RADIO ARRELS – 11 octobre 2016 – Chronique d’actualité 4 Joan BECAT avec Rafel RENYÉ
El débat de politique générale est habituel, mais l’originalité de cette année est la question de confiance, qui a surpris tout le monde, parce qu’elle est inhabituelle en Catalogne comme en Espagne. Carles Puigdemont a montré une grande habileté politique, car la CUP avait créé de l’instabilité au printemps et a négocié à l’automne. On observe que les attaques depuis Madrid, après être contre le président Mas pour l’obliger à abandonner, vont à présent contre le parlement de Catalogne.
El fet polític més important la setmana passada a Catalunya Sud va ser el debat de política general, que seguia la qüestió de confiança.
Efectivament. Durant més d’una setmana, va ser l’esdeveniment polític major a Catalunya. Aquest debat de política general és habitual cada any, però l’originalitat és que hi havia una qüestió de confiança. Quan el president Carles Puigdemont ho va anunciar, fa uns mesos, va sobtar tothom.
Aquí hi ha un petit comentari que hem de fer: no s’havia fet mai a Catalunya i és poc habitual a l’Estat espanyol. A França se’n fa cada dos per tres, és més acostumat. Se’n diu moció de censura quan és l’oposició que la presenta, per a censurar el govern, per posar-lo en minoria i fer-lo marxar. Quan el govern veu de la seva majoria flaqueja, que no el segueix bé, planteja la qüestió de confiança. És sempre quan hi ha un problema gros, una qüestió a debatre o una llei que no tindria tots els vot de la majoria, o el que sigui. Aleshores tot se clarifica: els diputats de la majoria o de la coalició de govern han de dir o sí o no al govern. Dient sí, accepten també el tema del qual es tractava. Si obté la confiança, el govern se’n va: un altre el pot substituir o, si no n’hi ha cap altre, hi ha eleccions. Per tant, els diputats reticents – perquè sempre ve d’un grup de diputats, és a dir d’un component de l’aliança o d’un grup de la pròpia majoria – s’hi juguen els seus escons. Si hi ha noves eleccions: és que la gent els sancionarà per haver fet caure un govern que era del seu partit, o bé és que el tornaran a votar ? En general aquests diputats no s’hi juguen.
Això no havia passat mai a Catalunya o a Espanya, perquè des de la democràcia, des de l’any 1980 a Catalunya i des de 1978 a l’Estat espanyol, sempre hi havia hagut majories absolutes o coalicions estables. Això vol dir que, durant els quatre anys de totes aquestes legislatures – a França són cinc anys i quatre anys a Espanya – no hi va haver cap problema, potser algun petit problema aquí o allà, però mai per fer caure un govern.
Per aquesta legislatura a Catalunya hi ha una coalició formada per Junts pel Sí i la CUP, les Candidatures d’Unitat Popular. Però és una aliança inestable. Si un dels dos, en aquest cas la CUP, diu no al pressupost, que és l’acte major car sense pressupost no es pot governar, doncs cau el Govern.
Aquest doncs és l’origen del problema. Recordem que Artur Mas, quan negociava la seva investidura, abans de posar Carles Puigdemont al capdavant de la Generalitat, havia promès aquesta qüestió de confiança a la CUP, que el podia fer fora si no eren contents.
Va ser dit, però ningú no s’ho creia en aquest moment. S’ha de fer una precisió sobre la CUP. Ens han acostumats a ser una mica inestable, a fer votar tot el que concerneix els diputats en intern a través d’assemblees. Per tant és un partit del qual no es pot refiar, ni de que dirà l’endemà, fins i tot si sabem que són per la independència i que no hi ha cap problema sobre la línia general. Però sobre el detall si. Se sap que és un partit antisistema, més radical que l’extrema esquerra francesa, i bastant coherent amb les seves conviccions, fins al límit, fins a posar en perill el govern i la independència. D’una banda no se’ls hi pot retreure de creure al seu programa i a la seva ideologia – estem acostumats a molts partits que no respecten ni l’un ni l’altre -, i no es pot criticar aquesta coherència. Però d’altra banda crea una inestabilitat i posa en perill la independència. A més és una mica infantil, és com un nin que ho vol tot immediatament, que vol les postres abans de menjar.
Se sap que un programa no és de compliment immediat, és per tota la legislatura, i se sap que per arribar a l’objectiu del programa cal primer crear les condicions. Per una política social, són els diners, i s’ha de fer amb el que hi ha, és a dir amb el que dona el govern espanyol. Cal tenir en compte que hi ha un gros dèficit fiscal: no tot els diners dels impostos de Catalunya tornen a Catalunya. El finançament és dolent, i per tant exigir despeses importants ja des de l’inici dient: si no es fan, trenquem, bé, amb quins sous i de quina manera ? La CUP podia dir que el govern precedent era de Convergència i Unió, doncs de dretes. Ara és l’Oriol Junqueras que és l’amo del diners a Catalunya, una persona d’esquerra a qui no se pot retreure de voler fer una política antisocial o de burgès, com diuen. Hi havia doncs una mica d’incoherència per part de la CUP.
Igualment, en aquesta qüestió de confiança, la CUP ha dit que no és perquè votava la confiança que acceptaria tots els pressupostos.
Això ja vindrà al seu temps. El president Carles Puigdemont és un home que sorprèn. Quan se’l va elegir president de la Generalitat, Artur Mas se’l va sàller del barret. Se’l sabia nacionalista i bon gestor, però com alcalde de Girona. Va sorprendre tothom amb el seu discurs, per la seva manera dialogant com per la seva fermesa, i per plantar cara a Madrid. Per tant, va demostrar qualitats d’home d’Estat.
Aquest cop ha demostrat una gran habilitat política. En efecte quan, a la primavera, al maig-juny, se va plantejar el vot del pressupost dins un ambient de crispació, d’acabament de regne, fins i tot de desencís sobre la independència per part de molta gent. Ell va treure el ferro roent del foc i va dir: passat l’estiu, al setembre, plantejarem la qüestió de confiança. Donava una sallida legal, prevista encara que no acostumada i, d’altra banda, deixava l’estiu per repensar-s’hi. Va dir: si no tinc la confiança hi hauran eleccions. Efectivament, cap altre grup altre que Junts pel Sí no pot fer govern, ni dins l’oposició ni dins la majoria. Lògicament, els hi deia: tothom fora, i la CUP sap que si hi ha noves eleccions perdrà diputats i no tindrà més el pes que té ara per fer les reformes que vol. Doncs, si vol reformes, ha de pactar.
Quines són les concessions fetes a la CUP? Fins ara, són de façana. S’ha assegurat que hi haurà un referèndum al setembre vinent, tan si ho vol d’Estat com si no ho vol , és a dir com estava previst en el full de ruta. És només una confirmació. S’han obert negociacions pel pressupost. Suposi que entendran que no se pot fer tot. També Oriol Junqueras, que és vicepresident encarregat de finances, ha dit que faria deute. Què vol dir ? D’una banda amb el dèficit que crearà podrà finançar més reformes socials per fer contenta la CUP, però al mateix temps vol dir que l’Estat espanyol li pot refusar el pressupost, bloquejant el finançament habitual. Per tant la CUP tindrà servit el que vol, és a dir un pretext de ruptura amb l’Estat espanyol. Vindrà de la condemna del president Mas, o amb el refús del referèndum, o del pressupost. Per tant, tindrem un final d’any 2016 i un començament d’any 2017 animats i bastant interessants.
Per acabar, Artur Mas centrava molt totes les crítiques a Espanya. El referèndum i la independència eren Artur Mas, eren culpa seva. Amb l’arribada de Carles Puigdemont aquests crítiques se centren menys sobre una persona. Què ha canviat ?
Tot ve de l’estat d’esperit espanyol. Creuen a l’home providencial, al cap, en altres temps al caudillo. Havia estat el Franco, havia estat el Felipe González, després l’Aznar, ara seria el Rajoy i, a Catalunya, era el Jordi Pujol i ara l’Artur Mas. En aquesta concepció, mates l’home doncs mates la bestia i el tema. Per tant tot anava contra Mas per obligar-lo a abandonar. Surt el Carles Puigdemont que és tan bo, amb un altre tarannà però que té la mateixa línia. Es veu que se pot procurar de matar l’home, mes no se mata la idea i hi ha substituts. Ara han entès que no és el president qui porta Catalunya cap a la independència, és el parlament, en representació de la gent. A l’Estat espanyol s’havien descuidat que el president Mas tenia les seves responsabilitats perquè hi havia un parlament i que havia estat votat de manera majoritària. Per tant ara, el foc va contra el parlament i la seva presidenta Carme Forcadell. Els hi va bé car la consideren com a independentista, i ho és. Focalitzant-se contra el parlament, deixa al govern una mica més de marge per a negociar alguna cosa, si es pot.
Referència àudio:
https://soundcloud.com/radio-arrels/joan-becat-cronica-dactualitat-del- 11102016?in=radio-arrels/sets/cronica-dactualitat-joan-becat