Membre depuis le 15 novembre 1991 de
la Section de philosophie et des sciences
sociales de l’Institut d’Estudis Catalans

Le juge Llarena et la justice belge. Il n’y a pas de rébellion pour Carles Puigdemont. La Font Estremera. Le mondial de football.

RÀDIO ARRELS – 17 de juliol del 2018 – Chronique d’actualité 96 Joan BECAT amb Rafel RENYÉ

Le Tribunal Suprême et le ministre Borrell demandent que le gouvernement belge intervienne sur sa justice, comme le fait le gouvernement espagnol sur la sienne. Le tribunal de Slesvig- Holstein qu’il n’y a pas de rébellion pour Carles Puigdemont, qui crée la Crida Nacional per la República. Racisme contre Thierry Henry, l’entraineur de l ́équipe belge, à une télévision française.

El jutge Llarena i la justícia belga

Aquests dies ens preocupen els problemes gairebé diplomàtics entre el jutge Llarena i la justícia belga.

Amb la justícia espanyola i amb el govern espanyol no cal desesperar mai. Sempre en fan una de verda o una de madura. Si les coses no fossin tan serioses, amb presos i inculpats, fins i tot faria pensar als gags d’un espectacle còmic, de chansonniers que agraden tant a França. A més, en lloc de fer les gestions discretament, com convé a la justícia i a la diplomàcia, no, ells ho fan públic, suposi per fer aprofitar tothom de les seues incongruències, que és la paraula sàvia per dir bestieses.

La darrera és del Tribunal Suprem, del qual el jutge Llarena n’és un fiscal. Com sabeu el senyor Llarena ha de comparèixer davant d’un jutge belga per una demanda civil dipositada contra ell pels consellers exiliats a Brussel·les, per falta d’imparcialitat i vulneració dels seus drets a un judici just. Doncs el president d’aquest Tribunal Suprem espanyol, el senyor Carlos Lesmes, se pren la convocació seriosament, cosa que significa que hi pot haver fonaments i, en tot cas, que el jutge Llarena haurà de comparèixer realment, ell mateix o el seu advocat.

El senyor Lesmes, doncs, ha fet una carta dirigida al govern espanyol, que ha facilitat a la premsa, concretament a la ministra de justícia i al ministre d’Afers estrangers Josep Borrell, per que facin pressió sobre el govern belga. Per què? És aquí que és increïble: per que el govern belga comparegui davant del seu propi jutge per defensar el jutge Llarena, la sobirania del govern espanyol i de la seua justícia. Ho heu ben bé sentit, no esteu sords: demanen que el govern belga defensi el jutge Llarena i Espanya davant d’un jutge belga, és a dir que intervingui sobre la seua justícia, com ho fa el govern espanyol sobre la seua, és a dir dins la més pura tradició espanyola d’intervenció política directa dins la justícia. Si dubtàveu sobre els lligams entre justícia i poder polític a Espanya, esteu servits. No calen més demostracions.

El més gros és que ho fan públic i ho comenten. Tontos i prepotents. Hem vist que la justícia belga és ella realment independent. No m’arribava a creure que les gestions de govern a govern se farien, car se podia anar a una crisi diplomàtica entre els dos Estats. Eri a punt de fer l’aposta d’un banyuls que malgrat tot aniria fins aquest extrem, car el ministre Josep Borrell és com Manuel Valls, són idèntics, s’assemblen tant que són com clonats de l’un a l’altre, i l’un com l’altre tenen un gran talent per posar-se en situacions “abracadabrantesques”, com deia Jacques Chirac. Però no vaig tenir temps, car l’endemà mateix el ministre Josep Borrell feia el primer pas i pressionava el govern belga mitjançant una visita del seu ambaixador a Brussel·les. El ministre belga ha refusat d’interferir en la justícia del seu país. Bufetada.

En tot això una cosa queda clara: hi havia dimecres agitació a Madrid, l’endemà d’aquesta petició, com un inici de por o de pànic pel que podia passar si a Alemanya deixaven Carles Puigdemont lliure, si la justícia anglesa i la suïssa feien el mateix amb els altres exiliats, si la justícia belga tirava endavant la causa contra el jutge Llarena, que significa una causa contra el sistema judicial i polític espanyol. Dona la impressió que no saben més què fer. Ja veurem.

No hi ha rebel·lió per Carles Puigdemont

De la justícia belga passem a la decisió de la justícia alemanya sobre la situació de Carles Puigdemont.

Fan part de les justícies, que no dic justes – és que la justícia és justa? – sinó que decideixen segons els fets. Ja és una gran cosa. Doncs segons el tribunal del Slesvig-Holstein no hi ha rebel·lió per Carles Puigdemont. La notícia ha caigut dijous. Pel suposat delicte de malversació de fons públics per a organitzar el referèndum, diu que no és a ell d’apreciar-ho. Per tant deixa la porta oberta a l’extradició per aquest motiu, però no podrà ser jutjat a Espanya per rebel·lió. Carles Puigdemont farà apel·lació – appel – sobre la malversació. Durarà doncs encara uns quants mesos i el cas passarà davant la Cort federal d’Alemanya. La justícia alemanya ha jutjat la justícia espanyola i dins els fets l’ha condemnada. Bufetada enorme. Reaccions irades i desmesurades a Madrid, com sempre, que van fins a demanar de sàller de l’espai Schengen i de la Unió Europea. Són idiotes car, si és una causa important per Catalunya, no ho és tant per Espanya i Alemanya, i no n’hi ha per tant per sortir de la Unió Europea. Nos trobem doncs en una situació estranya on el president Carles Puigdemont no pot ser jutjat per rebel·lió, car no n’hi ha, i els seus consellers en queden inculpats. La causa contra ells queda sense objecte, però no impedeix la justícia espanyola de continuar com qui res i voler castigar.

El jutge Llarena va enviar molts documents i vídeos, fins a l’últim moment. Però el text de la sentència del tribunal del Slesvig-Holstein constata que Carles Puigdemont no apareix a cap dels vídeos i que no consta que hagi provocat ni volgut afrontaments. Només, diuen, ha organitzat un referèndum, que no és ni rebel·lió, ni sedició. Diu textualment: “És inadmissible l’extradició per causes de rebel·lió” car “demana una gran violència que no s’ha assolit”, i “el referèndum de l’1 d’octubre del 2017 no va originar aquest grau de violència”. Afegeix: “No es veuen arguments per parlar d’actes de violència contra les forces del govern central”. Les tesis del jutge Llarena s’han enfonsat.

Conseqüència política: la sentència ha alliberat Carles Puigdemont de la necessitat de ser discret. La decisió alemanya ha desencadenat una evolució política a Catalunya, que se veia venir des de fa temps. Els membres de la llista de Carles Puigdemont han enregistrat una nova formació, “Junts per la República”. Finalment, desprès de la reunió dels diputats dissabte, i a iniciativa de Jordi Sànchez, Carles Puigdemont i Quim Torra, se dirà “Crida Nacional per la República”, com s’ha fet públic ahir.

El seu objectiu? Reunir en candidatures comunes el moviment polític per la República i prendre el poder per les urnes a tots els nivells, de les municipals fins a la Generalitat. Desprès de la presentació se demanen adhesions, Se farà un congrés a la tardor. La qüestió és: reunirà gent ? reunirà els partits (el dia mateix Esquerra Republicana, que té bons sondejos, ha dit que no) ? serà un sol partit o una coalició ? Ho anirem seguint.

La Font Estremera

Ara anem cap a la profunditat de la Font Estremera.

La Font Estremera ha matat una altra vegada. Dos morts: un desaparegut i un submarinista de l’equip de rescat. És molt perillosa, ja se sap, car hi ha molta profunditat, hi ha remolins, l’aigua puja amb força, el conducte rocós és sinuós i, per tant, la gent se pot trobar atrapada. Aquest ressurgència de Salses no se diu Font Estramar, sinó Font Estremera, és a dir la que és més lluny, la que és a l’extrem. El efecte, entre Salses i ella n’hi han més a la vora de l’estany. De fet el nom ve dels molins que les fonts alimentaven. Hi havia tres molins o grups de molins. Un era al poble mateix, el segon era al mig, a Fontdama i se deien els Molins Mitjans, alimentats per la ressurgència de la Fontdama que ja s’utilitzava a l’època romana. És fàcil veure on és, car és tocant al pont pel qual la línia de trens passa per sobre de la ruta nacional, que fa una S que tothom coneix si hi ha passat. És el Pont dels Molins. Més lluny, hi ha els Molins Estremers, alimentats per la Font Estremera.

És una ressurgència, una dou com se diu en català. És a dir que no és una poca aigua que sall com d’una font, sinó molta aigua que sall de la roca com un rec. Aquesta aigua ve de molt lluny i circula a través de les Corberes calcàries, que són foradades de l’interior com un formatge de Gruyère. A la Font Estremera, al llarg d’una falla, d’una fractura que és la que limita tota la plana. Les Corberes com les altres muntanyes han pujat. Sabeu que la plana del Rosselló se va enfonsar lentament i se va omplir de dipòsits, sobretot argilosos, aportats per la mar i els rius. Per tant l’aigua que filtra dins el massís no pot continuar car troba dins el subsol aquesta paret d’argila. Doncs allavontes puja per un sifó d’uns 60 metres de fondària. S’entén que la gent s’hi pugui negar. D’on ve l’aigua ? Hi arriba de tot el massís, i és cert que recupera les pèrdues de l’Aglí i del Verdoble, a 25 quilòmetres de la dou. Se sap car els hidrogeòlegs, Henri Salvayre i altres, han fet coloracions de l’aigua de l’Aglí amb fuoresceina al lloc on hi ha pèrdues per infiltració dins el llit, entre Cases de Pena i Estagell, després de la confluència amb el Verdoble. Al cap de bastants dies l’aigua de Font Estremera va sàller colorada. Per tant és cert, però per quins camins ?

 

La dou de Font Estremera, amb el profund gorg al segon pla, dins el clot de la muntanya calcària i, al primer pla, el rec que en sall, subratllat per les algues orientades pel corrent (font: www-plongee-infos.com).

 

Podeu constatar aquestes pèrdues, sobretot a l’estiu, sense baixar de la votura si aneu per la ruta departamental cap a Estagell. Passat Cases de Pena, després de les instal·lacions d’una antiga pedrera, mireu amb un cop d’ull a la dreta el nivell de l’aigua de l’Aglí. Uns quilòmetres més amunt torneu a mirar l’Aglí i veureu la diferència: hi ha més aigua. Entre els dos punts les pèrdues de l’aigua de l’Aglí s’han infiltrat dins el calcari per sàller, entre altres llocs, a la Font Estremera.

El mundial de fútbol

Acabarem parlant del que tothom comenta aquests dies, el mundial de futbol.

Efectivament, me crec obligat de parlar-ne. Com ja ho he dit, sun pas de futbol, sun de rugbi, de l’USAP i dels Dragons Catalans, i també un poc del Barça. Però he mirat gairebé tots els partits del mundial de Rússia. Molts van ser bonics i palpitants, fins i tot la final Croàcia-França. Honestament, cal reconèixer que els croats han fet més bon joc que l’equip de França, mes no van ser prou realistes, o van tenir mala sort. Si haguessin guanyat, hagués estat trist per França però cap escàndol.

Quan se pensa que Croàcia té només uns quatre milions d’habitants, o sigui la meitat de Catalunya, i que té un PIB d’uns cinquanta mil milions d’euros, o sigui només el quart del de Catalunya, i que hi ha a Espanya polítics que afirmen que Catalunya no podria ser un Estat ! N’hi ha per riure.

Trobi que l’equip de França era més aviat simpàtic i en tot cas valent i voluntari, solidari, i això està bé. Que la gent i els joves n’estiguin orgullosos és normal i simpàtic, tot i els excessos, que ja passaran.

Però vull tancar amb una anècdota que m’ha escandalitzat, típica del xovinisme francès. És un periodista, un comentarista, que va fer racisme caracteritzat. Ningú de la tertúlia no el va rebatre. Va ser contra Thierry Henry. Abans de la mitja final França-Bèlgica, he sentit doncs un comentarista a una cadena d’esport que tothom mira preguntar-se si Thierry Henry era sempre francès, car entrenava un equip contrari i podia fer perdre l’equip de França. Suposi que per ell, o bé havia de dimitir abans, o bé fer perdre els belgues. En tot cas dubtava clarament de la seua nacionalitat i l’aparentava a un renegat. Racisme pur i xovinisme “franchouillard”, com diuen.

Ho posi dins el mateix sac que les paraules del 1996 de Jean-Marie Le Pen, que declarava “artificiel de faire venir des joueurs de l’étranger et de les baptiser équipe de France”. Era una al·lusió directa als jugadors de pell negra o morena, o nascuts a França de pares immigrats del Magrib. Pel ell l’equip que va guanyar el mundial de futbol del 1998 no era francès. Pel comentarista de l’altre dia, Thierry Henry tampoc. Fa fredor imaginar el que s’hauria dit si Bèlgica hagués guanyat i fet fora l’equip de França de futbol.

Referència àudio:

https://www.radioarrels.cat/podcast/140/la-cronica-dopinio-de-joan-becat- dimarts-17-de-juliol-del-2018

Articles récents

Que sortira-t-il aux législatives en Catalogne Nord? Un tournant dans la guerre en Ukraine?
31 mai 2022
Le gouvernement nouveau est arrivé. Plus de Catalangate. Extraditions, fugues i migrations de travail.
24 mai 2022
La trame du Catalangate est à découvert. Quelques brèves notices du front électoral.
17 mai 2022
Législatives : rien n’est simple, tout se complique. Le président Puigdemont choisit le Conseil pour la République.
10 mai 2022
Le scandale du CatalanGate, de proportions internationales. Le ballet des stratégies pour les législatives.
3 mai 2022

Archives