RADIO ARRELS – 23 juin 2020 – Chronique d’actualité 197
Il y a un demi-siècle le GAP contrôlait le département et l’aménagement du littoral déchaînait une spéculation folle. Dans ce cadre le port d’Argelers, aujourd’hui responsable de l’érosion de la plage du Racó, fut voulu par la commune. Curieusement les juges d’instructions demandent pour le major Trapero une condamnation pour sédition avec dix ans de prison ou bien pour désobéissance sans prison. L’avocate démontre qu’il n’y a aucun délit et demande l’absolution.
“L’aménagement du littoral” o el far west rossellonès
Diferents temes que destacarem. Començarem amb “l’aménagement du littoral” o, com diu Joan Becat, el far west rossellonès.
Vos havia promès de parlar de la creació del port d’Argelers quan hem evocat l’erosió de la platja del Racó. Ho faré avui. De fet només és només un element del famós “aménagement du littoral”, l’endegament volgut pel general de Gaulle i confiat a la missió Racine, del nom del seu director. Va totalment canviar la costa rossellonesa. Va desencadenar una especulació boja a la costa i a tot el departament i una situació semblant als westerns americans, on uns quants ranxers se reparteixen el territori i fan els seus negocis més o menys clars amb l’ajuda d’uns quants pistolers a sou.
No m’inventi el títol de far west rossellonès. El manllevi d’un article de Jacques Molenat del juny del 2009 a L’Express : “Le Roussillon, far-west de la politique?”, escrit al moment de l’afer dels mitjons plens de butlletes de vot, que van fer anul·lar les eleccions municipals de Perpinyà. Parlava de diversos altres casos d’allavontes i deia : “les affaires catalanes ne datent pas d’aujourd’hui”, i de recordar Jacques Farran i altres. És precisament d’aquests que us vull parlar.
Dels anys cinquanta als anys vuitanta, el departament va ser controlat pel que els periodistes satírics i compromesos – engagés – en deien el GAP, de les inicials dels tres homes polítics que van dominar la vida política durant més de trenta anys : Grégory, Alduy, Pams. Com pels tres mosqueters de l’Alexandre Dumas, n’hi havia un quart un poc més jovenet, Jacques Farran. No se feien competència, sinó que cada u tenia el seu domini i els seus negocis polítics i econòmics.
Jean-Léon Grégory era el batlle inamovible de Tuïr durant 37 anys, fins a la seua mort, va ser senador durant 34 anys i president del Consell General, Tenia doncs el departament a la mà i tot el que s’hi feia de nou, com el barratge de Vinçà. Pau Alduy va ser batlle de Perpinyà durant 36 anys, diputat i després senadors durant 34 anys. Els seus grans projectes eren el Molí de Vent i la Universitat. Gaston Pams era el més espavilat pels seus afers. Va ser batlle d’Argelers durant 28 anys i senador durant el mateix període, fins a la seua mort. Ell presidia la SEMETA, la societat d’economia mixta departamental a qui la missió Racine havia retrocedit l’ordenament del litoral després de fer-ne l’esquema directiu. Tot el que s’ha fet al litoral ve de la seua mà. Era l’ordenador, l’aménageur en cap. Jacques Farran era més modest. Va ser president de la Cambra de Comerç i d’Indústria de Perpinyà durant més de vint anys, fins que un escàndol financer l’apartés. Per tant controlava l’aeroport de la Llavanera i el port marítim de Portvendres. Va ser diputat durant el mateix període i també tenia L’Indépendant sota influència.
Ara que tenim el context, anem cap a la costa. L’esquema director de l’any 1970, que trobareu amb els seus comentaris a l’Atlas de Catalunya Nord, que s’acaba de penjar a una pàgina web, era realment demencial. Tota la costa, del Barcarès al Racó, era previst d’urbanitzar-la, menys 10% d’espais dits protegits, que no ho van ser. El senador-batlle Pams va introduir modificacions que ho empitjoraven, sempre sobre el seu municipi d’Argelers : la zona de protecció del mas de Na Riu (el mas dit Larrieu) que passava a urbanització preferencial fins al Tec, el port i tota l’Albera situada dins el municipi, fins a les Colomates, que passava a sector d’urbanització especial. El senyor Pams hi preveia una urbanització de xalets amb un heliport.
Aquest projecte de les Colomates va ser bloquejat de poc per la classificació d’un sector del seu bosc de faig en reserva natural, a iniciativa del laboratori Aragó de Banyuls i dels primers militants ecologistes. Calia preservar els troncs morts, deixar el bosc evolucionar lliurement i protegir la microfauna dels insectes. Gaston Pams no va ser gaire content de veure el seu projecte sucós desaparèixer. Com que era un gat vell, va interpretar la protecció de la fauna i de la flora a la seua manera, Va prohibir la caça i la collita dels bolets, que la reserva natural permetia. Insurrecció dels caçaires i dels boletaires a Argelers i a tot Catalunya Nord. Finalment se va restablir, però va aconseguir que durant molts anys no se faci cap altra reserva natural, a l’Albera ni als altres llocs.
I el port d’Argelers ? Paciència, hi arribi. A més dels ports existents a la costa rocosa, Cotlliure, Portvendres, Banyuls i Cervera, se preveien ports esportius a Leucata, el Barcarès, Canet i Sant Cebrià. Gaston Pams va aconseguir que el port d’Argelers sigui en projecte, com també un port esportiu amb una gran urbanització a Paulilles, on la seua família tenia un mas i grans propietats. “On n’est jamais mieux servi que par soi-même”, diuen a França.
El port d’Argelers va ser l’últim de la costa. Com que era bloquejat i que no hi havia prou finances, és el municipi, amb Gaston Pams de batlle, que va iniciar les obres l’any 1975, amb l’ajuda de Jacques Farran. Després d’uns anys de pausa, les obres van reprendre el 1985, amb Jean Carrère de batlle, sempre a iniciativa del municipi, amb un organisme mixt entre Argelers i la Cambra de Comerç de Perpinyà, és a dir Jacques Farran.
A Argelers com als altres llocs de la costa rossellonesa, “l’aménagement” del litoral va ser una època daurada pels especuladors i els promotors, on tot s’hi valia, sense preocupar-se de les conseqüències i dels danys que podien provocar, amb projectes no gaire acurats. És el cas del port d’Argelers. Com s’ha dit, era el far west.
Ara bé, el que és cert és que el port d’Argelers és el sol de tota la costa volgut exclusivament per un municipi i el seu batlle, amb reticències de l’Estat. Per tant, quan avui el batlle diu que no és el seu problema i que és el de l’Estat, enteneu perquè m’escandalitza. Avui a Argelers, el municipi i el seu batlle s’han de fer responsables de les conseqüències del port al Racó. Me sembla clar.
El judici del major Trapero vist per sentència
Comentaris del far west rossellonès amb figures polítiques del país que recordàvem. Canvi total de tema, amb el judici del major Trapero, vist per sentència.
Amb la fi del confinament s’han reprès les vistes del judici del major Trapero i del seus ajudants, amb el tribunal a Madrid i els major Trapero, els altres inculpats i l’advocada a Barcelona, en visioconferència i, com tothom, amb mascaretes posades.
Sense sorpresa els fiscals han demanat deu anys de presó per sedició. A l’inici volien demostrar la rebel·lió i no han pogut. No han demostrat tampoc sedició, llevat del testimoniatge del coronel Pérez de los Cobos, que va ser contradit pels seus propis subalterns i pels testimonis de la defensa. D’evidència va mentir – ara se sap – al judici de l’any passat contra els presos polítics catalans, i ha repetit el mateix ara. Però l’excel·lent advocada del major Trapero, Olga Tubau, l’ha apretat tant que van quedar clares les incoherències i les falsedats de Pérez de los Cobos.
La diferència amb el president del Tribunal Suprem Marchena és que aquest limitava la defensa i no la deixava anar al fons dels contra-interrogatoris, quan la jutgessa de l’Audiència Nacional espanyola que jutja el major Trapero ha deixat parlar tothom, fiscals com advocats. A veure ara si fa com Marchena, que va descartar en la sentència els testimoniatges a favor dels presos, per massa emocionats doncs no fiables, i guardar els dels guàrdies civils com a fiables i objectius, quan no eren ni una cosa ni l’altre. Faran igual per Trapero ?
Els fiscals, a l’inici brutals, descarats i també visiblement poc preparats, van tergiversar al final. Llur petició de penes és molt estranya, com si no fossin segurs d’ells mateixos. Demanen presó per sedició, com hem dit, però si el tribunal no veu sedició – cosa que vol dir que s’adonen que no ho van demostrar – que condemni per desobediència, que no demana presó. Per tant, pels fiscals, tant se val perquè els condemnin, el major Trapero i els altres encausats, mentre siguin condemnats al que sigui, però amb inhabilitació. Aquí hi ha el fons de de la maniobra. Inhabilitació, és a dir posar-los fora dels Mossos d’Esquadra, foragitar-los del cos, que no puguin tornar, amb presó o sense. És molt estrany i revelador del desig de venjança de l’Estat espanyol i dels seus vailets.
La defensa final de l’advocada Olga Tubau va ser implacable : no s’ha demostrat ni rebel·lió, no sedició, ni desobediència. No s’ha demostrat una mala actuació dels Mossos d’Esquadra durant el referèndum, tec., etc. No hi ha càrregues contra els acusats, fins al punt que el tribunal podria molt bé decidir l’absolució. Ho farà ? Seria possible si el judici fos a qualsevol altre Estat d’Europa. Però se fa dins l’Estat espanyol, on tot és diferent.
Referència àudio:
https://www.radioarrels.cat/podcast/708/la-cronica-dactualitat-de-joan-becat- dimarts-23-de-juny-del-2020