Membre depuis le 15 novembre 1991 de
la Section de philosophie et des sciences
sociales de l’Institut d’Estudis Catalans

Les gilets jaunes. Justice et partis à l’État espagnol.

RADIO ARRELS – 20 novembre 2018 – Chronique d’actualité 114 Joan BECAT avec Laura BERTRAN

Les gilets jaunes sont un mouvement spontané et non organisé, que vient des territoires et a des points communs avec la naissance du mouvement politique En Marche. Tentatives de récupération politique. À l’État espagnol on constate que la justice est aux ordres du pouvoir politique, en particulier du Partido Popular.

Les armilles grogues

En l’actualitat política avui, evidentment, no podem passar a través del moviment de les armilles grogues.

Algunes observacions i reflexions en relació amb el que he vist, sentit o llegit sobre les gilets jaunes, les armilles grogues.
Les armilles grogues són un moviment espontani i visiblement poc organitzat, per no dir sense cap organització, ara per ara, ni cap control. La difusió del moviment i els contactes interns se fan per les xarxes socials. El moviment es pot veure en la cobertura mediàtica de les cadenes d’informació en continu, un regal de nadal per elles. Hi ha improvisació i reivindicacions diverses dels membres d’aquest “col·lectiu 17 de novembre”.

Pensi que el president Macron ha suscitat indirectament aquest moviment, car ha destructurat el sistema francès de partits i sindicats, més que no pas directament per les seues iniciatives, car els que eren contra ell durant la campanya de les presidencials ho són sempre – com ha passat també pels presidents precedents – i són aquests que formen l’essencial dels manifestants. Les armilles grogues fan com ell quan va constituir el seu moviment polític En Marche, que s’ha fet fora i contra els partits, utilitzant les xarxes socials i demanant als que s’apuntaven d’aportar les seues propostes pel programa. Fins i tot quan durant la campanya el seu equip ha controlat més les coses, el caràcter espontani i “tous azimuts” d’En Marche s’ha mantingut. Com fan ara les armilles grogues.

El president Macron beneficia d’una ampla majoria parlamentària. Durant el seu primer any de govern ha posat els partits d’esquerra, de dreta i d’extrema dreta fora de combat. Ho ha fet també amb els sindicats. Com que no hi ha cap estructura per portar al dia a dia les reivindicacions i fer veure a la gent que se troben representats i recolzats, és la gent que passa al davant, i les armilles grogues no volen que els polítics o els sindicalistes els controlin o els representin.

Per tant el govern i el president se troben en primera línia, sense intermediaris. No tenen sense ningú al davant per negociar ni reivindicacions clares, llevat del preu dels carburants i del nivell de vida, però sense mesures i demandes concretes a satisfer. Fins i tot si el primer ministre o un membre del govern rebia una delegació d’armilles grogues, no és cert que la base multiforme i multipolar acceptaria les propostes i els resultats. El món reivindicatiu ha radicalment canviat. No és més el món de les organitzacions sindicals organitzades i de les negociacions amb organitzacions representatives. Per dir-ho d’una altra manera, amb el moviment de les armilles grogues, la vaga dels ferrocarrils que acabem de conèixer sembla d’una altra època i d’un altre món.

Fins i tot els que han iniciat el moviment semblen superats per la seua dinàmica, que s’ha quedat espontània i sense coordinació, al menys a nivell de l’Estat.

El moviment sall dels territoris, com diuen a París. A tot França hi ha 2.500 punts de manifestació, sobretot a les ciutats mitjanes i fins a petites ciutats o pobles grossos d’uns quants milers d’habitants. Les manifestacions a París semblaven esquifides, d’uns quants milers de persones, quan habitualment són de desenes i centenars de milers de manifestants. El descontentament i el malestar sall principalment de les zones periurbanes, de les petites ciutats i der les zones rurals, que han patit la pèrdua dels serveis públics, dels comerços i dels serveis de proximitat.

 

L’accés al peatge de Perpinyà Sud bloquejat per armilles grogues (font: lasemaireduroussillon.com, 19/11/2018).

 

És la conseqüència d’una forma d’urbanització i d’haver promogut un sistema on el cotxe és rei, en benefici dels constructors i de l’economia nacional, com diuen a París i no s’han desenvolupat en paral·lel els transports en comú ni un creixement urbà més organitzat. El creixement urbà se fa espontàniament a tot arreu. Per tant cada vegada més gent circula millora carreteres. La gent compra en els primers pobles que envolten la ciutat perquè el terreny és més barat, després serà als pobles de més lluny, sense que hi hagi un servei de transport per portar al treball. Doncs sempre més cotxes. Allavontes se milloren les carreteres, se fan trossos de vies ràpides, que afavoreixin que la onada constructora vagi més lluny. Per tant cal el cotxe.

Fins i tot als pobles de la plana que tenen unes quantes urbanitzacions al voltant, la gent que s’hi està necessita el cotxe per portar els nins a l’escola o anar a comprar el pa. I tot sovint no ho poden fer al centre del poble perquè no hi ha aparcament. Fixeu-vos on són els supermercats. Són a les afores de les ciutats i fins i tot, quan hi ha dos o tres pobles veïns que se desenvolupen, a la costa, al peu de l’Albera, a l’interior de la vall de la Tet, s’instal·la un petit supermercat que no és mai dins el poble sinó a un lloc dins el terme on se pugui accedir dels diferents pobles. Per tant, per comprar el diari o la baguette, no va més al poble, va al petit supermercat, que té a més una petita galeria comercial. Això liquida a tot arreu els comerços dels pobles, que esdevenen deserts comercials, fins al punt que la gent que s’està dins el poble té més dificultats de compra que no pas els que són a les urbanitzacions.

Tornant a les armilles grogues, els que manifesten són en gran part els que paguen el preu d’aquesta urbanització diguem a l’americana. Molts han de pagar també pagar les hipoteques i ara pateixen de la inseguretat del treball, que siguin artesans, comerciants o empleats a despatxos. Se pot dir que molta gent que manifesta és víctima voluntària d’un sistema territorial que ha contribuït a desenvolupar. Ara arriba al seu límit i els inconvenients comencen a superar els avantatges. Caldria revisar i progressivament modificar el sistema de creixement urbà i el model de relació amb el territori. Però mentrestant…

Hi ha intents de recuperació política. Abans de tot cal dir clarament que les armilles grogues són un moviment polític, encara que ells no ho diguin i no ho vulguin. No ho són en el sentit clàssic de partit polític, ho són per la naturalesa de les reivindicacions, que són diverses i, per tant, plantegen la qüestió de la finalitat de la societat i del projecte econòmic col·lectiu. Però ho plantegen mitjançant una posició anti-sistema polític. També són anti-rics i en bona part anti-ciutats metropolitanes. A l’inici, en el temps de preparació, el motiu era el preu dels carburants i les taxes. Després, per mobilitzar, se va dir: ”Tothom té una bona raó per protestar”. Per tant, avui, se barregen moltes reivindicacions, algunes contradictòries entre elles.

El moviment és anti-Macron. Sembla ser la posició dominant o quasi general. En les tertúlies televisives he sentit que se justificava per la seua poca popularitat i pel fet que havia aconseguit només 24% dels vot a la primera volta. No m’ho crec gaire, car Jacques Chirac, dues vegades president de la República, va fer només 20,7% i 19,8% a les dues primeres voltes, i Hollande 28%. Per tant se podia dir que Chirac i Hollande tenien de 70 a més de 80% de la gent en contra. Són raonaments que no s’aguanten. S’observa també que entre els manifestants hi ha molta gent que no va anar a votar. Els sondejos mostren que molts manifestants eren contra Macron a les eleccions presidencials. De la mateixa manera que la dreta se va manifestar contra el president Hollande, a la “Manif pour tous”, i grans manifestacions d’esquerres després durant el mandat de Jacques Chirac, hi ha ara un moviment anti-Macron. Per tant, si el president Macron fa concessions, no canviarà l’actitud de la major part de les armilles grogues.

Des de fa uns dies hi ha un clar intent de recuperació per part de certs partits polítics. Primer va ser l’extrema dreta, que és des dels primers dies dins el moviment de les armilles grogues, on participen quadres i militants del Rassemblement National, i ara Nicolas Dupont-Aignant. Marine Le Pen diu: “Ce sont nos électeurs qui manifesten“. A l’inici, els syndicats i la France Insoumise van ser tebis, no s’implicaven, ni tampoc Jean-Luc Mélanchon. Ara s’hi posen per no deixar l’extrema dreta recuperar el benfici polític, ja que hi ha també gent d’esquerra que participa al moviment.

Amb el seu geni de les imatges i de les paraules-xoc, el Jean-Luc Mélanchon ha resumit magistralment la cosa parlant d’un moviment “de fachos et de fâchés”.
Què pot passar? El moviment té menys participants dels dilluns, dimarts… car també ells treballen. Però sembla que el moviment pugui durar, coma mínim fins a la manifestació dels dissabtes. Com sempre poden `passar dues possibilitats: O bé el moviment s’amplifica i la posició del govern serà incòmoda. Però només passarà si entren en el joc altres col·lectius i, a través d’ells, els sindicats i els partits polítics que els actuals manifestants rebutgen Allavontes el moviment canviaria de cara. O bé el moviment perd pistonada i disminueix, car són molts els 280.000 manifestants de dissabte passat, i encara més amb el nombre de punts de bloqueig. Però comparat a altres manifestacions és poc, sobretot si se posa en paral·lel amb Catalunya on, amb una població de set milions d’habitants hi havia aquests dies més gent concentrats davant dels ajuntaments que no pas armilles grogues en un país de 67 milions d’habitants. Si la mobilització baixa, hi ha el risc de la radicalització i de la violència, que ja hi és.

El que m’ha impressionat més són els més de cinc cents ferits i un mort aquest dissabte. Des del maig del 68 no recordi tants ferits, doncs tanta violència, tot i que la majoria de les armilles grogues se defineixin com a pacífica. És degut en gran part a la falta d’infraestructura organitzativa i de declaració de la manifestació, doncs sense gendarmes ni policies. Hi ha doncs més possibilitats d’accidents i és el que ha passat. Contràriament a les manifestacions sindicals, no hi ha consignes ni servei d’ordre propi, que controli la gent exaltada que pot crear problemes, i no hi ha policia que reguli i, de fet, també protegeixi i separi. Aquí, als giratoris, els usuaris i els manifestants són directament en contacte. És perillós.

Justícia i partits polítics a l’Estat espanyol

No podem tancar sense parlar d’aquest polèmic tchatt sobre la justícia.

S’ha dit i s’ha comprovat que a l’Estat espanyol la justícia és a les ordres del poder polític, especialment del partit popular. Us he descrit diverses vegades com en la magistratura, pel sistema de cooptació – legal o de fet – i les nominacions pels governs del Partido Popular, els jutges pròxims al PP o a la ideologia franquista s’havien mantingut des de la transició i controlaven aquesta magistratura. En la repressió judicial contra el govern de la Generalitat i els presos polítics catalans s’ha vist fins a quin punt era estreta la relació entre justícia i política, l’una a les ordres i al servei de l’altra.

S’acaba de tenir-ne un nou exemple. Calia renovar el Consell Superior del Poder Judicial, que consta de vint-i-u membres. El president anterior Lesmes, el de les hipoteques, acabava el seu temps. Doncs han pactat PSOE i Partido Popular, amb Pedro Sánchez i Pablo Casado: el PSOE en tindrà onze jutges i el PP designarà deu jutges i tindrà el president, com també el control del Tribunal Suprem, el que jutjarà els presos polítics catalans. Qui presidirà l’un i l’altre serà el jutge Marchena, l’ideòleg de la repressió judicial i que ha donat les seues ordres al jutge Llarena.

Com que hi va haver crítiques dins el PP pels onze membres del PSOE, per calmar els senadors del Partido Popular – recordem que són majoritaris i han votat l’aplicació de l’article 155 – llur portaveu Ignacio Cosidó els hi va dir en el whatsApp que tenen entre ells: no passeu pena, que controlem tot pel darrere al Tribunal Suprem en les sales 2 i 61. Cal saber que la sala 2 és la que jutjarà els presos catalans. Per tant per ell la sentència ja està feta, és el Partido Popular qui la dirà als jutges. I la sala 61? És la que, d’una banda, tutela els magistrats i la seua activitat i, d’altra banda, és la que pot il·legalitzar els partits polítics, per tant hi ha intenció d’il·legalitzar els partits independentistes catalans. A un altre país seria un escàndol, a Espanya no.

Constatem que Pedro Sánchez i al PSOE han renunciat, o que els hi va bé que sigui el Partido Popular i els seus jutges qui facin la feina bruta de l’Estat.

Referència àudio:
https://www.radioarrels.cat/podcast/190/la-cronica-dactualitat-de-joan-becat-dimarts-20-de-novembre-del-2018

Articles récents

Le Conseil Constitutionnel sanctionne la loi Molac. Le gouvernement de Pere Aragonès.
25 mai 2021
Le tango de la formation du gouvernement de la Generalitat.
18 mai 2021
L’indépendantisme gagne à nouveau les élections écossaises. Les fascistes de Vox au gouvernement de la Communauté de Madrid.
11 mai 2021
Jordi Turull vers le Tribunal européen des droits de l’homme. Les pseudo-arguments juridiques contre les langues régionales
4 mai 2021
Recours contre la loi Molac devant le Conseil Constitutionnel. La Déclaration d’indépendance de Catalogne en trente langues.
27 avril 2021