RADIO ARRELS – 9 janvier 2018 – Chronique d’actualité 69 Joan BECAT avec Rafel RENYÉ
Les juges ont écrit que Junqueras n’a pas été violent ni a ordonné la violence mais qu’il est responsable des violences de la police le 1er octobre. Voulant interdire à Carles Puigdemont d’être président, Mariano Rajoy essaie de changer un échec électoral en victoire politique. La République de Catalogne existe et serait effective avec un journal officiel et un cabinet de son président. Les discussions entre les élus corses et le gouvernement français ont commencé le jour où passent les rois mages avec de bonnes perspectives.
Oriol Junqueras queda empresonat
Avui parlarem de Catalunya i de Còrsega. Començarem amb Oriol Junqueras que se queda a la presó.
Sí. Oriol Junqueras queda empresonat. Així ho han decidit els tres jutges de Tribunal Suprem, amb arguments que han escrit. Són increïbles, no són arguments jurídics, són polítics i vergonyosos. Aguanteu-vos! Escriuen que Junqueras no ha estat violent ni ha ordenat violència – recordeu que és a la presó per rebel·lió violent – , però ell vol la independència, i dient això ha incitat la gent a manifestar i és doncs responsable de les violències de la policia contra la gent l’1 d’octubre. És increïble de mala fe i de manipulació del dret. És qui rep que és culpable de les violències que se li fan. Me fa pensar a l’acudit molt vell d’aquest home que tenia un ganivet plantat dins l’esquena i que posen a la presó per port d’arma prohibida. És el mateix. Això no és justícia, és arbitrari polític.
Torna Carles Puigdemont ?
L’altre tema destacat és el retorn o no de Carles Puigdemont.
El 21 de desembre Carles Puigdemont ha guanyat i Mariano Rajoy ha perdut en les eleccions que ell va organitzar. Ha quedat desprestigiat. Així de clar. Però ara, com el senyor Rajoy intenta transformar aquest fracàs en victòria política? Doncs prohibint a Carles Puigdemont de ser president i el fer desaparèixer. Ha identificat els responsables polítics i socials que cal eliminar o marginar per temps, tres dels quals encapçalaven les llistes independentistes guanyadores. Si són a la presó o no poden tornar. Per tant no podran ser diputats, doncs desapareixen políticament, i per temps. Amb ells desapareix també la República. Allavontes el senyor M. Rajoy només tindrà al seu davant un govern autonòmic amb gent de segona fila, desconeguts internacionalment i que seran amenaçats de la presó. Vol que el President Puigdemont prengui una decisió que en tots els casos li aniria en contra: o torna a Barcelona i se’l posa a la presó, o es queda a Brussel·les i no podrà ni ser diputat ni president de la Generalitat. Hi haurà un nou president i ell no podrà dir: jo soc el president de la Generalitat, i es quedarà a l’exili. És l’única sortida que té el senyor Rajoy, perquè sap que els independentistes no voldran perdre la majoria al parlament. Doncs entraran nous diputats, els següents de la llista, es constituirà el Parlament i s’elegirà un nou president de la Generalitat, car és imprescindible guardar la majoria al Parlament i el control d’un govern autonòmic portat pels partits independentistes.
Existeix la República Catalana ?
Existeix la República Catalana? És una altra de les preguntes.
Aquest és el tema gros. Existeix i no existeix. M’expliqui, car de fet és molt simple. La República va ser proclamada el 27 d’octubre. Sent proclamada desprès d’un referèndum, existeix, per sempre. La qüestió és: s’ha posat en pràctica o no? És aquí que la cosa no va bé, car no es va formalitzar, no es va publicar a un diari oficial, no es van prendre disposicions, Carles Puigdemont no va prendre el títol de President de la República, provisionalment, esperant que hi hagi una assemblea constituent. S’ha dit doncs no existeix. És fals, car el propi M. Rajoy ho demostra. Sembla increïble però és veritat. L’endemà mateix de la proclamació va enviar una carta personal a tots els caps d’Estats i de govern del món – que són prop de tres cents – per demanar-los de no reconèixer la nova República de Catalunya, cosa que significa que es podia pensar que un o altre la podia reconèixer. En efecte, hi havia hagut un vot, sigui validat o no, amb prou vots car eren superiors als de les eleccions anteriors que havien donat una majoria independentista.
Com pot fer el president Puigdemont per matar definitivament el tema? Si Rajoy li prohibeix de tornar, què pot fer? Doncs donar existència, cos, a la República. Només cal crear un Diari Oficial de la República de Catalunya (el DORC), cosa molt fàcil mitjançant internet. No es podia publicar al DO del parlament, car era una institució autonòmica d’Espanya, i hagués fet confusió a l’exterior. Es publica al DORC la proclamació i els textos que vulgui. Contacta els Estats del món, com ha fet Rajoy, i els demana de la reconèixer. Fa evident que existeix una estructura.
No cal constituir un govern a l’exili, que és virtual car no té cap competència real sobre el territori i la gent. Cal inspirar-se de la doctrina Tarradellas. Ell, com a president, era la Generalitat i qui l’ajudava el seu gabinet. Per tant n’hi ha prou en constituir el gabinet de la presidència amb els assessors i consellers especialitzats necessaris, com fan els presidents de la República Francesa, Macron, Hollande i els predecessors. Carles Puigdemont pot considerar que ell és el president de la República i que el nou president de la Generalitat que s’elegirà al gener és el seu primer ministre. Fins i tot pot publicar al seu DORC les noves lleis del Parlament de Catalunya, siguin posteriorment anul·lades o no pel Tribunal Constitucional espanyol, car seran constitutives de la República i aplicables quan sigui efectiva.
Permetria el reconeixement per altres estats i eventuals negociacions o mediacions, per ara impossibles: quan a l’octubre es demanava al senyor Rajoy de dialogar amb Carles Puigdemont, va contestar que no podia car no eren del mateix nivell.
Per ara res de reconeixements, per s’alliberen algunes veus.
Havíem dit que les eleccions del 21 de desembre canviarien les coses. Ja se nota. Constatant que hi ha una majoria independentista i que els ciutadans s’han pronunciat, a Espanya mateix, hi ha jutges, professors de dret que critiquen obertament el que fa el Tribunal suprem: s’hauria d’alliberar els presos, i els arguments no són fonamentats. No hi ha rebel·lió, no hi ha sedició. Es pot jutjar per desobediència, delicte menys greu. Sobretot, fa pocs dies, dos caps de govern d’Estats membres de la Unió Europea, Txèquia i Eslovàquia, van evocar públicament en una conferència de premsa el seu exemple per una separació d’Espanya i Catalunya. Caps d’Estat d’Europa comencen a pensar que seria normal una separació amigable.
Diàleg a Còrsega
No sé si s’ha de fer un paral·lel amb Còrsega?
La situació és molt diferent car no es tracta d’independència. És només una regió que vol més competències. En realitat serien menys que les que tenen les autonomies a Espanya. No és doncs una cosa de l’altre món. França ho podria molt bé acceptar. Només passa que la unitat de l’Estat i el temperament francès ho fan més difícil. Però altres Estats ho han fet. En els seu programa els nacionalistes corsos demanen algunes coses una mica fortes, però la major part del punts se podrien acceptar.
Ara tiraré flors! Constati que el primer ministre Edouard Philippe té paraula. Al desembre, quan els nacionalistes corsos van guanyar les eleccions regionals va prometre que els contactaria ja al gener, i no va esperar al final. Va ser el 5 de gener, amb el gest que és la ministre Jacqueline Gourault que se va desplaçar a Còrsega, el dia on passaven els reis d’Orient. No sé si venia de rei negre, de rei ros o de rei blanc. A més els elegits corsos, el president de la regió Gilles Simeoni i el president del parlament Jean-Luc Talamoni, seran rebuts a París pel primer ministre el 22 de gener i pel president Macron al febrer.
No sé el que obtindran els elegits corsos, però veig una diferència abismal amb el que passa a Espanya, on el primer ministre és hermètic a qualsevol contacte i no respecta els resultats de les eleccions. Que se critiqui o no el govern francès, estem en dos mons diferents, un on se respecten els resultats democràtics i un altre, Espanya, on mana l’arbitrarietat i la llei de la selva.
No s’ha parlat del fons, sinó del mètode, i és molt pragmàtic i intel·ligent. Cal recordar que la ministra ve del món local. Jacqueline Gourault és una centrista que ve del món local i que, per tant, sap del que parla quan se tracten temes de gestió del territori, de les col·lectivitats i de la gent. Té una llarga trajectòria política, ha estat durant 25 anys la batllessa d’un poble que no arriba al 4.000 habitants dins una zona rural i durant 16 anys senadora del Loir-et-Cher, aquest departament de la cançó divertida de Michel Delpech, els anys 90, que caracteritzava la França profunda. La recordeu, “On dirait que ça te gêne de marcher dans la boue”?
Han triat de deixar de banda per ara els temes més difícils, que podrien provocar un bloqueig, entre altres la cooficialitat de la llengua corsa i l’estatut de residents, que faran objecte d’una proposta de modificació de la constitució, ja que concerneixen també altres territoris, a ultramar. Es començarà per temes més tècnics, més concrets i senzills on se puguin trobar acords. Tothom hi pot trobar el seu compte. Els nacionalistes corsos per haver forçat la negociació i obtenir guanys que podran ensenyar. Si no poden obtenir el més difícil no perdran la cara. El govern francès treu llenya de foc o pot pensar que, desprès d’unes concessions, una part de la gent serà satisfeta i això traurà força als nacionalistes pels temes més delicats i menys acceptables per un Estat com França.
Referència àudio: