pel planeta és el mateix.

A més el bosc mediterrani és essencialment un bosc privat, de molts propietaris, que seria difícil coordinar i fer treballar junts. Ningú no vol posar sous per la protecció del seu bosc. A més, encara, hi ha les urbanitzacions dins el bosc, a Ceret i a Maurellàs, als Aspres amb Oms i Llauró, i a tota l’Albera: la Roca, Sureda, Montesquiu, Vilallonga dels Monts, el Voló. Aquestes cases blanques dins el bosc se veuen de tot arreu. Hi ha també molts masos amb terres abandonades i masos comprat com a residència secundària al mig d’una vegetació no controlada que és una foguera potencial. Els bombers tenen ordre de protegir les cases en prioritat. Quan veig una urbanització dins el bosc, ja veig els bombers reagrupats al voltant de les cases i deixant cremar el bosc dels voltants. Me dic: sense aquestes cases especulatives, és el bosc que els bombers protegirien.

Amb el canvi climàtic, el nivell del les zones en perill pujarà. Aquest risc d’incendis afectarà també la muntanya.

Cal insistir sobre el cost enorme de les intervencions. Una grossa subvenció a un ramat és menys que una hora d’helicòpter. En la zona mediterrània valdria millor ajudar els que tenen cabres, fedes, vaques, eugues i cavalls, els pagesos que tenen vinyes, és a dir ajudar els que mantenen el país en bon estat i creen tallafocs eficaços.

Incultura al Torn de França

Aquest tema ens endinsa dins l’actualitat. L’incendi del Voló ha cremat 190 hectàrees i hi va haver cinc punt de foc ahir a Paretstortes. Tots serien intencionals. Altra tema més lleuger, el Torn de França.

Si mireu el Torn de França cada tarda a la televisió, sabeu que hi ha tres comentaristes: dos que se cuiden de descriure i nos fer viure la cursa i el que fan els corredors, i un tercer, amb una veu i un to de qui sap moltes coses, que va explicant tocs de cultura quan l’etapa passa pels pobles i ciutats, a la vora dels castells o esglésies, amb referències històriques, arquitectòniques o anecdòtiques. Doncs diumenge aquest n’ha dit una de gruixuda, una bestiesa que fa dubtar de la seva cultura o, més ben dit, que certifica la seva incultura. De cops, val millor callar.

L’etapa de diumenge anava de la Losèra al Puy-en-Velay (el Puei en Velai en occità), i passava per un poblet que se diu Prades. Aquest comentarista sense cultura va dir: “Nous passons dans la petite ville de Prades, où se réfugia Pablo Casals, qui y créa un festival de musique”. Se va confondre Prada de Conflent, a casa nostra, i Prades de Losèra, i va atribuir al poble del Massís Central el que va passar a Prada, al peu del Canigó. Suposi que algun ajudant li consulta internet per preparar-li les fitxes que ell només repeteix. Són els perills d’internet i de Wikipèdia. Suposi que el batlle de Prada i els organitzadors del festival Pau Casals protestaran i demanaran un rectificatiu.

Referència àudio:

https://soundcloud.com/radio-arrels/joan-becat-18072017-reflexions-pais- catala-incendis-de-lestiu-torn-de-franca-incultura

Articles récents

Nouvelle étape dans la guerre de la Russie contre l’Ukraine. Parlons de migrations.
27 septembre 2022
La Generalitat historique et la Catalogne Nord. Madrid, l’Espagne et la dette de l’État. La rentrée parlementaire en France.
20 septembre 2022
La Diada du 11 Septembre déborde les partis. La tentation de l’écologisme de crèche de Noël.
13 septembre 2022
L’Espagne accusée de vulnération des droits politiques. La distillerie de Sant Feliu d’Avall en débat. Le “Mess des Officiers” de Perpignan.
6 septembre 2022
Une UCE d’un niveau exceptionnel. La Catalogne Nord, le pays catalan qui n’avait pas de nom.
30 août 2022

Archives