Membre depuis le 15 novembre 1991 de
la Section de philosophie et des sciences
sociales de l’Institut d’Estudis Catalans

Notes sur la Catalogne. Visa pour l’Image sans la Catalogne. Grève à la SNCF et loi approuvée.

RADIO ARRELS – 19 juin 2018 – Chronique d’actualité 92 Joan BECAT avec Rafel RENYÉ

En Catalogne beaucoup d’éléments reviennent à leur place après des mois d’application de l’article 155 par le défunt politique Mariano Rajoy. La grève à la SNCF continue, malgré les amendements des syndicats et la loi votée, Visa pour l’Image se fera sans la Catalogne dans le programme officiel.

Apunts sobre Catalunya

Una setmana més acollim el nostre cronista per parlar d’actualitat, avui diferents punt sobre temes de Catalunya.

Són apunts sobre Catalunya, on moltes coses se tornen a posar al seu lloc després dels mesos de bogeria d’aplicació de l’article 155 pel difunt polític Mariano Rajoy. Se posen “les pendules à l’heure”, com se diu a França, després d’un any de pressions, de manipulacions i d’intoxicacions descarades per part de l’Estat espanyol i del govern Rajoy, amb voluntat de fer por, d’atemorir la gent, els mestres i els elegits. N’hi ha molts exemples. En citaré només uns quants.

Recordeu els mestres de la Seu d’Urgell perseguits per incitació a l’odi per uns pares d’alumnes, essencialment guàrdies civils de la caserna de la Seu, perquè havien parlat de l’1 d’octubre amb els seus alumnes, a petició d’ells. Evidentment que se n’havia de parlar, car tots els nens havien vist les imatges a la televisió o a internet, ho havien presenciat i viscut les violències al seu poble. En casos traumàtics com aquests se sap que en cal parlar, fer expressar les persones traumatitzades per calmar les angoixes i tranquil·litzar. Així fan els mestres i les cèl·lules de psicòlegs desprès d’actes violents o d’accidents que afectin la població o els joves, com ha passat a Sant Feliu o altres llocs. És el que han fet a la Seu d’Urgell.

Però, amb l’ambient de caça de bruixes, la impunitat de la policia, dels antiindependentistes i dels grups d’extrema dreta que el Partido Popular havia despertat, tot s’hi valia per castigar i donar exemple. Els mestres de la Seu d’Urgell van ser criticats – per no dir insultats i amenaçats – a Madrid i a tot Espanya per la premsa i la gent. Recordi que els mestres de Catalunya Nord se van solidaritzar amb els seus col·legues i això és digne.

Doncs, amb la tranquil·litat retrobada, el govern Rajoy foragitat i l’article 155 abrogat, l’audiència judicial de Lleida – és a dir el tribunal de Lleida, que és la província de la Seu d’Urgell -, ha deliberat sense pressions i ha declarat la denúncia sense objecte, car no hi havia incitació a l’odi per part dels mestres de la Seu d’Urgell. Affaire classée.

Això me porta a dues reflexions. La primera és que durant l’extraordinària repressió diversos fiscals (jutges d’instrucció a França) van ultrapassar les normes de conducta habitual de la professió, sigui per pressió política – o per conviccions polítiques per alguns – sigui per contagi de l’ambient social d’allavontes. Quan la situació d’excepció s’atenua o desapareix, tot retroba la normalitat i els jutges retroben el seny. Me sembla que hem assistit durant aquests mesos a l’inici d’una espiral que me fa pensar molt als inicis d’alguns règims dictatorials o feixistes en el passat que, a partir d’una situació normal van passar a una dictadura, a Alemanya, a Itàlia o a l’ex-Unió Soviètica.

La segona reflexió és que, per sort, no tota la justícia va bascular. En efecte, per exemple vaig esmentar fa mesos les declaracions públiques d’un centenar de jutges i juristes universitaris espanyols contra l’aplicació de l’article 155 i contra la repressió política amb empresonaments. O encara com fa pocs dies el jutge del cas Noos (la prevaricació i estafa a les Illes Balears i València que ha portat el gendre i cunyat dels dos reis d’Espanya a la presó) que deia públicament que, al seu entendre, no calia guardar els polítics catalans a la presó car la instrucció no ho necessitava. Per tant deia “entre les lignes” que guardar-los tancats era una repressió política i no una necessitat de la justícia.

Altre exemple, la desaparició del fins ara totpoderós Mariano Rajoy. Desprès de ser foragitat per la moció de censura, va dimitir de la presidència del Partido Popular i, divendres passat, va anunciar que deixava també el seu escó de diputat a les Cortes de Madrid i que abandonava la política. De la llum a la foscor en una setmana. Me sap greu de no ser filòsof per fer unes reflexions pertinents sobre el tema de la grandesa i de la misèria polítiques. Mariano Rajoy demana a ser reintegrat com a funcionari del registre de la propietat (a França el servei “des hypothèques”). No arribi a imaginar-lo omplint formularis o enviant correus als usuaris i als notaris. Llevat que, a més del que cobrarà com a antic primer ministre i a més del secretariat i cotxe amb xofer que l’Estat li pagarà, vulgui cobrar un segon salari. Com que diuen que és habituat a rebre sobresous…

Un tercer tema. Coincidència amb el final de l’època Partido Popular o continuació del serial, del feuilleton judicial per les estafes de membres dirigents del PP i del PSOE, ha caigut la sentència d’un segon cas Gürtel, aquesta vegada a València, després de Madrid fa una setmana. Tres dels acusats, entre ells altra vegada el senyor Correa que ha donat el seu nom de codi al cas, han estat condemnats a cinc i sis anys de presó per finançar les eleccions del Partido Popular valencià amb diner negre d’empresaris i falses factures. El beneficiari, l’expresident valencià Francisco Camps se n’ha escapat. Té molta sort.

També s’acaba de conèixer un informe de la UNESCO sobre la repressió de la llibertat artística que deixa Espanya en una situació poc lluent. Resulta que l’Estat espanyol és el primer país del món – repeteixi : del món! – per la repressió dels artistes. Segons l’informe hi ha tretze artistes silenciats per empresonament. Espanya és doncs la primera, seguida per la Xina amb dotze, l’Iran amb nou, l’Egipte amb cinc i la Turquia amb tres. Jo me pensavi que aquests reprimien més els artistes que a Espanya, doncs és l’invers. Vergonya per la llibertat d’expressió a la moda espanyola, és a dir callant.

Voldria tancar aquests apunts amb un informe sobre l’economia de Catalunya, realitzat per IDESCAT, un organisme d’estadístiques. Resulta que l’economia catalana ha crescut d’un 3,4% durant el primer trimestre del 2018, contra 3% per Espanya. Des del 2015 l’economia catalana creix de més d’un 3%, o sigui fa més de tretze trimestres. Tot i les pressions per fer marxar les empreses i la repressió, se constata que les empreses i els inversors tenen confiança en Catalunya, hi hagin problemes polítics o no. Són taxes de creixement que farien somniar a França.

Visa pour l’Image sense Catalunya

Tornem ara a Catalunya Nord.

Visa pour l’Image se farà a Perpinyà sense Catalunya en el programa oficial. És la decisió de Jean-François Leroy, amb paraules bastant crues allunyades de les intencions i dels caràcters d’aquest esdeveniment mediàtic. Va dir textualment “en dehors des photos de manifestations, je n’ai rien d’intéressant. Des photos de drapeaux qui flottent ça ne fait pas une expo”.

Me sembla que hi va haver més que manifestacions. El que va passar l’1 d’octubre no val un reportatge o una petita exposició, ni que sigui testimonial? Visiblement no se fa perquè no se vol fer. En aquesta línia, no és una decisió tècnica, és una presa de posició política, és una voluntat d’ignorar el que passa tocant a casa seua, de no moure res i mirar d’un altre costat, doncs d’ajudar objectivament la repressió.

És xocant car aquest festival de fotoreportatge vol denunciar – segons diuen ells mateixos – els atacs a les llibertats en el món i donar veu als oprimits i víctimes allà on siguin. És veritat, els ho concedeixi, que és més fàcil prendre posició sobre el que passa a l’altra punta del món, a Birmània, a Àfrica o a l’Orient Mitjà que a Europa mateix, a cals veïns, llevat evidentment dels immigrats, pobrets. És bastant impresentable i hipòcrita.

Les situacions i el context són molt diferents, però me fa pensar a l’actitud de l’Estat francès, dels polítics i intel·lectuals francesos, majoritàriament, durant la guerra civil espanyola on se va promoure també la no-intervenció, és a dir l’ajuda objectiva al general Franco i als rebels franquistes, també perquè no calia interferir. En un cas com en l’altre què cal que passi, fins a quines barbaritats cal deixar fer per prendre posició?

 

A Brussel·les els cartells del Festival City Zen i de l’exposició 55 Urnes per la Llibertat (font: revistamirall.com, 18/06/2018)

 

Ara bé, vulguin o no vulguin el senyor Leroy i l’ajuntament de Perpinyà, Catalunya serà present durant Visa pour l’Image. Hi ha iniciatives per muntar exposicions de fotògrafs nord i sud catalans als pobles dels voltants i a Perpinyà mateix.

Hi haurà sobretot l’exposició de les cinquanta-cinc urnes de l’1 d’octubre transformades per cinquanta-cinc artistes, organitzada pel Comitè de solidaritat catalana de Catalunya Nord, és a dir per Hervé Py, Francesc Bitlloch i tots els companys i companyes que hi han participat. Se diu “55 Urnes per la Llibertat”. És actualment a Brussel·les, del 15 de juny al 15 de juliol, a l’església del Béguinage de la capital belga. Serà a Perpinyà a finals d’agost i al setembre, és a dir per Visa pour l’Image, on els centenars de periodistes i fotògrafs de premsa de França i d’arreu del món la podran veure, com també tota la gent de Catalunya Nord. Anirà desprès a Barcelona. Al final les cinquanta-cinc obres seran subhastades i els diners aniran a la caixa de solidaritat pels presos polítics. Ben pensat, original i creatiu. L’art i l’esperit contra la violència i la foscor.

Vaga a la SNCF i llei aprovada

Vet aquí una reflexió a l’entorn de Visa pour l’Image. Ens queden uns minuts i volem fer esment de la vaga a la SNCF.

Entra en una fase molt particular car continua quan no hi ha objectivament més motius. Evidentment, els que fan vaga pensen que hi ha sempre motius i que poden fer canviar les decisions. Passa sempre que al final d’una vaga els que queden exacerben el moviment, car se senten abandonats i poden arribar a extrems. Esperi que el que ha passat a Sant Carles amb carreteres tancades, cremades de neumàtics i perill d’afrontaments, no passi més. Fa catorze setmanes que dura. El senat ha votat la reforma amb les esmenes proposades per dos sindicats que han acceptat de negociar, la CFDT i l’UNSA. Va ser aprovada en segona lectura a l’assemblea de diputats. La llei és doncs definitivament adoptada.

La llei de reforma del sistema ferroviari modifica tres punts. D’ara endavant la SNCF és una societat nacional, no un servei de l’Estat. Queda a capital públic pel 100%, però amb un estatut d’empresa privada. Els sindicats temen que més endavant hi hagi entrada de capital privat, però ara per para no és el cas, és un procés d’intenció. En segon punt hi ha obertura a la competència. És a dir que podran circular sobre les línies trens d’altres companyies, per exemple de la Renfe, com passa amb el TGV, o d’altres. Tercer, al 2020 serà el final de l’estatut dels xeminots. Els actuals no perdran res, són els nous que seran amb un estatut segons la llei. Finalment el deute, 35 milers de milions – o sigui 35 milliards – d’euros sobre un total de 47 milliards seran assumits per l’Estat. No sé què més es vol?

Ara, què passarà amb l’inici de les vacances d’estiu? La participació a la vaga ha baixat de 30% a menys de quinze, però hi ha més vaguistes al sud. Aquí, recentment, passava el 40%. Pot provocar que la gent se posi en contra, quan fins ara era descontenta però no se manifestava. Els xeminots quedaven ben percebuts. Si continuen, tinc por per ells que l’opinió se’ls torni en contra. Per tant el president Macron va cap a una altra victòria, potser amarga car deixarà rastres dins la societat, com també serà amarga pels sindicats si continuen gaire temps.

Referència àudio:

https://www.radioarrels.cat/podcast/90/la-cronica-dopinio-de-joan-becat-del- dimarts-19-de-juny

Articles récents

La formation honteuse des maîtres bilingues de catalan. Yvan Auguet, nouveau président de l’Université. Les militaires fascistes espagnols et le roi Felipe VI.
8 décembre 2020
Les trente deniers des Évangiles. Le Train Jaune et son électricité.
1 décembre 2020
Où passera la ligne TGV entre Toluges et Salses? Les députés de Vox sont ridicules en Europe.
24 novembre 2020
Le post-trumpisme a commencé. Le major Trapero à nouveau chef des Mossos d’Esquadra.
17 novembre 2020
Les américains disent assez de trumpades!
10 novembre 2020