RADIO ARRELS – 15 mai 2018 – Chronique d’actualité 87 Joan BECAT avec Rafel RENYÉ
Quim Torra, homme d’entreprise et de culture, est président de la Generalitat, avec un programme pour la République et des réactions violentes et des menaces à Madrid, allant jusqu’à une proposition de bombarder Barcelone. À Berlin, les présidents Torra et Puigdemont annoncent que la Generalitat à Barcelone et l’Espace libre de Bruxelles seront complémentaires.
Quim Torra és president de la Generalitat
Parlem d’actualitat, parlem del nou president de Catalunya, Quim Torra.
Joaquim Torra és president de la Generalitat. Tot ha anat molt de pressa. El dijous a la nit el president a l’exili Carles Puigdemont anuncia que proposa la candidatura de Joaquim Torra. Tothom se posa a cercar a internet qui és aquest polític desconegut fins ara.
És veritat.
No pertany a cap partit polític. És un independent, de la societat civil com diuen a Catalunya, com la meitat dels diputats de la llista de Junts per Catalunya triats per Carles Puigdemont, doncs que són seus o de la societat i no d’un partit. Com ho és també Jordi Sánchez, l’ex-president de l’ANC, triat també per ell com a candidat anteriorment, o com ho eren abans Lluís Llach o Carme Forcadell. Quim Torra, com li diu tothom, va ser molts anys un quadre directiu de les assegurances suïsses Winthertur, que tenen una filial i un gran edifici a Barcelona. Va ser després un promotor cultural català, amb les edicions A Contravent, un nom que indicava ja per on anava. Ha publicat diversos autors amb obres sobre la República, sobre els refugiats o sobre Pau Casals, el Diari de Montserrat Roig i un assaig seu: “Honorables, Cartes a la pàtria perduda”. Per tant se veu que té un perfil molt catalanista.
Va ser director del Born, quan se va transformar aquest mercat en un museu de la memòria del 1714, una data nacionalista catalana assenyalada. També va participar des de fa deu anys al moviment social pel referèndum i la independència. Per exemple va ser membre de la junta de l’ANC, i també membre d’Òmnium Cultural. En va assegurar la presidència a la mort accidental de Muriel Casal, abans de cedir-la a Jordi Cuixart. Doncs és un militant independentista.
Què se’n diu a Madrid?
Les reaccions a Madrid no se van fer esperar. L’endemà mateix la premsa, les ràdios i televisions se desfogaven contra ell, amb una gran violència que, de fet, l’estava legitimant. Els partits unionistes van tenir la mateixa reacció, Ciudadanos, els socialistes (parli dels socialistes espanyols, no dels francesos) i el propi Partido Popular. Tontos i poc polítics. En lloc de dir: “Hem guanyat, Puigdemont no serà president i tenim al davant un desconegut”, li fan una gran propaganda i diuen que és a les ordres de Puigdemont, que manarà a través ell. Diuen doncs sense embuts que Carles Puigdemont ha guanyat.
Entre altres anatemes i insults, tracten Quim Torra d’antiespanyol, d’independentista sectari, l’amenacen, etc. Què esperaven ? Que un membre de la llista independentista no sigui independentista? Sí que ho és. Que hi hagi unionistes o membres de Ciutadanos o del Partido Popular infiltrats dins la llista de Carles Puigdemont ? Doncs no. Evidentment que Quim Torra és independentista, com ho eren abans d’ell Jordi Sánchez i Jordi Turull. Per això el jutge Llarena no els va deixar presentar-se al parlament. Creien que guardant-los tancats el candidat que sortiria no seria independentista ? És una falta de visió política total.
Per tant per tothom, el coneguin i no, quedava clar el divendres al matí que Quim Torra era un bon candidat, molt valorat per Madrid i els partits i mitjans de comunicació unionistes. Doncs un candidat ideal per la presidència de la Generalitat.
Tornem ara sobre la seua elecció.
L’elecció de Quim Torra se va fer també bastant de pressa. El mateix divendres, doncs poques hores després, el president del parlament Roger Torrent fa les consultes als grups parlamentaris, no amb entrevista formal al despatx, sinó per telèfon per guanyar temps. Convoca el ple per l’endemà. El dissabte la sessió d’investidura té lloc, amb un discurs remarcable de Quim Torra, on afirma que el seu president serà sempre Carles Puigdemont, que se considera com a dipositari del mandat del referèndum de l’1 d’octubre i que el seu objectiu és la República. Sense embuts. L’oposició unionista l’ataca fort, seguint les ordres de Madrid, amenaces incloses. Ell contesta pausadament i clarament en pocs minuts, cosa que deixa un temps encara més limitat per cada rèplica, tres minuts, car la suma de totes és l’equivalent de la seua. El vot repeteix la situació de la primera volta de Jordi Turull, amb la CUP que s’absté i una segona volta convocada pel dilluns. El diumenge la CUP confirma l’abstenció dels seus quatre diputats i el dilluns, com previst, Quim Torra és elegit president de la Generalitat, amb sempre els insults i anatemes de l’oposició.
Vaig notar que, en el seu discurs, afirma principis forts. Si el govern espanyol esperava que hi hagués por a Catalunya i més prudència, no serà el cas. Quim Torra afirma que vol “una República de tots i de tots els drets”, i ho repeteix en aranès, per respecte per la part occitana de Catalunya, i en castellà, per si algú no ho ha entès al parlament mateix o a Madrid. Diu que tornarà a impulsar les setze lleis que l’Estat ha anul·lat i que promourà un procés constituent. Això és interessant, car jurídicament les lleis que va aprovar el parlament de Catalunya, sobre temes socials o relacionades amb el procés, van ser anul·lades pel Tribunal Constitucional. Per tant no existeixen més. Si se tornen a votar el president de la República a l’exili les pot fer seues, a l’Espai lliure de Brussel·les. Doncs dir que se tornaran a votar, és donar una nova base legal. Quim Torra afirma que “amb la República tothom hi guanyarà drets i ningú no en perdrà”, que “el problema català no és només la llibertat de Catalunya, és també la llibertat d’Espanya”, i diu que vol “una República catalana a costat d’una República espanyola”, amb un desig: “Tant de bo el poble espanyol conegui un procés semblant al de Catalunya i s’emancipi”. És a dir un desafiament al govern espanyol i al rei. M’imaginava les cares i la ràbia a Madrid. Ras i curt, fins ara, és el discurs on he sentit més vegades pronunciar la paraula República.
Aquest nou govern presentarà una nova organització.
Fem-ho clar. S’ha acabat el joc del gat amb el ratolí, és a dir la tàctica Puigdemont que us vaig indicar la setmana passada i que durava des de fa mesos. Ha portat els seus fruits : el govern de Partido Popular de Mariano Rajoy no se pot presentar com a vencedor. Hi ha a Barcelona al Palau de la Generalitat un Puigdemont bis, diferent però que segueix la mateixa línia, que reconeix i participa a l’Espai lliure de Brussel·les, que se considera com el govern a Catalunya de la presidència de la República a l’exili a Brussel·les.
Com hi ha a França un president de la República i un primer ministre. Doncs una estructura que se pot desenvolupar, vulgui o no Madrid. El ressò internacional ha estat amplificat durant el últims mesos i la justícia espanyola és assenyalada per la justícia europea. Prova d’aquesta nova repartició de papers, la conferència conjunta a Berlin de Carles Puigdemont i Quim Torra, aquesta tarda.
Aquesta és l’actualitat.
Us he acostumat a les anècdotes. Aquesta vegada, una anècdota abracadabrantesca des de Madrid, del periodista de xoc Giménez Losantos, que després de proposar posar bombes als bars de Munic i prendre en ostatges els residents alemanys de Mallorca, ara proposa de bombardejar Barcelona. Tirar amb canons o llançar bombes d’un avió. És a dir matar els independentistes i també els unionistes que s’hi troben. Com a l’Edat mitjana Simon de Montfort a la creuada dels albigesos on, durant el saqueig de Besièrs, va ordenar de matar tothom, càtars i cristians, dient: “Dieu reconnaîtra les siens”. Mateix cinisme, mateix fanatisme.
La vaga a la SNCF
Recordem que hi ha cantants de rap que entraran a presó. Uns minuts per evocar la vaga a la SNCF.
Només per fer el punt, perquè sembla que arribem a un punt d’inflexió. En efecte ja fa un mes que dura la vaga a la SNCF, podríem dir que ha entrat en el train-train, si me permeteu aquest dolent joc de paraules en francès. Ja disminuït el nombre de vaguistes i torna a créixer una mica, 29% ahir. És poc. No se pot saber si aquesta disminució és per abandó o perquè els sindicats han organitzat “un tour de rôle” per tal que els vaguistes no tinguin tantes pèrdues de salari per dies de vaga. Se van reemplaçant, car saben que amb menys d’un terç de vaguistes bloquegen 80% dels trens. Qui té les molèsties? Els viatgers i les regions turístiques, com Catalunya Nord i tot el migdia de França. Ells tenen realment pèrdues.
Continuarà o s’acabarà? D’una banda, amb el cansament i la irritació dels usuaris la vaga pot perdre força, però també se sap que al final d’una vaga, quan queda el nucli dur, se fa més radical i jusqu’auboutiste. En aquesta hipòtesi pot durar tot el juny i fins al juliol. Però d’altra banda el parlament ha aprovat la llei del transport ferroviari. Ara és al senat, per tornar després en última lectura al parlament, on el president Macron té majoria absoluta. Tothom sap avui dia que la llei serà aprovada al mes de juny. S’haurà de complir i la vaga no servirà de res. Una vaga és destinada a forçar negociacions amb avantatge pels sindicats. Quan el partit està jugat, què fas? A més el primer ministre Philippe ha proposat als sindicats de fer esmenes a la llei sobre una sèrie de punts, que seran aprovades. Alguns sindicats s’ho plantegen. Tenen encara deu dies. Si se fan millores i aquests sindicats se troben satisfets, què faran la CGT i Sud Rail? Aquí n’estem, amb un peu a l’andana i un peu dins el tren.