RADIO ARRELS – 7 juillet 2020 – Chronique d’actualité 199
Elisenda Paluzie est réélue présidente de l’ANC, veut réanimer la base et mettre la pression sur les partis. Depuis 2010 cinq femmes ont impulsé le mouvement indépendantiste et beaucoup de femmes de tous âges participent à la base populaire. L’ancien espace politique de Convergència se clarifie en se fractionnant, avec le PNC créé par les nostalgiques qui ne veulent pas de changement, le PDCat qui résiste au changement, et le nouveau parti indépendantiste créé par Carles Puigdemont.
Les dones i l’independentisme català
Començarem parlant de dones, de dones i d’independentisme català.
Elisenda Paluzie acaba de ser reelegida presidenta de l’ANC, l’Assemblea Nacional de Catalunya, i això m’ha fet pensar al paper tant important, per no dir essencial, de les dones en l’independentisme català. Pensem per exemple que precedentment va presidir l’ANC Carme Forcadell durant sis anys decisius.
Cada dos anys l’ANC renova el seu secretariat nacional, compost de 77 membres, que després elegeixen entre ells la presidència. L’ANC té assemblees territorials per comarques i tots els seus membres poden votar. Aquesta vegada – és significatiu – les dues principals candidatures eren de dues dones, l’Elisenda Paluzie i Montse Soler, de l’equip del president independentista de la Cambra de Comerç de Barcelona Joan Canadell. Finalment, Elisenda Paluzie va ser la més votada.
Elisenda Paluzie i el seu equip volen moure els partits polítics dits independentistes, que fa dos anys que no se mouen, com ho hem constatat tots. Segons ella, tots són espantats per la repressió i, de fet, han renunciat a mullar-se per la independència, deixant-la per més tard, sense precisar quan. A un interviu recent a Vilaweb ha revelat que a l’octubre de l’any passat, quan hi va haver les protestes contra la sentència dels Tribunal Suprem que condemnava els presos polítics catalans, ella i l’ANC havien contactat els tres partits independentistes, ERC, el PDCat i la CUP per una acció comuna per la independència, ja que les manifestacions enormes i els joves eren mestres del carrer. Els tres partits, ERC i la CUP inclosos, li van dir que no eren a punt i van deixar desenvolupar-se una explosió popular que no portaria a res.
Per tant ara l’ANC vol reanimar la base, la gent que l’epidèmia del coronavirus ha desmobilitzat, per tornar a pressionar els polítics car, fins i tot si hi ha una majoria per la independència, caldrà que sigui el parlament, és a dir els elegits dels partits, que la tiri endavant.
Com us ho deia a l’inici, aquesta postura valenta d’Elisenda Paluzie m’ha fet repassar el moviment independentista popular del seu inici, el 2009 amb les consultes municipals, i el 2010 amb la primera gran manifestació : “Som una nació. Nosaltres decidim”, on per primera vegada els polítics no eren al davant per sàller a la foto, sinó al mig, amb la gent.
Si mireu bé, constatarem que el moviment independentista ha estat portat sobretot per les dones de 2010 a 2015, quan se va fer la consulta sobre la independència, i de 2015 a 2017, quan va portar al referèndum de l’1 d’octubre.
La primera dona que va ser al davant de l’ANC, des de la seua creació el 2011, és Carme Forcadell, fins que se va presentar amb la llista de Junts per Sí. Va ser escollida presidenta del parlament de Catalunya, amb una majoria independentista més decidida que va votar les lleis de transició i el referèndum. L’altra gran dona al cap del moviment ciutadà d’aquesta època és Muriel Casal, que va presidir Òmnium Cultural del 2010 al 2015 i va formar una parella forta al davant del moviment català amb Carme Forcadell.
Però del 2010 al 2015 hi havia una tercera dona que va impulsar l’independentisme, és Núria de Gispert, que presidia el parlament de Catalunya, fins que Carme Forcadell li succeís. Núria de Gispert havia estat abans consellera de justícia de la Generalitat i havia introduït dins el codi civil català el reconeixement legal de les parelles de fet, homosexuals o no, abans que ho fes l’Estat francès i l’Estat espanyol.
Per tant, als anys de pressió popular i de camí cap a l’autodeterminació tres dones portaven el moviment independentista. Tres dones i un home, Carles Puigdemont que com a batlle de Girona presidia l’AMI, l’Associació de Municipis per la Independència. A notar que quan esdevé president de la Generalitat és una quarta dona que li succeeix, Neus Lloveras, batllessa de Vilanova i la Geltrú.
Els dos anys següents, de 2015 a 2017, qui apretarà pel referèndum són Carme Forcadell a la presidència del parlament i Neus Lloveras a l’AMI – que va prendre moltes responsabilitats car són els municipis que van ser al davant de l’organització, i ara els batlles són a judici – amb dos homes, Jordi Cuixart a Òmnium i evidentment Carles Puigdemont a la Generalitat. Des de fa dos anys, és Elisenda Paluzie que és a la primera línia i que s’hi quedarà per dos anys més.
Se pot dir doncs objectivament que el moviment independentista català ha estat portat per dones. La cosa no s’acaba aquí, amb les cares visibles. Hi ha també els centenars de milers de dones anònimes. En efecte he notat dins la militància, dins les manifestacions i pels vots, al referèndum i a les eleccions, en el moviment independentista hi ha moltes dones de totes les edats. S’ha pogut dir en mitja broma – però és veritat – que era el moviment de les àvies i de les netes, des grand-mères et des petites filles, és a dir de les dones més grans, que han conegut el franquisme i el seu anticatalanisme i que la ressurgència del feixisme a Espanya revolta, i de la joventut que vol un canvi social i polític, com a molts altres llocs a Europa.
Quan d’una larva neix una libèl·lula
I les més joves com les més grans no han fallat tampoc al moment de protegir les urnes en front de les forces de l’ordre. Altra tema que vols destacar, més poètic, quan d’una larva neix una libèl·lula.
De vegades la política és poesia pura, tal com la veig. És el que passa amb la paràbola que us contaré avui. Com que l’ecologia és a la moda la prendré en el regne animal. Com Jesús Crist en el seu temps parlava per paràboles, per fer entendre millor les seues idees, ho faré per explicar la mutació de l’antic espai de Convergència de Catalunya en un nou partit independentista encapçalat per Carles Puigdemont. La metamorfosi ja ha començat i culminarà el 25 de juliol.
Com probablement ho sabeu tots, les papallones i les libèl·lules, tan boniques, tan lleugeres i aèries comencen la seua vida en forma de larva o d’eruga, que menja molt, s’arrossega de branca en branca i se transforma després en crisàlide, tancada dins una pell rígida. D’aquesta pell, quan se fa incòmode, sall amb dificultat una papallona o una libèl·lula, és a dir un insecte perfecte volant de les seues pròpies ales. Abandona, enganxada a les herbes l’antiga pell dessecada que li havia servit de suport a l’etapa transitòria.
Està passant el mateix a Catalunya. En aquesta paràbola la larva de la libèl·lula és l’antiga Convergència. Com qualsevol eruga que se respecta li calia molta teca, menjava molt, de tot el que trobava i els ses membres – les erugues convergents – afeccionaven les bones places on te pots servir fins a sacietat. La transformació en crisàlide, que és el PDCat, va costar una mica car bastantes erugues volien quedar larves per sempre, car no sabien si l’independentisme que s’adoptava oficialment sota la impulsió d’Artur Mas els hi aportaria tant menjar, és a dir si els hi conservaria els seus escons de diputats al parlament de Catalunya o a Madrid i les diverses alcaldies. Com que Carles Puigdemont, instal·lat per Artur Mas, volia introduir molts independents – que ells se creien de debò a la independència, però que ocupaven els escons que les larves pensaven tenir per sempre – hi havia molt malestar, en particular entre els diputats convergents a Madrid.
Com que calia fer descuidar als electors els tiberis de Convergència – per exemple el 3% i diverses prevaricacions – el partit se va transformar en PDCAT, Partit Demòcrata de Catalunya, amb l’objectiu d’anar cap a una nova mutació. És la crisàlide. Ara, amb les eleccions que s’apropen, Carles Puigdemont sàller de la crisàlida, vol liquidar el PDCat, transformar-lo i afegir encara més independents i gent vinguda d’altres horitzons polítics. No vol més ambigüitats ni diputats designats pel PDCat dins la seua llista, car han frenat tot durant els últims dos anys. Vol independentistes de confiança, vinguin del PDCat o d’altres provinences.
Pànic de les larves convergents que no havien començat la seua metamorfosi. Unes quantes se separen i funden un nou partit, imitat del PNBasc, que continua menjant a Madrid de la mà del PP o del PSOE, tant se val si mentre tens poder i inversions. És el Partit Nacionalista de Catalunya, creat el 27 de juny. Se diu nacionalista, però no us ho creieu car és difícil dir altra cosa a Catalunya. En realitat nacionalista significa que no és independentista. Hi trobem Marta Pascal, que s’oposava a la línia Puigdemont, i uns quants professionals de la política de l’època de Jordi Pujol, com Carles Campuzano, Lluís Recoder i altres del mateix estil. Se presentaran a les eleccions. Esperi que els hi passarà com a Unió Democràtica, que se va separar de Convergència perquè aquesta anava cap a la independència : se van presentar a les eleccions i no van treure cap escó.
Ara bé, el PDCat fa també resistència car vol que Carles Puigdemont li deixi el mínim vital, és a dir la meitat dels escons. Si en la natura la larva dins la crisàlide fa dejú per facilitar la metamorfosi, se veu que la crisàlide PDCat vol sempre teca. Farts de negociar i amb les eleccions probablement anunciades al setembre, Carles Puigdemont, amb al seu costat els presos i exiliats, Jordi Turull, Josep Rull, Jordi Sànchez, Quim Forn, Toni Comin i diversos altres membres del PDCAT o d’altres sensibilitats, ha decidit d’anar pel dret i de crear un nou partit, que serà real el 25 de juliol en un congrés fundacional. És la libèl·lula que s’allibera de la pell de la crisàlide PDCat que li prohibia volar.
L’únic problema és el nom. Carles Puigdemont vol guardar Junts per Catalunya, nom que ell va posar a la llista que va encapçalar el 2017, però el nom havia estat dipositat pel PDCat. Quan hi ha divorci sempre se planteja la guàrdia dels fills.
Per tant a les pròximes eleccions autonòmiques a Catalunya és molt possible que ens trobéssim amb tres llistes per l’antic espai convergent : el PNC, és a dir els convergents de sempre nostàlgics de la bella època del peix al cove i fonamentalment contra la independència, el PDCat, si refusava d’integrar el nou partit i que continuava amb les seues ambigüitats, i el nou partit de Carles Puigdemont, decididament independentista i hereu del referèndum de l’1 d’octubre, partit que trenca clarament i definitivament amb l’antic espai convergent.
Referència àudio:
https://www.radioarrels.cat/podcast/733/la-cronica-dactualitat-de-joan-becat- dimarts-07-de-juliol-del-2020