Membre depuis le 15 novembre 1991 de
la Section de philosophie et des sciences
sociales de l’Institut d’Estudis Catalans

Les élections européennes ont des conséquences en França et en Espagne. Nettoyage des listes électorales. La fin du procès semble écrite.

RADIO ARRELS – 4 juin 2019 – Chronique d’actualité 142

 

Jean-Luc Mélanchon dit qu’il a perdu, les Républicains enregistrent des abandons, Laurent Wauquier démissionne et il y a une débandade des gilets jaunes. Pour l’Espagne la migraine est à Bruxelles, oú l’on refuse l’entrée du parlament à Carles Puigdemont et à Toni Comin. Nettoyage des listes électorales françaises des inscrits indus et l’on évoque des cas de manipulations de listes. Au procès, malgré les preuves apportées, les procureurs maintiennent leurs acusations et les peines requises. Le Groupe de Travail contre les Détentions arbitraires des Nations Unies réclame la liberté immédiate des emprisonnés.

Les eleccions europees porten cua a França i a Espanya

Diferents temes per analitzar. Començarem amb les eleccions europees a França.

A França Jean-Luc Mélanchon, després de fer un discurset la nit dels resultats, dient clarament que havia perdut, s’ha fet discret durant una setmana. Ha desaparegut. Com que hi ha crítiques dins el seu propi partit amb diputats que creuen que tenir posicions agressives, “clivantes”, els ha fet perdre la gent que vol entesa i optimisme, el senyor Mélanchon acaba de dir que no s’ha jubilat – ara bé, el proverbi diu que és la gallina que canta que ha fet l’ou – i que espera que la pols aixecada per les eleccions europees caigui i que ja veurà. És evident que els seus escàndols durant le perquisició a casa seua i al seu partit li van fer perdre prestigi.

De l’altra banda, a la dreta, els Republicans no van bé. Fracàs enorme i pocs vots a les eleccions europees. Per tant tothom té por per les eleccions municipals de l’any vinent: com us voleu presentar com a batlle amb una etiqueta de perdedors i per un partit que fins i tot fa fugir els seus membres per les seues posicions extremes? Diversos batlles de grans ciutats, diversos diputats han deixat el partit, el president Les Républicains del senat vol reconstruir una unió del centre i de la dreta a fora del partit, doncs crear un nou partit menys marcat a la dreta. Tant del cantó de l’Emmanuel Macron com de la Marine Le Pen, diuen als Republicans: veniu amb nosaltres. Per tant era un campi qui pugui, “un sauve qui peut”, fins que el president del partit Laurent Wauquier dimiteixi diumenge. Us deia textualment la setmana passada: “l’enfonsament dels Republicans és per jo la principal notícia” de les eleccions. S’ha comprovat, com s’ha comprovat que el principal beneficiari no és el Rassemblement National, malgrat els seus resultats, sinó el president Macron, que després de desestructurar l’esquerra ha desestructurat la dreta.

També les eleccions europees han influït sobre el moviment de les armilles grogues. Ja havia baixat molt i s’havia radicalitzat, tallant-se de la meitat de la població que els recolzava a l’inici. Ells s’autoproclamaven el poble, i aquest poble s’ha quedat amb molt poca cosa a les europees. M’estranyaria que Jean-Luc Mélanchon i els seus els hi facin tant cas d’ara endavant, ja que no han votat per ells. M’estranyaria encara menys que Marine Le Pen continuï a els hi fer cas, ara que ha cobrat els vots que li podien procurar.

Aquests armilles grogues són bastant amargs, però pensi que no ho haurien de ser. A veure, és que se pensaven realment que guanyarien i que tot el que demanaven els hi seria acordat? Si ho creien era molta ingenuïtat car mai cap govern ha resolt tot el que ells demanaven, ni els governs d’esquerra, ni quan els comunistes eren al govern. Veig que han fet moure el govern i el president, que han cedit i atorgat bastant, “ils ont lâché du lest” Han fet canviar la visió de les coses i el programa del govern encara que aquest digui que vol continuar igual. Res no serà com abans. Per tant els manifestants de les armilles grogues haurien de ser satisfets.

També era molta ingenuïtat pensar que farien dimitir el president Macron, perquè ha estat elegit i que té una majoria parlamentària. Per tant té legitimitat democràtica i mai el carrer pot anar contra els vots. A més els vots han parlat a les eleccions europees, les més favorables als moviments alternatius i als petits partits car són a la proporcional. On són els vots de les armilles grogues i dels 8 o 10% de gent que deien que els volien votar? No hi són. Per tant les eleccions europees ha marcat també el final d’aquest moviment i se pot constatar: menys de deu mil manifestants a tot França i només 1300 a París. BFMTV no n’ha fet cap seguiment, i això no enganya. Són ja del passat. Hi pot haver una revifalla, però sembla que sigui acabat.

Ens quedem amb les eleccions europees, però a l’Estat espanyol.

Les conseqüències no són tan marcades per Espanya : és a Brussel·les que tot se mou. Hem viscut durant la setmana una comèdia de bulevard a la Courteline. Carles Puigdemont i Toni Comin, diputats europeus elegits, fan com tots els altres i van al parlament a cercar una acreditació provisional. Se’ls hi prohibeix l’entrada i veuen que els seus noms i el d’Oriol Junqueras són tatxats de gris. És un ordre del president del parlament, amb pressió del govern espanyol que no vol veure Puigdemont triomfar a Brussel·les. És una discriminació, car tots els altres diputats han entrat, inclosos els espanyols, i cap no té la seua situació definitivament establerta. Davant la queixa de Puigdemont i Comin, veient que se posa en un dolent cas, la presidència del parlament europeu fa la cosa més insòlita i més còmica: treu l’acreditació provisional a tots els diputats espanyols i els fa sàller del parlament. Aquí n’estem, amb el ridícul i l’escàndol.

El govern espanyol vol que primer els diputats europeus jurin la constitució espanyola a Madrid i, si hi va Carles Puigdemont, se l’empresonarà. No s’acaba aquí car el 2 de juliol a Estrasburg, dia de la constitució del parlament europeu, el Consell de la República convoca una manifestació dels catalans per defensar els seus diputats.

Neteja de les llistes electorals

Serà doncs el dia 2 de juliol. Ens vols parlar ara de les llistes electorals.

Heu llegit com jo a la premsa que s’estava netejant les llistes electorals de tots aquests votants inscrits a dos llocs diferents, o que havien canviat d’adreça sense dir-ho, o que eren ara a l’estranger, o que no s’estaven on eren inscrits. És una bona cosa, però observi que se basa únicament sobre la residència principal quan, des de la Revolució Francesa, que era una revolució burgesa, compta tant el propietari que el ciutadà. En efecte, sabeu que podeu votar on us esteu però també que us podeu inscriure on teniu una propietat i on pagueu l’impost foncier, per exemple on teniu una residència secundària o on els pares us han deixat una casa o uns terrenys en herència. Per tant la verificació que fan per ordenador, creuant fitxers de residència, pot portar a treure gent que tenen dret de vot a un poble on no resideixen. Evidentment diran que és a ells de verificar-ho.

Ara bé, a Perpinyà, prop de 4.500 radiacions i només catorze errors assenyalats. Trobi que és un resultat magnífic. Com a mínim, mecànicament, ajudarà a fer baixar l’abstenció. Aquesta neteja m’ha fet pensar a situacions que vaig conèixer. Suposi que vosaltres en coneixereu de semblants. Per exemple, fent estudis de població al rerepaís he vist sovint que hi havia a certs pobles més electors que residents permanents. Com pot ser? Era una ttrampa? No, era simplement degut a dos fets, molt humans i legals, que se van multiplicar durant els anys de crisi de finals del segle passat i encara se produieixen. Uns pares cerquen una plaça pel seu fill o la seua filla. El batlle del poble, o el conseller general, o el diputat els ajuden i els fills marxen a Perpinyà o a França, a condició que se quedin a la llista electoral del poble i els votin. O bé són residents secundaris que s’inscriuen per existir i tenir un pes polític personal, per ser un elector a qui se demana el seu vot en un poble de vint, cent i cinc cents habitants. Ho fan perquè a la ciutat on s’estan no són ningú, uns anònims al mig de desenes de milers d’altres anònims. Al poble són algú.

Hi ha casos extrems on les inscripcions d’electors van fer guanyar o perdre eleccions municipals. Per exemple a Eina on el batlle, originari del poble i on s’estava, va ser ejectat de la Casa de la Vila per un metge de Font-romeu, promotor d’Eina 2600, amb qui era en desacord. En un poble d’algunes desenes d’electors, va fer inscriure els residents secundaris de la urbanització i les seues famílies. Va guanyar les eleccions i va treure el batlle indígena.

Ara bé, el millor va passar a Còrsega, on fa uns vint anys se va fer la gran neteja de les llistes electorals. Se van destapar centenars, milers i milers de casos curiosos. Per exemple moltes persones mortes que sempre votaven per procuració. Se demanava al batlle perquè les guardava i responia que seria vergonyós treure’ls de la llista, que seria ofendre llurs famílies, car era a ella de dir-ho. Mentrestant cobrava els vots. O aquest batlle empresari de construcció que feia inscriure a la llista electoral tots els seus obrers temporers i, després que marxin a finals de temporada els deixava inscrits i votava per ells, o aquestes cases on s’estaven, segons el cens, cinc, deu o vint famílies. La queixa va ser portada pels nacionalistes corsos i se va destapar car a les llistes de votants a les eleccions hi havia columnes de firmes idèntiques. És a dir que el sistema de frau era tan instal·lat que ni dissimulaven. Per sort, no n’estem aquí a Catalunya Nord.

Un final de judici que sembla escrit

Hem de dir un mot del judici, que està a punt d’acabar.

La setmana passada va ser el moment de veure finalment les famoses proves documentals. En realitat res de nou. Són els vídeos o fotografies del 20 de setembre del 2017, de l’1 d’octubre i de les desmesurades violències policials, i dels dies de manifestacions del mes d’octubre 2017. El primer dia van ser els de l’acusació. Quan se’ls veia, un rere d’altre i sense comentaris, podies dubtar si eren de la defensa o de l’acusació, car no se veia cap violència, cap situació de rebel·lió, sinó manifestacions pacífiques, crits, això sí, i sobretot “Votarem” i “Som gent de pau”, i la voluntat de votar amb una situació de desobediència civil sense violències de la gent.

Element que diu molt, una altra vegada, de la impreparació dels fiscals – o més aviat que tant els hi fa car tot està escrit i decidit per endavant – car tot sovint no se sabia ni el dia, ni el lloc, ni l’hora. A les protestes dels advocats el jutge Marchena, impassible i una mica rient-se, deia “noti que el fiscal no sap la data, noti la protesta, passem al següent”, i llestos. Passez muscades, dirien a França. Una paròdia de justícia.

Com s’hi podia esperar, les defenses han passat els vídeos de l’1 d’octubre, amb la violència excessiva de la policia espanyola i de la Guàrdia Civil, piocant als caps, picant i fent caure gent gran que no se defensava, atacant sense somacions. Tots ho havíem vist ja, però va posar incòmode el tribunal i va sorprendre els periodistes espanyols presents, que mai ho havien vist. Penseu que són especialistes del tema ! Això mostra fins a quin punt arriba la desinformació a Espanya.

Les proves documentals han servit d’alguna cosa? No. Car l’endemà les acusacions donaven les seues llargues acusacions escrites – doncs eren redactades per endavant – on mantenen totes les acusacions, com si quatre mesos de judici no havien passat, és a dir rebel·lió, sedició i malversació, amb les mateixes penes de vint-i-cinc de presó pels principals acusats. Fins i tot amb més severitat car demanen que no hi hagi cap règim més suau de l’empresonament fins que hagin complert la meitat de la condemna. Doncs tant se valen els fets, les proves aportades, tant de valen els testimoniatges. Condemna i venjança d’Estat. Venjança, venjança, matar la bestia i fer exemples per a atemorir els independentistes de Catalunya. No crec que els hi salli bé.

Mentrestant s’ha publicat el veredicte del Grup de Treball contra les Detencions arbitràries de les Nacions Unides: reclama la llibertat immediata d’Oriol Junqueras, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. Demana a l’Estat espanyol que faci una investigació independent, és a dir que constata que no ho és la que s’ha fet. Els advocats demanen l’alliberament i el jutge Marchena els hi contesta: feu-ho per escrit i ja veurem més endavant. Circulez, y a rien à voir.

 

Els dotze presos polítics acusats en el judici al procés. Il·lustració de l’article de Josep Casulleras: “La maniobra dels fiscals perquè els presos triguin anys a sortir de la presó” (font: vilaweb.cat, 02/06/2019).

Referència àudio:
https://www.radioarrels.cat/podcast/332/la-cronica-dactualitat-de-joan-becat-dimarts-04-de-juny-2019

Articles récents

Que sortira-t-il aux législatives en Catalogne Nord? Un tournant dans la guerre en Ukraine?
31 mai 2022
Le gouvernement nouveau est arrivé. Plus de Catalangate. Extraditions, fugues i migrations de travail.
24 mai 2022
La trame du Catalangate est à découvert. Quelques brèves notices du front électoral.
17 mai 2022
Législatives : rien n’est simple, tout se complique. Le président Puigdemont choisit le Conseil pour la République.
10 mai 2022
Le scandale du CatalanGate, de proportions internationales. Le ballet des stratégies pour les législatives.
3 mai 2022

Archives