RADIO ARRELS – 30 avril 2019 – Chronique d’actualité 137 Joan BECAT avec Rafel RENYÉ
En Catalogne l’indépendantisme a gagné, augmentant le nombre de votes et de députés, et dans le reste de l’État le PSOE a gagné, récupérant ce qu’il avait perdu il y a des années, mais sans possibilité de constituer un gouvernement majoritaire de gauche. Avec le témoignage de David Fernàndez il apparaît que les prisonniers politiques subissent un procès de substitution. À travers eux c’est le peuple de Catalogne que la justice d’État veut condamner.
Els resultats de les eleccions generals espanyoles
Tenim des d’ahir els resultats definitius de les eleccions generals espanyoles. Són les terceres en tres anys, cosa que demostra si calia la inestabilitat de la política espanyola i la feblesa de tots els governs. Això no els ha impedit de ser violents i repressius contra Catalunya i l’independentisme car, sobre aquest punt, hi havia consens fins ara entre tots els partits de govern espanyols, de qualsevol color. Ara bé, amb aquestes eleccions, la situació política s’ha aclarit, tot i que no ha canviat fonamentalment. En efecte el partit i el líder que han guanyat, el PSOE i Pedro Sánchez, no poden formar govern, llevat que ho facin amb la dreta, que seria barrejar l’aigua i el foc. És ja el que passava abans. Notem que en la terminologia espanyola, guanyar no vol dir guanya i ser majoritari, sinó simplement arribar primer.
Doncs, com diuen a Espanya, qui ha guanyat? És simple, a tot l’Estat ha guanyat el PSOE, que ha recuperat el que havia perdut fa anys, i a Catalunya han guanyat els independentistes, augmentant notablement el nombre de vots, els percentatges i el nombre de diputats. Aquests diputats seran sempre indispensables a Madrid i mestres del joc, com en les Cortes anteriors on van fer i desfer els governs de Mariano Rajoy i de Pedro Sánchez.
Anem per parts. Quins són els resultats a Catalunya? El primer partit és Esquerra Republicana de Catalunya, amb quinze diputats, quan en tenia abans nou. A tingut 50% més de vots i arriba al milió de votants. És cert que dins l’independentisme s’ha produït un fenomen de vot útil a favor seu. Com que per formar govern el rei ha de rebre tots els líders dels partits representats, no sé com s’ho farà per rebre Oriol Junqueras i Jordi Sànchez, car són a la presó. Oriol Junqueras ja ha contestat a la pregunta. Diu que si el rei el vol veure, que vingui a la presó de Soto del Real. Per la seua banda Junts per Catalunya té set diputats, un menys que el 2016, tot i que ha augmentat una mica el seu nombre de vots. En total l’independentisme passa de disset a vint-i-dos diputats. Amb el vots del Front Republicà, que de poc no ha tingut un diputat, passa de 32 a 39%.
Aquest pes de l’independentisme no pot ser posat en dubte car s’ha enregistrat una participació molt alta, del 76%, o sigui 11% més que l’any 2016. La gent ha entès el que s’hi jugava.
Venen després els socialistes del PSC i l’esquerra d’En Comú-Podem, amb dotze i set diputats, és a dir l’invers del que havien aconseguit el 2016, on tenien respectivament set i dotze diputats. En Comú sembla haver patit d’un vot útil a favor dels socialistes. És interessant notar el que va declarar Jaume Assens, el cap de llista d’En Comú-Podem , ahir al matí a Catalunya Ràdio. Se va definir com a republicà i sobiranista i va dir textualment: “Volem un govern estable a Espanya amb Pedro Sànchez per facilitar un referèndum pactat”. O sigui que amb el seu grup són 29 diputats que volen un referèndum, és a dir més de la majoria dels diputats i dels vots a Catalunya.
La dreta ha fracassat a Catalunya. El Partit Popular té només un diputat, quan en tenia sis, Ciudadanos en conserva cinc i s’ha elegit un diputat de Vox. En total la dreta baixa de onze a set diputats i perd vots. El missatge de Catalunya és clar i explícit. La dreta cobra el preu de la repressió i del judici.
També a Espanya les coses són clares. L’estratègia de Pedro Sánchez ha pagat. Se tractava de fer-se refusar els pressupostos pels independentistes catalans (semblava que li anava bé) i de fer por amb la pujada de Vox a Andalusia i les previsions de govern de dretes a Espanya on el líder de PP afirmava que governaria amb els feixistes. Passa de 90 a 123 diputats, mentre el PP passa de 137 a només 66 escons, perdent també la meitat dels seus electors. Ciutadanos augmenta de 13 a 16%. El partit feixista Vox treu 24 diputats, 10% dels vots i més de 2,5 milions d’electors l’han votat. És la meitat del que se preveia, però és considerable. Junts, el que tothom anomena el trifachito, és a dir un tripartit amb els feixistes, és molt lluny de poder governar. La dreta ha clarament perdut a Espanya.
L’entrada de l’extrema dreta al parlament espanyol ha fet els títols grossos a la premsa internacional i espanyola: què passa? com poden créixer tant? d’on venen? Doncs no hi veig res d’estrany. No ha canviat res políticament, llevat que ara se’ls pot individualitzar clarament. Hi són perquè i eren, des de fa quaranta anys, dins el Partido Popular. Us ho he dit sovint. Notareu que el líder de Vox i molts dels diputats són antics diputats o militants del Partido Popular. És la declaració d’independència de Catalunya que els ha fet sàller de la cova on eren amagats, car han trobat que el PP no era prou repressiu. És el moment de recordar la dita atribuïda al general Franco: “Mejor una Espanya roja que rota”. De fet no volia ni l’una ni l’altra, i matava i condemnava alegrament els rojos com els catalans i els bascos.
En realitat assistim a una normalització. No us semblava curiós que, amb un règim franquista fins l’any 1978, amb quaranta anys de dictadura feixista, la més llarga d’Europa, Espanya no tingués un partit d’extrema dreta? En tenen Itàlia, França i la major part dels Estats europeu, i l’Estat més llargament feixista n o en tindria? Com us he dit l’extrema dreta hi era sempre, disfressats dins el Partido Popular, i manant aquest partit. Per exemple José Maria Aznar, exprimer ministre i promotor de Ciutadanos i de Vox, és el fill d’un dignitari franquista. Avui, amb el 10% de votants i els diputats de Vox, l’Estat espanyol s’ha normalitzat.
Ara la qüestió és: com Pedro Sánchez pot governar ? Té tres possibilitats, cada una amb els seus problemes que haurà de resoldre.
– La primera és de procurar fer un pacte de legislatura amb Podemos, En Comú-Podem i el diputat valencià de Compromís. Segons que aquest hi sigui o no, faltarien deu o onze diputats per arribar als 176 necessaris. Doncs li caldria els diputats bascos i els independentistes catalans, que ja han dit les seues condicions: llibertat pels presos polítics i referèndum. Ara per ara no crec que ho faci, ni possiblement més endavant.
– La segona és fer una coalició entre el PSOE i Ciutadanos, esquerra i dreta. Li donaria 180 diputats, o sigui majoria absoluta. Però a quin preu polític? El seguirien les seues bases? No seria castigat pels seus votants a les pròximes eleccions? A més, amb quin programa de govern? Tot i que és possible, sembla també difícil ara per ara. Una vegada totes les eleccions passades, ves a saber?
– El més probable és que governi amb minoria, amb només els seus diputats, el terç de l’assemblea. És possible a Espanya si no se pot formar cap altra coalició majoritària. Com que hem vits que el trifachito no suma, queda el PSOE. Ara bé li caldria com a mínim fer aprovar el seu pressupost. És el tema que l’ha fet caure fa dos mesos. Allavontes pot intentar un acord amb Podemos. El tindrà si hi posa mesures socials. Pot comprar els sis diputats de PNB com va fer Mariano Rajoy, car són a vendre contra fortes inversions al País Basc. Pot comprar els dos diputats de les Illes Canàries, però al final en faltaran dos o tres, que només trobarà a cals independentistes catalans. Ara bé, el més probable és que comenci per fer un govern minoritari i deixi l’hora de veritat per més endavant, passades les eleccions de maig.
El judici, abans i després de David Fernàndez
La setmana passada van ser citats treballadors i directius d’Unipost, empresa encarregada del correu electoral, sempre per intentar – sense àxit – demostrar la prevaricació, un mosso d’esquadra independentista citat per Vox, Albert Donaire, i diversos polítics catalans, citats per Vox o pels advocats de la defensa. Per exemple Joan Ignasi Elena, portaveu del Pacte Nacional pel Referèndum, que reagrupava centenars d’entitats públiques i privades, sindicats, patronals, partits, cambres de comerç, etc., o encara Neus Lloveras, expresidenta de l’AMI, l’Associació de municipis per la independència, diputats d’ERC, alts funcionaris i altres. Sempre el mateix: tot i els esforços dels fiscals, no se pot demostrar ni la rebel·lió, ni la sedició. Això sí, queda clar que el país volia votar a un referèndum d’autodeterminació i que tots volien pactar amb el govern Rajoy, que ell s’hi refusava.
Vull remarcar el paper dels dos advocats de Vox, que fan part de l’acusació. Són bastant lamentables, fins al punt que posen nerviós el president del tribunal Marchena, que els reprèn tot sovint. Per Vox se tracta de citar polítics catalans, a tall, i d’ensenyar mitjançant la filmació dels debats que ells els interroguen i que els tenen a sota del seu dit. És clarament una operació de propaganda d’aquest partit feixista. Acabades les audiències, el primer advocat, que és secretari general del seu partit, va als mítings polítics i a reunions electorals. En conjunt una paròdia de justícia. El sistema judicial espanyol se’n troba desacreditat. És una vergonya del punt de vista ètic.
La compareixença de David Fernàndez, exdiputat de la CUP, ha marcat un abans i un després. Ell ha parlat sense embuts i ha dit les coses clares. Sí que va anar a votar. Sí que va contribuir, com milers, milions d’altres catalans, a fer efectiu el referèndum. Sí que sabia que era prohibit però tot el poble volia votar, per desobediència civil pacífica. Sí que va formar part de les famoses muralles humanes. Va explicar que des de Gandhi és la manera pacífica de resistir a la força. Ha explicat fins i tot com calia fer, seient els uns contra els altres i entrellaçant els braços. El fiscal, agressiu i desconcertat, batallava per demostra que era reprensible.
Per tant el tribunal se troba davant de les realitats. Vol castigar uns líders polítics que no han fet res del que se’ls hi retreu, i caldria posar a judici els 2,3 milions de persones que van desobeir voluntàriament perquè volien votar i expressar la seva opinió de ciutadans lliures dins un Estat que creien democràtic. Amb el testimoniatge de David Fernàndez apareix doncs que el procés contra els presos polítics catalans és en realitat un judici de substitució. Que siguin innocents no importa, a través d’ells és el poble de Catalunya que la justícia d’Estat vol condemnar i castigar.
Referència àudio: