L’évolution politique et social des Îles Baléares. Carles Puigdemont à Paris.

RADIO ARRELS – 18 octobre 2016 – Chronique d’actualité 5 Joan BECAT avec Rafel RENYÉ

Nous entrons dans le fonctionnement interne des Îles Baléares, dans les relations entre les îles et avec la Catalogne. Nous parlons de la baléarisation et des talaiots de Menorca, des migrations et de la force du catalan et de l’écologie. Finalement nous évoquons la conférence du président Carles Puigdemont à Sciences Po Paris.

El tema d’avui són les Illes Balears i llur evolució econòmica, social i política.

Són illes que coneixem, car molta gent ha anat a Mallorca, hi ha fet alguna visita, o com a mínim les coneix pels reis de Mallorca. A Perpinyà hi havia reis de Mallorca i encara en tenim el palau. Va ser un petit Estat durant menys d’un segle, format de les Illes Balears, de Montpeller i del que és ara Catalunya Nord. Sovint la gent veu aquestes illes o bé massa petites o bé massa grans. Com que les veiem al mig d’un mapa del Mediterrani, falten elements de comparació i també on se situen. Per exemple l’illa de Menorca, que de les tres és la més dins el mar, és a la mateixa distància de Sardenya, d’Alger i de Barcelona. És fins i tot més a prop d’Alger que de Barcelona.

S’entén que durant l’Edat Mitjana hi hagi un pont d’illes, de la costa de Catalunya a la primera, Eivissa, després a Mallorca, a Menorca, després a la punta nord de Sardenya, que és l’Alguer, i després cap al sud, a Sicília. Era un camí de mar. Han tingut sempre aquest paper. Per exemple, quan hi va haver la Guerra de Successió, a l’inici del segle XVIII, quan Catalunya va perdre les seves institucions, els anglesos, que ajudaven Catalunya i la van deixar sola després, se van guardar Menorca perquè estratègicament se trobava just al mig i així controlaven tot el Mediterrani occidental. Poca broma, s’hi van quedar vuitanta anys.

La gent les veu petites. Doncs, conjuntament les Illes Balears són més grans que Catalunya Nord i l’illa de Mallorca és, si fa no fa, com Catalunya Nord. Per tant és prou gran sense ser enorme. Les altres són més petites i fan la cinquena part de Mallorca. Les Balears són molt més poblades que casa nostra: aquí sem 450.000 habitants, allà hi ha un milió a l’illa principal i més de cent mil per les dues altres.

Les illes són diferents, però sempre individualitzades.

Si. Aquestes illes, de fet, no viuen juntes. Per la gent d’allà, la noció d’Illes Balears, no saben què és. Saben que fan part d’una comunitat autònoma, mes primer són de la seva illa i no hi ha massa solidaritat entre les illes. Per la gent de Menorca, Mallorca és un altre món, i la paraula balear no els sona. Són menorquins, mallorquins o eivissencs. Per exemple per anar de Menorca a Eivissa, a l’altra punta, hi ha molt poques relacions, pocs vols directes i poques possibilitat d’anar-hi, només una o dues cada dia, quan se pot anar a Mallorca o a Barcelona a qualsevol moment, amb cinc, sis o set vols quotidians. Hi ha més vols de Mallorca a Barcelona que entre les illes. Això fa que cada una tingui un Consell insular que ha rebut una part de les competències de la comunitat autònoma, si no fos així tot es desfaria.

Per exemple, pels estudiants hi ha una universitat de les illes Balears, a Mallorca, creada als anys vuitanta, mes avui dia com sempre la major part dels estudiants de Menorca o d’Eivissa van a Barcelona o a València, perquè hi ha més tradició i relació. Això no forja una unitat. Les universitats o els hospitals són serveis que lliguen la gent, que creen costum d’anar a tal lloc o a tal altre. Així la gent de Menorca té els ulls girats cap a Barcelona, completament. Els estudiants van a les universitats de Barcelona i desprès s’hi queden; la major part dels homes polítics de Menorca hi han estat formats. Per tant les illes continuen prou separades i diferenciades.

Quan parlem de les illes, pensem al turisme.

Fins i tot s’ha creat una paraula, la balearització. Els turisme dels anys seixanta i setanta a Mallorca i després a Eivissa ha estat tan fort i tan brutal que s’ha creat aquest concepte. Arreu del món, quan arriba un turisme massiu, de baix revingut, amb xàrters i amb milionades de gent, que destrueix el país, les costes, que utilitza l’aigua i fa malbé el territori es diu que és una balearització. És sinònim de turisme de dolenta qualitat, massiu i que danya el medi.

No és broma. Durant l’estiu l’aeroport de Palma és el que té més freqüència d’avions de tot Europa. Són desenes de milions de persones l’any. Amb totes les derives: quan hi ha hagut la crisi del turisme fa deu o quinze anys, no van apuntar pel turisme de qualitat sinó per encara més gent: turisme de sol, de platja, de borratxera.

Quan s’atreu el turisme també s’atreu la immigració. Com es manté la llengua catalana ?

És el gros problema. Tradicionalment, les Balears donaven gent a altres països, emigrants, car hi havia pobresa, una aristocràcia a Menorca i una grossa burgesia a Mallorca que posseïen les terres. La gent eren obrers o masovers o marxaven. Molts mallorquins se van instal·lar a Catalunya Nord. Per exemple Imbernon, el nostre famós jugador de rugbi, que és d’aquí, té pares i avis mallorquins. Imbernon és un nom típic de les illes. Tenim gent que es diu Bauzà, com l’antic president de les Balears. Però amb el turisme va entrar una immigració massiva, d’Espanya i de tot arreu.

Per exemple la mare del Camus.

És de l’època de l’emigració. La mare d’Albert Camus va marxar a Algèria, on hi havia tota una colònia, sobretot de Menorca, d’on ella venia. Se’ls deia la gent de Maó, i a Algèria es deia el maonès per designar el català. Avui a Mallorca hi ha molts alemanys, cosa que fa que diaris de la premsa d’Alemanya tinguin una versió editada en alemany cada dia a Palma quan no hi ha ni un diari en català.

A les carreteres hi ha publicitat en alemany. En canvi és un dels territoris on hi ha més gent que parla català, segons els estudis i sondejos.

Amb tants Alemanys és un mercat per la publicitat. També, com que són ciutadans europeus, voten i es presenten a les eleccions. La proporció més alta de catalanoparlants és a la Franja de Ponent. A les illes, la gent originària del país o que s’hi ha integrat parla català, amb un alt percentatge. A més tenen associacions i institucions culturals molt fortes. És l’Obra Cultural Balear, és l’Institut Menorquí d’Estudis, sempre una a cada illa, que tenen molts socis i que fan moltes activitats. Per exemple s’ha fet una enciclopèdia de Menorca, científica i cultural, en diferents volums de gran qualitat.

Tenen també, potser conseqüència de la balearització, una gran força de les associacions ecològiques. És segurament una de les regions d’Europa on hi ha més militants ecologistes. No estic parlant de política sinó gent que es mobilitza per mantenir el que queda del país, en particular a Menorca, que és l’illa menys tocada, més preservada. Per exemple Menorca té encara prop de vuit cents talaiots. Els auditors no sabran què és. Doncs són una mena de piràmides de pedres de finals de l’època prehistòrica – en diuen protohistòrica, just abans de l’edat del ferro i que arribin els romans. Eren llocs al mateix temps per talaiar, és a dir veure i vigilar, guaitar, car sempre venien invasors, i per la religió. Són al mig de poblats. Tot això és enorme i tot de pedra. A Menorca s’han conservat, quan a Mallorca se n’han destruït més de mil. Quan van fer les carreteres han triturat les pedres d’aquests monuments i poblats prehistòrics per fer la grava necessària, o bé les van cremar per fer calç per construir les cases. Avui hi ha una gran determinació per a conservar aquest patrimoni.

No us podem deixar marxar, Joan Becat, sense dir un mot de Carles Puigdemont, que ha passat ahir per Sciences Po, i que continua a Paris avui dimarts.

Gran prestigi a Catalunya, perquè no tothom és convidat a Sciences Po a París. Li ha sortit bé, però el que voldria destacar és que ha fet la conferència en francès, amb accent català però amb un francès impecable. Exactament com, abans d’ell, el president Mas. Quan fa visites també sap anglès, sap llengües, com molts polítics catalans. Era el cas de Jordi Pujol, que parlava sis llengües, és a dir a més del català i del castellà, l’italià, l’alemany, l’anglès, el francès. El president Puigdemont no necessita traductor que veu els principals caps d’Estat o ministres d’Europa. Quina diferència amb el Sr Rajoy, que només sap castellà; quan és amb algú que parla anglès o francès li cal un traductor perquè no els entén. Hi ha doncs una diferència de cultura, de categoria entre molts polítics espanyols i els grans polítics catalans, que diu molt de l’actitud de Catalunya de cara a Europa i de cara a l’exterior.