RADIO ARRELS – 8 janvier 2019 – Chronique d’actualité 121 Joan BECAT avec Rafel RENYÉ
Une année étrange et comme entre parenthèses, avec la difficile récupération des institutions catalanes, les euroordres contra les hommes politiques catalans exilés et la prison pour les autres, le jeu de marionnettes de la politique espagnole et la fermeté des citoyens de Catalogne.
L’any 2018 a Catalunya
L’any 2018 a Catalunya va ser un any molt estrany, com un any entre parèntesi, com un any d’espera i com un any de ressaca després d’una borratxera. Al mateix temps va ser un any amb molts esdeveniments i peripècies.
La difícil recuperació de les institucions catalanes. Recordem la situació a finals del 2017, amb l’aplicació de l’article 155, el govern de la Generalitat destituït i els seus membres empresonats o a l’exili, les eleccions del 21 de desembre guanyades pels independentistes sense perspectives de retorn a un funcionament normal. Per tant teníem a l’inici del 2018 una situació insòlita i incomprensible per un esperit cartesià: hi ha sempre l’article 155 vigent doncs la Generalitat és sempre controlada des de Madrid i el govern s’ha de constituir dins un context que s’aparenta a una ocupació o a un protectorat.
Acceptant el mandat dels diputats presos o exiliats, s’elegeix Roger Torrent president del parlament. S’ha vist ràpidament que volia acatar les decisions de Madrid i de Llarena, dit d’una altra manera que no volia seguir els passos de Carme Forcadell, tant pel compliment del mandat electoral com per no ser empresonat.
Durant tot l’any, sobretot fins al juny hi ha intervenció de la justícia, mitjançant el jutge Llarena, directament dins la política, modificant els resultats de les eleccions, modificant les majories parlamentàries i el funcionament del parlament de Catalunya.
Durant tot l’any, sobretot fins al juny hi ha intervenció de la justícia, mitjançant el jutge Llarena, directament dins la política, modificant els resultats de les eleccions, modificant les majories parlamentàries i el funcionament del parlament de Catalunya. Amb aquestes intervencions l’elecció a la presidència de la Generalitat de Carles Puigdemont és bloquejada, com després les candidatures de Jordi Turull – empresonat entre les dues voltes de la seua elecció – i de Jordi Sánchez. Finalment, cinc mesos després de l’elecció del parlament, Quim Torra és president de la Generalitat, Però no per això Mariano Rajoy aixeca l’aplicació de l’article 155! Només ho farà la tarda del dia on perd la moció de censura que el treu del govern. Malgrat aquest aixecament, caldrà més temps per tornar a controlar el pressupost i encara més per tornar a una situació normal.
La justícia espanyola i els exiliats. El president Carles Puigdemont i els consellers a l’exili fan prova d’un activisme que molesta el govern espanyol. Instal·len una Casa de la República a Waterloo, als voltants de Brussel·les. Per a fer extradir Carles Puigdemont, hi ha durant mesos el tango de les euroordres del jutge Llarena, que finalment la justícia belga rebutja per vi<ci de forma. A Alemanya a l’abril es produeix la detenció de Carles Puigdemont, que tornava en cotxe d’una conferència a Finlàndia. Finalment no s’aplica l’euroordre car la decisió del tribunal de Slesvig-Holstein diu que no hi ha ni rebel·lió ni sedició. Carles Puigdemont és un ciutadà lliure a tot Europa, menys a Espanya.
En conseqüència es treuen les euroordres, però se mantenen les acusacions de rebel·lió pels presos i s’abandonen pels exiliats. Situació aberrant. Davant d’aquest desgast i per raons polítiques – no fer coincidir el judici i les eleccions – se decideix que el judici serà pel 2019, al gener o al febrer.
Amb la llibertat de moviments de Carles Puigdemont i dels consellers exiliats, doncs amb sis mesos de retard, s’inicien les gestions per a constituir el Consell de la República, anunciat primer per setembre-octubre i amb un registre d’adhesions obert per internet. La presentació solemne se farà a Bèlgica al desembre.
Els presos polítics catalans són des de fa més d’un any a la presó. Primer van ser ostatges del govern de Mariano Rajoy a les presons de Madrid per fer xantatge a Catalunya i per atemorir. Ha costat bastant al nou govern socialista espanyol per fer-los tornar a presons de Catalunya, tant per por del que faria la gent com per utilitzar-los, com Mariano Rajoy, de moneda de canvi per concessions polítiques. La fermesa dels presos polítics i la seua humanitat són remarcables. Planten cara als jutges tot i demanant pacifisme i voluntat als catalans. Admirable.
Les reaccions de suport se multipliquen a Europa i a Catalunya Nord, amb el Comitè de suport als presos polítics i una carta de suport firmada per més de cent batlles. com també llaços grocs i una banderola reclamant l a seua llibertat als balcons del Consell Departamental. Per obtenir que se desbloquegin els seus recursos quatre presos comencen una llarga vaga de fam.
El judici posarà Espanya al mig dels focus de la premsa del món, mentre els presos polítics afirmen que no hi ha motius, que defensen els drets democràtics i que deneguen la validesa del tribunal.
El teatre de la política espanyola. És un teatre de guignol, de titelles. Però per llàstima són titelles que tenen el poder i la voluntat de castigar i esperit de venjança. El procés d’independència a Catalunya i la repressió física, administrativa i judicial fan caure les caretes. Apareix clarament que bona part del govern del Partido Popular i del seu personal d’ordre públic i de justícia són hereus del franquisme, tan per la ideologia com per herència directa familiar. Apareixen les nissagues franquistes a qui s’encarrega les feines brutes contra Catalunya, l’independentisme i els presos. Sense que pertorbi el govern espanyol, la sentència del cas Gürtel confirma una corrupció generalitzada des del Partido Popular. Mentrestant la premsa escrita i audiovisual a Madrid és desfermada contra Catalunya, per qui se demana fins i tot bombardeigs, contra Alemanya i Bèlgica.
La moció de censura dipositada per Pedro Sánchez, que semblava anecdòtica, improvisada i gairebé suïcidaria, prospera gràcies als vots sense contrapartida dels diputats independentistes catalans a les Cortes de Madrid. Pedro Sánchez se troba cap de govern amb només 85 diputats sobre els 350 de l’assemblea, és a dir menys del quart! Fa gestos, alterna bones paraules i amenaces però tot queda igual. Hem evocat fa quinze dies la reunió del seu consell de ministres a Barcelona, on no ha fet cap proposta ni gest polític.
Mentrestant el Partido Popular canvia de líder i elegeix el més a la dreta – com a França pels Républicains . amb la diferència que el discurs i les propostes de Pablo Casado són clarament d’extrema dreta, i no de dreta dura com pel Wauquier. A finals d’any hi ha irrupció del partit feixista Vox a les eleccions andaluses.
L’admirable poble de Catalunya. Durant tot l’any la gent dona suport al presos i a la República, amb manifestacions sempre pacífiques, que contrasten amb la violència que sempre se desencadena a les manifestacions a França. Aquestes fermesa i abnegació de la gent, del poble de Catalunya és per jo l’esdeveniment principal i l’ensenyament principal de l’any 2018 a Catalu
Espanya. El govern i tots els partits estatals espanyols van voler atemorir i desanimar la població catalana, fins i tot si aquesta política era contraproduent pels seus propis partits a Catalunya. Però ha provocat una reacció inversa i la qüestió catalana se presenta a l’inici del 2019 amb la mateixa acuïtat que el 2017.
Comença de l’any 2019 amb dos signes oposats, que ja el dibuixen.
D’una banda el Partido Popular, amb Pablo Casado, que podria governar si hi ha eleccions anticipades el 2019, que diu públicament que posarà al seu programa electoral la instauració d’una dictadura a Catalunya. Ha dit la paraula dictadura, que el fa hereu directe del general Franco. Aplicarà l’article 155 en permanència, controlarà els Mossos, suprimirà TV3 i Catalunya Ràdio i “netejarà” l’ensenyament, tot això amb el propòsit explícit de fer desaparèixer l’independentisme de Catalunya. No sé si conscientment, reprèn els objectius i el programa franquista dels anys 1940. És una bogeria, és perillós car se posa en marge de la democràcia. Ai las, és molt possible que tingui el poder en coalició amb Ciutadanos i Vox, que és declaradament un partit feixista. Seria una situació inèdita a Europa d’una extrema dreta feixista al poder dins un Estat.
D’altra banda, serà l’any dels passos per la República a Waterloo i de la irrupció de les opinions internacionals dins la situació a Catalunya. En aquest sentit, la vinguda del conseller a l’exili Lluís Puig a Perpinyà n’era una primícia. La resposta a l’extrema dreta espanyola serà l’emergència d’una República catalana a l’exili, recolzada pels ciutadans i els elegits de Catalunya.