Membre depuis le 15 novembre 1991 de
la Section de philosophie et des sciences
sociales de l’Institut d’Estudis Catalans

Nous avons un nouveau dictateur. Trump montre ses muscles. La Catalogne et Barcelone.

RADIO ARRELS – 18 avril 2017 – Chronique d’actualité 31 Joan BECAT avec Rafel RENYÉ

En Turquie, un nouveau dictateur, Erdogan, a pris le pouvoir avec son parti islamiste dans un Pays qui veut entrer dans l’Union Européenne, avec un référendum manipulé et soupçonné de fraude à grande échelle. C’est un processus semblable à celui qui s’est produit dans l’entre-deux guerres en Italie et en Allemagne. Pendant ce temps, Donald Trump montre ses muscles, jette des bombes et des missiles, fait peur au monde entier plus qu’à ceux qu’il vise. La Catalogne est en marche vers le référendum et l’insolite mairesse de Barcelone dit qu’elle ne veut pas de tourisme dans sa ville.

Tenim un nou dictador

Comencem parlant de Turquia i d’aquest referèndum que hi va haver aquest cap de setmana.

És impressionant. Tenim un nou dictador, que ha pres el poder sense que se li hagi donat, d’un partit islàmic, en un país que vol ser de la Unió Europea. Per mi, no s’entén. Quins seran els poders d’aquest senyor Erdogan? És president i serà cap de govern. Ell designarà els ministres, que podrà treure o posar com vol. El parlament no tindrà més poder de control ni de fer caure el govern. Vol dir que hi haurà un parlament per fer les lleis que ell dirà. És l’amo de tot, per temps. És gairebé vitalici. A més nomena els caps militars, nomenarà els caps de la policia i els jutges. Significa que no hi ha més democràcia a Turquia, no hi ha més separació de poders. Ja designava els funcionaris i ja fa temps que la premsa està controlada i sota pressió. S’ha vist amb la campanya les reaccions dins l’opinió pública : qui no és per l’Erdogan és un traïdor i un putschista, i pot anar a la presó només amb aquesta sospita.

Hi ha molts opositors a la presó a Turquia.

Precisament. El vot del referèndum és sota sospita. Ha tingut 51% – diu ell – però molt probablement no ha guanyat. Ha aconseguit el seu resultat per frau. Durant la campanya no hi havia cartells de l’oposició, només els seus, només la presència de mitjans de comunicació favorables – els altres limitats o prohibits. L’oposició ha hagut de fer una campanya soterrada, amb les xarxes socials. Ha designat ell els responsables de cada mesa electoral. Hi havia dificultats per tenir escrutadors perquè tenien por, eren amenaçats. Un terç dels grans sobres on es recullen les paperetes un cop obertes només tenen la firma del cap de mesa, sense cap escrutador o testimoni. Hi ha hagut doncs totes les manipulacions possibles, a gran escala, sense que es pugui fer res. És un cop d’Estat disfressat, encobert per un referèndum ell mateix manipulat.

Això vol dir que a Turquia l’islamisme triomfa. Pensi a Jacques Chirac que deia que era impossible que Turquia entri a Europa perquè no hi havia prou llibertats, a l’època, quan n’hi havia molt més que ara, i perquè era un país islàmic. Doncs ara és la doctrina oficial. S’ha descuidat qui era Erdogan. Fa deu anys, quan va entrar en política, pertanyia a un partit islàmic dur, que ha presentat candidats a les eleccions. Però desprès, els militars i els polítics, que eren laics, el van prohibir. Es va crear un nou partit islàmic que es va presentar com a moderat, però en realitat eren els mateixos, que van guanyar les eleccions i que van apartar els militars, els jutges i els funcionaris que havien eliminat el partit anterior amb pretext d’un complot – però un complot que no s’ha produït. De la mateixa manera que l’any passat ha parlat d’un putsch: s’ha dit, però tampoc no s’ha produït. És una sospita, tothom crida i ell n’aprofita per posar desenes de milers de persones a presó, o descartats, i precisament entre ells els jutges que li havien fet servei condemnant els generals. Han esta també dimitits. Un cop tot en plaça, fa el referèndum per tenir els plens poders.

Em fa pensar, exactament, al que va passar entre dues guerres. No dic que és un feixista o un nazi, però tant Mussolini com Hitler van arribar al poder d’aquesta manera, utilitzant el sistema democràtic, agafant després tot el poder i aquí me quedi. Turquia volia entrar a la Unió Europea i aquesta ja ha donat el seu acord; en principi s’està negociant. Fa fredor d’imaginar que hi hagi un país com aquest dins Europa.

Un excel·lent resum del que està passant amb aquesta actualitat. Aquesta votació li donaria poders fins al 2029 em sembla.

Sí. Per ell és gairebé a vida, car acabarà a 75 anys, i té la capacitat de designar el seu successor. És l’amo per sempre.

Trump ensenya pit

Ens quedarem en l’actualitat internacional amb els Estats Units.

Amb el famós Donald Trump. Faria riure, si la cosa no fos tan seriosa, perquè tira bombes i fa por. A qualsevol moment pot exagerar i ens posar a tots un problema enorme. Però també fa somriure perquè descobreix que el món és més complicat del que ell pensava. Se veu que no era preparat i sembla ser dins les mans dels seus generals i de la indústria de l’armament, que és la primera als Estats Units. Ell ensenya pit i és impulsiu. A cada provocació dispara, i com més fort millor. Pensa que d’aquesta manera farà por. Mes no farà por a Vladimir Putin, ni a Corea del Nord, que ja n’han vist d’altres i de més verdes. Me fa pensar a un toro que se tira banya avall contra qualsevol pallot vermell que se li posa al davant. Me fa l’efecte que alguns estan jugant amb ell. Les tensions a Corea semblen fetes per fer-lo sortir del seu cau. A Síria, per una bomba química – l’Hasan ja n’havia tirat d’altres, regularment – replica amb 59 míssils. A Afganistan, envia la bomba més grossa del món. Juga amb foc i sembla que no tingui una línia concreta. Això el fa molt perillós. No es tracta d’un “falcó” com diuen als Estats Units, que volen mà dura però dels quals es coneixen els seus límits. Amb aquest no se sap.

 

La “mare de totes les bombes” llançada el 13 d’abril en Afghanistan per decisió del president americà Donald Trump (font: ledauphine.com).

Catalunya i Barcelona

Passem cap a l’actualitat més propera. A Catalunya hi ha decisions que van cap al referèndum.

Ja fa unes setmanes, havíem parlat de la llei de transitorietat, que marcava una etapa. Ara se passa a una altra, fa pocs dies, just al mig dels dies de festes. Va ser una mica amagada per les polèmiques a l’interior de la coalició de Junts pel Sí entre els que són del PDCat, l’antiga Convergència, i Esquerra republicana. Però fins i tot, elles ensenyen que s’avança, així ho interpreti. En efecte, ens apropem de la data prevista pel referèndum, al setembre, però la decisió s’ha de prendre abans. S’ha d’organitzar i se sap que durant el mes d’agost moltes coses no se poden fer. Doncs queda el juny i juliol. El president Carles Puigdemont acaba de dir que d’aquí dos mesos se prendria una decisió, vulgui o no vulgui l’Estat. Doncs tenim data, que és allà on se pren la decisió.

Aleshores el senyor Rajoy ha fet una proposta, que fa somriure quan se sap la situació a Catalunya : parlaria amb Puigdemont si renunciava a la independència i al referèndum; ell podria discutir d’una reforma eventual de la constitució. Reforma contra la qual hi ha el PP, el PSOE i Ciudadanos, és a dir més de dos terços del Parlament. És prendre la gent per tontos.

Aquesta data, ja prefixada, provoca alguns problemes dins la majoria. No cal creure que perquè Artur Mas, o Carles Puigdemont, o d’altres són independentistes tota la seva gent ho són. Segueixen. Per tant, que un o altre tingui vapors o no se trobi bé és perfectament normal. Hi ha debat perquè s’ho veuen al davant i això n’espanta alguns.

Acabem de passar unes de les setmanes més turístiques de l’any, per l’Estat espanyol i Catalunya Sud. La batllessa de Barcelona, Ada Colau, s’ho ha passat belleu malament.

En tot cas ho diu ella. Durant aquest cap de setmana, que eren quatre dies amb el Divendres Sant, han marxat de Barcelona sis cents mil vehicles, o sigui un milió i mig de persones, dins una ciutat de dos milions i mig d’habitants. Deixa lloc als que venen : no sé perquè es queixa. Més seriosament, és una bona notícia turística. Barcelona és una de les ciutats més turístiques del món, és una de les quatre més fotografiades, amb Nova York, París i Roma. Per tant no és estrany que hi hagi turisme. És l’economia principal de Catalunya, que és la regió d’Europa amb més turistes. El país en viu, la gent, el comerç, els hotels, l’economia sencera. Ella, Adad Colau, diu que no vol turistes : és tallar la branca on és asseguda.

Que s’hagi de regular, d’adaptar els equipaments, la circulació, l’allotjament, que calgui lluitar contra les locacions barates o de particulars, doncs fa com vol. Sembla lògic que ho vulgui regular, especialment en els llocs més concorreguts. Per exemple, als voltants de la Sagrada Família, el lloc més fotografiat i visitat, els carrers tenen les mateixes disposicions de circulació que els altres, i la gent fa cua dins el carrer on passen les votures. No me direu que això és una organització de la ciutat pensada pel turisme. S’entén que els veïns estiguin descontents. Com és possible que el tros de carrer del davant de l’entrada de la Sagrada Família, on passen milers i milers de gent cada dia, sigui obert a la circulació, que no se la desvia pel carrer veí ? En té de feina la senyora Colau, a fer coses com aquestes, en lloc de criticar que hi hagi massa gent a Barcelona. La seva posició és increïble car parlem del primer negoci de Catalunya : ella ha de respectar d’on li venen els diners.

A Perpinyà tenim pas aquests problemes.

Per llàstima. Però estic segur que si hi havia tanta afluència a un lloc, s’espavilarien per fer carrers per a vianants, parades o aparcaments per a autobusos, és a dir organitzar-se per fer front a aquestes quantitats. Ada Colau fa declaracions per fer contenta la seva base electoral, que no és tota la ciutat. No perdeu de vista que és molt minoritària, car té onze regidors sobre quaranta cinc, i per tant governa en gran minoria. El que vol és confortar-se, ella, ara que s’apropen eleccions.

Referència àudio:

Articles récents

Pablo Hasel et la pyromane Audiència Nacional. Le scandale du vote depuis l’étranger. Y a-t-il une droite républicaine en Espagne ? Le Sénat contre le vote électronique anticipé.
23 février 2021
Victoire de l’indépendantisme en Catalogne. Humour noir à la mode russe.
16 février 2021
L’échec des laboratoires pharmaceutiques français. Pologne, Hongrie, Espagne. La guerre des sondages en Catalogne.
9 février 2021
Élections en Catalogne le 14 février. L’Europe, entre vaccins et confinement.
2 février 2021
Les États Unis ont tourné la page. Le scandale des élections en Catalogne. L’Afrique commence aux Pyrénées.
26 janvier 2021