RADIO ARRELS – 23 avril 2019 – Chronique d’actualité 136 Joan BECAT avec Rafel RENYÉ
Les observateurs internationaux critiquent que le Tribunal Suprême écoute le récit de la violence des accusations à travers les policiers sans confrontations. La face obscure des chefs de la répression du 1er octobre pose la question du choix des hauts commandements en Catalogne. Campagne électorale très étrange en Catalogne avec deux têtes de liste emprisonnés. Les conférences de presses depuis la prison certifient le caractère politique du procès. À propos de l’incendie de la cathédrale de Paris, les concepts de Nostra Senyora (Notre Dame) et de Mare de Déu sont commentés.
La cara fosca de l’1 d’octubre
L’actualitat comença amb el tema del judici.
De dilluns a dimecres va ser la setmana més breu del judici, ja que hi havia el dijous sant i les vacances de Pasqües. Ha continuat la desfilada de policies que recitaven llur lliçó i les interrupcions del president Marchena quan preguntaven els advocats defensors.
És tan flagrant que els observadors internacionals han dit que el Tribunal Suprem (tendeix a escoltar únicament el relat de violència de les acusacions mitjançant les declaracions de guàrdies civils i policies, sense acceptar preguntes sobre els drets fonamentals dels ciutadans reunits als centres de votació”. Subratllen també el valor subjectiu dels conceptes com barricades humanes, tumult o hostilitat, que utilitzen sistemàticament els policies. Critiquen que no se confrontin amb vídeos o altres proves per evidenciar contradiccions, cosa que té conseqüències directes sobre la valoració que fa el tribunal. En matemàtiques dirien CQFD :”ce qu’il fallait démontrer”. Ho han entès tot i ho denuncien. Cosa que no impedirà que Marchena i el tribunal continuïn igual.
En un article de Vilaweb, dimecres passat, intitulat “L’ombra de la tortura empaita els caps policíacs de l’1 d’octubre”, Josep Casulleras repassa la carak negra del currículum dels principals protagonistes de la repressió de l’1 d’octubre i de la instrucció del judici dels presos polítics catalans. Alguns fets eren coneguts, com el que us vaig comentar sobre el coronel Pérez de los Cobos, inculpat amb altres guàrdies civils per tortures al País Basc. Ell se’n va salvar però no tres dels seus col·legues també inculpats i ells condemnats. També són conegudes les seues conviccions franquistes.
Ara bé, coses semblants passen amb els altres. Resulta que tots els caps que han organitzat i executat la repressió de l’1 d’octubre han estat implicats en casos diversos o són de pensament franquista. Per exemple el cap de la policia espanyola a Catalunya Sebastian Capote, que va ser un dels principals testimonis de l’acusació, va matar d’una bala a l’esquena un delinqüent quan era jove policia, Va beneficiar d’un indult i la viuda del que va matar va beneficiar finalment d’una indemnització per part de l’Estat.
Un altre cap, aquest de la unitat de policia judicial de la Guàrdia Civil, que va fer les investigacions sobre els independentistes acusats, va ser condemnat per un delicte contra la integritat moral. És aquest que, sota el pseudònim de Tacito, enviava twitts insultant dirigents independentistes sobre els quals feia la instrucció, i d’altres. Citat com a testimoni, el tribunal no va voler que se l’interrogués sobre aquests fets, que destruïen la validesa del seu testimoniatge.
El comandant de la Guàrdia Civil César López Hernández, que també ha testimoniat, era el segon de Pérez de los Cobos. Va ser també acusat de tortures i va ser absolt pel Tribunal Suprem, el mateix que està jutjant els presos polítics catalans, on dos dels magistrats del jurat són els que el van absoldre. El cas va anar al Tribunal Europeu de Drets Humans, que el va qualificar de tractament inhumà i degradant. Traducció: tortura.
En falta un, el cap de la Guàrdia Civil Angel Gozalo, que va testimoniar amb Pérez de los Cobos i Trapote. Comandava les unitats que van fer les intervencions violents de l’1 d’octubre, els membres de les quals desfilen al tribunal des de fa tres setmanes. Doncs ell no ha matat ni torturat, que se sàpigui, però no amaga les seues idees. Fa pocs anys va condecorar els combatents de la divisió Azul en un acte d’homenatge als espanyols que van formar aquesta unitat nazi que va combatre amb els alemanys al front de l’est contra els russos durant la segona guerra mundial. Ja podeu imaginar quines són les seues opinions.
Tot això sent establert i constatat, la qüestió que se planteja és terrible car, per cada una de les dues respostes possible les perspectives que s’obren són espantoses: com es fa que hi hagi al cap de la policia d’un país europeu suposadament democràtic unes persones amb un tal pedigrí, amb aquests currículums?
O bé cal suposar que Catalunya no és un cas a part, i significaria que és tot l’alt comandament de la policia espanyola i de la Guàrdia Civil que són com aquests que manen a Barcelona? És així a tot Espanya? Seria doncs una herència del franquisme i de trenta anys de lluita contra ETA que han pervertit aquests cossos policials?
O bé cal suposar que, sabent des del 2012 que Catalunya caminava cap a la independència, s’han triat dins aquests cossos policials els homes que tenien l’experiència de la guerra bruta i de les exaccions, car se sabia que al moment volgut, no tindrien miraments al moment d’aplicar les pitjors directives? En els dos casos seriem lluny de l’entorn habitual d’una democràcia i molt a prop de les pràctiques dels règims que no respecten els drets humans.
Una campanya electoral estranya a Catalunya
Al mig de tot això hi ha una campanya electoral, potser estranya, no?
Sí, totalment insòlita, mai vista. A tot Espanya, doncs també a Catalunya, se celebraran diumenge les eleccions generals per designar els diputats i senadors de l’Estat. A Catalunya és una campanya molt estranya car hi ha dos caps de llista a la presó. Oriol Junqueras i Jórdi Sànchez. S’hi presenten també altres processats, Josep Rull, Jordi Turull i Raül Romeva. Com que no són condemnats se poden presentar i ser elegits. Què passarà ja que és quasi segur que seran elegits? Ja veurem. Evidentment no són presents als debats ni als mítings. Potser per aquesta raó les caps de llista del PP i de Ciudadanos no van voler participar als debats i són els segons o tercers que van ser presents. No hi havia cap més interès.
Els presos van demanar a la junta electoral de participar a la campanya. Aquesta ho va demanar al Tribunal Suprem. Finalment, per no fer mala impressió a l’estranger, segons sembla, van permetre que els presos puguin fer una conferència de premsa a distància, ells des de la presó a Madrid per videoconferència i els periodistes en una sala a Barcelona. Bastant al·lucinant. A més, per la conferència de premsa de Jordi Sánchez hi havien penjat darrere d’ell, doncs filmats tota l’estona, una bandera espanyola i una foto del rei. Era clarament una provocació. Va ser tant evident i ridícul que feia somriure. Oriol Junqueras va ser més ben tractat ja que darrera d’ell hi havia només una paret nua. Aquestes situacions tan insòlites fan aparèixer clarament que són presos polítics. Qui en podria dubtar, ja que són els propis sistemes judicial i electoral espanyols que subratllen.
En període electoral qualsevol anècdota pren grans proporcions. És el cas d’un costum local d’un poble d’Andalusia on cremen un ninot, l’efigia del dolent de l’any. No és de bon gust però se’n ha vist de pitjors. Doncs aquest any han triat Carles Puigdemont i, fa un parell de dies el seu ninot, de tamany real i amb una bandera catalana penjada al coll, va ser passejat pels carrers i després penjat. Va ser afusellat de veritat, amb tirs d’escopetes de la policia local, i després cremat. L’ajuntament, socialista del PSOE com l’alcalde, hi van participar. És un fet lamentable, però no és per això que us ho comenti, sinó perquè il·lustra un estat d’esperit anticatalà que existeix a molts llocs d’Espanya, per gent de dreta com d’esquerra.
Però al mateix temps no volen que Catalunya marxi d’Espanya. Com la cabra de Monsieur Seguin, lligada a la seua estaca car volia marxar. M’ha fet pensar al que deia fa poc temps un responsable sindical d’esquerres a Andalusia en
Joan Becat – Crònica d’opinió 23/04/2019 – Ràdio Arrels
3
una reunió pública enregistrada on increpava els andalusos que havien manifestat a Madrid amb els catalans. Afirmava que Catalunya havia de quedar-se a Espanya i va dir als assistents: “Sinó, qui us pagarà els subsidis d’atur, la sanitat i les pensions?” És cinisme però té el mèrit de la sinceritat. Més que les meues estadístiques, diu clarament quina és la realitat. Catalunya paga, tots en són conscients, i per això cal repressió per obligar-la a quedar-se.
Mare de Déu o Nostra Senyora?
Comentem l’actualitat i aquesta setmana era a París.
La catedral de París va cremar fa una setmana i tothom diu que la cal restaurar i reconstruir les parts que s’han enfonsat o que són inestables. Dues qüestions van ser polèmiques, el finançament i com reconstruir. Són temes que continuaran fent debat i que deixarem per més endavant. Fixeu-vos que he dit catedral de París car en català no sé com la batejar. En francès és Notre Dame, però el costum a casa nostra és de designar la verge Maria com la Mare de Déu i no Nostra Senyora, que és d’introducció relativament recent per influència francesa. No és el mateix concepte.
En efecte Notre Dame, és a dir Nostra Senyora, representa la reina, la sobirana, un concepte molt francès ja que França va ser durant segles el paradigma de la monarquia absoluta, acompanyada per una manera semblant de practicar la religió, de dalt a baix i centrada sobre França, el gal·licanisme. Encara avui dia, sota la 5a República, els tics de la monarquia se retroben dins la manera de governar des de la presidència de l’Estat. Ben mirat, no deixa de ser sorprenent que se representi com a sobirana la verge Maria quan, segons els evangelis, era una nina pobre, esposa d’un fuster, parint dins una granja, un pessebre. Es clar que ser reina és un símbol, però?
A l’oposat d’aquest concepte és el que trobem a Catalunya Nord o a Catalunya on, fins i tot, Maria és més estimada que Jesús mateix. Moltes esglésies i capelles són dedicades a la Mare de Déu. Tenim la Mare de Déu de Vida a Argelers, del Roser a Palaldà, de la Bonanova a Portvendres, de les Abelles a Banyuls, dels Prèssecs a Arles, del Coll a Calmella, dels Dolors a Ceret, del Coral a Prats de Molló i unes trenta més. No és la sobirana que s’estima, sinó la mare, la protectora, la que dona la vida i està prop dels creients. Fins i tot quan l’església és oficialment a Nostra Senyora (Notre Dame), nom sovint del segle XIX ençà, la gent continua dient la Mare de Déu.
Referència àudio:
https://www.radioarrels.cat/podcast/306/la-cronica-dactualitat-de-joan-becat-dimarts-23- dabril-de-2019